dimecres, 13 d’abril del 2011

A l'alba

Els rems que fereixen l’aigua quieta, a l’alba, i esquitxen de llum el cel dels peixos. El bocí de foscor que es pinta amb colors desesperats. La sal del silenci, el llebeig prim. La dansa petita del bot, la mica de fred que tiba la pell. Saber que tot és lluny i a prop i que no hi arribarem mai, que frisar és equivocar-se dos pics. La veritat batega en la lentitud de les paraules.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

2 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

una imatge preciosa del silenci i de com fer les coses a poc a poc, amb cura i tendresa, molt bonic, Joan.

13 d’abril del 2011, a les 10:32
Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Núria. Tot plegat és una imatge que prepara l'arribada: la necessària lentitud de les paraules. Avui mateix he llegit aquest passatge del 'Manuscrit trobat a Saragossa' que diu el mateix amb més eloqüència:

"He sentit a dir que hi ha jugadors d'escacs que han fet partides per carta, fent una tirada cada vegada que rebien correu; així és, pròpiament, com caldria parlar, perquè no crec que una rèplica feta el mateix dia pugui ser encertada."

Jo trobo que en aquestes paraules hi ha un bon tros de raó. I se m'acut que les noves tecnologies i les xarxes socials, que sempre es diu que estan al servei de la immediatesa, també poden estar, si volem, al servei de la lentitud.

13 d’abril del 2011, a les 10:52

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)