A Canet la figuereta

A Canet de Mar, un temps hi havia molts pobres. Si més no, això és el que diu la brama. Considerats des d’Arenys, els canetencs eren “els pobres de Canet” –això, dit amb un posat de commiseració i amb aire de desdeny. Ho devien fer les fàbriques tèxtils i els sous de misèria, i l'estufera proverbial dels arenyencs de vora mar.


La memòria supervivent diu que els rics de Canet es complaïen d’humiliar els seus pobres de la manera que segueix. Una prèvia, però. Ja deveu saber com s’agafaven, o s’agafen, de la figuera les figues que estan tan amunt que no s’hi arriba: es pren una canya, es bada d’una punta, i amb aquesta arma s’heuen les figues alteroses, que no sofreixen cap desperfecte. 

Doncs bé, els forts d’armilla s’agradaven de passejar per Canet amb una d’aquestes canyes i la figa atrapada a l’extrem, i quan trobaven un pobre el reptaven a agafar el fruit melós. L’obligaven a fer bots i el pobre –mai millor dit–, esclar, no hi arribava. Els rics l’escarnien i s’ho passaven la mar de bé. La figuereta, en deien, d’aquest divertiment. Un deport local.

Ara potser pensareu que això són romanços, que si mai va passar ningú se’n recorda, que ja se sap que els nostres ancestres foren cruels. I jo diré que no: que això continua passant, i més i tot, a l’engròs. Perquè, des del principi de la crisi, la banca espanyola ha guanyat més de 66.000 milions d’euros. I, mentrestant, els mercats financers han imposat 50.000 milions en retallades socials. A Canet la figuereta, sí. I arreu de Catalunya també.