“Ha entrat sa República!”, va exclamar un. “Ah, ¿i per quin carrer?”, va inquirir un altre, frisós de veure la ninya bonita. Aquest breu col·loqui va tenir lloc el dimarts 14 d’abril a Felanitx, avui fa vuitanta anys. A mitjan horabaixa, l’alcalde fou cridat a la central telefònica, però com que no hi era hi comparegué el tinent d’alcalde, Joan Lladó. Antoni Pou, que havia estat nomenat provisionalment governador civil de Balears, li ordenà de lliurar l’alcaldia de Felanitx al president de la Unió Republicana, Pere Oliver Domenge, l’apotecari Barceló. Hom convocà Pere Oliver a l’Ajuntament i, davant el secretari, es va fer el traspàs de poders. Mentrestant, grups de republicans penetraren en el consistori i retiraren els retrats de la família reial (i d’alguns fills il·lustres) del saló de sessions i del despatx de la batlia.
A sol post, davant un ardat de gent que aplaudia i cridava visques a la República, Antoni Llodrà hissà la bandera tricolor en el balcó de l’Ajuntament. Més tard s’hi col·locà també, a l’esquerra, la bandera mallorquina. El nou batle pronuncià un breu parlament i es va fer un minut de silenci en memòria dels dos militars afusellats arran de l’aixecament republicà de Jaca.
Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, vindicador dels Països Catalans, independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.”
Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.”
No m’allargo més. Prou que ens hi vam estendre, l’Aina Adrover i jo quan vam publicar, el 2002, Felanitx 1931-1939. República, guerra i repressió. Servidor encara no m’havia girat els cognoms i em deia Cabot. Va ser un guster, fer aquest llibre.
3 comentaris:
Sembla que la cosa va a menys, com la vàlua dels dirigents, sumat a la moda imperant del políticament correcte que, per no ofendre, acabem dient barbaritats de les grosses.
Els nostres partits majoritaris s'assemblen molt als partits de la Restauració (allò de l'alternança entre conservadors i liberals, representant uns i altres els mateixos interessos). La noblesa de la política va arribar amb la segona República. Comparar els dirigents d'aquell temps amb els actuals fa plorera. De Serra i Moret a Joaquim Nadal, de Francesc Macià a Joan Puigcercós, de Carrasco i Formiguera a Duran i Lleida, d'Emili Darder al PSOE de Mallorca... hi ha un abisme ètic, una solsida humana, que fa feredat i explica en gran part les misèries polítiques d'avui.
On el puc trobar?? Moltes gracies,
Publica un comentari a l'entrada