Cargol treu bri

De sempre m’ha sobtat que la cançó infantil digui “cargol treu vi, puja el muntanyí”. Perquè els cargols no treuen vi; i perquè “muntanyí” és un mot forçat, estrany arreu del domini lingüístic, inventat a posta per fer el rodolí de la cançoneta -però vaja, aquestes coses ja passen. El que no treu cap enlloc és això del vi.

Jo penso que la cançó, d’antuvi, devia dir “bri”, que és el que té solta i el que convé restaurar. Joan Amades també ho pensava. Tothom sap que el cap del cargol està proveït de quatre tentacles: dos de llargs a dalt, dits popularment “banyes”, i dos de menuts a baix, dits populament... com? No ho sé, però si n’hagués de dir d’alguna manera en diria “brins”. És el que semblen.

Segons el DIEC i l’Alcover-Moll, un bri és una tija prima que surt de l’arrel en plantes com el cànem, el blat o el lli; també és el trosset solt d’un filament, un estam o una quantitat exigua d’alguna cosa. Coromines [DELC] ho corrobora: “pertot són filaments o branquillons prims”, i demostra que el mot és d’origen cèltic, fill d’una base *BREINO- que ha donat molt de si.

Tot juga a favor de dir-ne “brins”, dels banyons inferiors dels cargols: són curts i prims, són uns filaments precaris, i van per sota, com si fossin arrels. A més, el mot és viu en tot el domini lingüístic. Però on s’escolta –s’escoltava– més és en terres rosselloneses: allí, una mica o un poc de qualsevol cosa és “un bri”; i quan volen fer una cosa a poc a poc, la fan d'en bri en bri. Com els cargols quan fan el seu fet.