Jordi Llavina escriu a La Vanguardia sobre un inèdit meu

Gairebé me n’havia oblidat, d’Escriptures. Això és un poemari que vaig enviar als Premis Octubre de València el 2009, si no em falla la memòria. No vaig guanyar. I no vaig insistir. Escriptures va quedar desat en un prestatge, en espera d’una nova oportunitat o en espera de no-res. Acabava de néixer la meva segona filla i no estava per versos ni per romanços: no tenia temps, ni esma, ni energia. Però en Jordi Llavina em va demanar de llegir el recull i jo no el vaig pas amagar. Diu que li va fer el pes. Jo no sabria què dir-vos. A mi em fa goig visitar de nou aquests textos estranys, cosa que no em passa amb cap altra de les meves temptatives poètiques. De tota la poca matèria poètica que he produït, em sembla que aquesta és la que s’aguanta millor. Digueu-me tòpic, però Escriptures és fill d’una ratxa d’inspiració, d’un vent que va bufar no sé com ni per què. Si us fa gràcia llegir el que avui en diu Jordi Llavina -a qui no sé com agrair-li la deferència- aquí ho teniu:

"Moltes de les novetats presumptament literàries que han triomfat aquest últim Sant Jordi envelliran al cap de pocs dies o, fins i tot, hores. Sol passar. Amb prou feines tenen recorregut, que es diu ara. ¡Em recorden tant aquelles carreteres que de la nit al dia deixen d’estar actives perquè, uns quants metres enllà, han obert una via nova, més ràpida, més segura! Llavors, a tocar, veus el que ahir era l’asfalt tan transitat, ara esquerdat i 

brut de brossa. Novetats literàries com carreteres en desús…

Per això, avui els vull parlar d’un llibre que, ara como ara, no envelleix. Un llibre de poemes, bell i ple d’inspiració, escrit amb un domini absolut de la llengua catalana. Es titula Escriptures i és obra del mataroní Joan Calsapeu. Hi ha una raresa encara més gran que la d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia: la 

d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia inèdit. És el que em disposo a fer ara mateix.

La moralitat de l’obra, escrita en uns versicles pròxims a l’aforisme, és que tot el que ens envolta es pot resumir en feixos d’escriptures significatives. “La vida ens escriu fent mescladissa d’alfabets”, afirma Calsapeu, que sembla auscultar, armat de paciència i dotat d’una oïda privilegiada, el batec més secret del món. Més enllà de la superfície de les coses, els seus versos ens introdueixen en l’estructura profunda de la realitat. El recurs a l’analogia resulta d’una productivitat que no adverteixo en altres llibres de poemes.

En el pròleg, una peça literària rodona, l’autor es refereix a l’home primitiu, que sabia llegir “la inflor de la saba dins els arbres o el rastre de les bèsties”. I així “el xim-xim que conta com si no contés o el ram espès que ho diu tot de bursada” conviuen amb les més variades escriptures, la de les garbes de blat o la rovellada dels tramvies de Lisboa, la d’uns “pètals de llum en el safareig” o la del “desfet d’aigua prima [de pluja] sobre la líquida espessor [del mar]”. És un llibre extraordinari, d’una potència estremidora, que explora les connexions entre l’ésser íntim i el món. No sé si desitjo que es publiqui mai. Inèdit, no envelleix. Però, com en la novel·la de Pairolí El manuscrit de Virgili, ves quina poca gràcia el llibre que no pot ser compartit ni gaudit per tothom!"