Adéu a la intel·ligència

Escriu Jordi Llovet a Adéu a la universitat: “En principi, quan un agafa l’exemple del que van ser la democràcia atenenca o la República romana i l’extrapola a les democràcies contemporànies, pensa que els savis i els homes de Lletres i de seny sempre han fet un gran favor a les formes ancestrals de la democràcia o als sistemes democràtics d’avui dia. Però quan un s’hi fixa de més a la vora [...], llavors s’adona que, paradoxalment, el sistema polític que ha estat menys favorable a la proliferació de la intel·lectualitat, almenys als dos últims segles, ha estat justament la democràcia.”

Llovet no és pas el primer a dir aquesta veritat incòmoda. Un segle i mig enrere, Flaubert també ho advertia, fent ais i uis i serrant el verb: “L’única cosa raonable [en matèria de política] és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i, si és possible, moltes. El poble és un etern menor d’edat i sempre es trobarà, en la jerarquia dels elements socials, en el nivell més baix, perquè és nombre, massa, il·limitat.” En les quals paraules regalima Plató, esclar.

Veges la nafra, veges el dit. La ferida és tan antiga, i té tant de pus, que no és pertinent tractar-la en un apunt com aquest. I bo i així em permetré una observació. Al llarg de la història la Cultura, i en concret les humanitats, han crescut perquè la classe dominant en feia bandera, se’n servia per blasonar, en feia objecte de desig, es distingia a través d’ella. ¿On és, avui, aquesta classe que s’enalteix o s’autoafirma, i esperona els altres, per mitjà de la Cultura? Enlloc. Ni se l’espera. Vivim en la llacor de la democràcia espectacular, inculta i tecnològica, sota la fèrula dels espavilats i sense horitzó civilitzatori.