dimecres, 5 de gener del 2011

La nit de Reis del Sagarra infant



Al primer volum de les Memòries, Josep M. de Sagarra recorda així la nit de Reis de quan era un ninó: “aquella solemnitat representava per a mi una tan fúlgida meravella, que em semblava impossible que la pogués viure i la pogués pair sense que se me’n ressentissin els ossos o alguna part més delicada del cos. […] La meva nit de Reis, amb les seves agudes i argentines trompetes, molt superiors a les que acompanyen la cadira gestatòria dels papes, i amb els seus pifres angèlics, mig entreescoltats per mi en un insomni nerviós, avui, a cinquanta-cinc anys de distància, puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que no era una filfa, sinó un moment autèntic. La gent es pensa que hi ha altra mena de nits més importants a la vida, quan el fetge respon com a fetge i la vanitat com a vanitat; quan la fofa estupidesa de la carn s’ha begut una a una les gotes tornassolades que tremolen en la teranyina intacta de l’absoluta bona fe. En aquest món els vius s’equivoquen. Jo crec que la gran jugada, la gairebé divina, els homes només la podem aconseguir en la il·limitada fecunditat de la innocència. Per això estic convençut de la meva nit de Reis; la dels quatre, la dels cinc, i potser la dels sis anys i tot.”

Servidor també recordo el sisme emocional, el guspireig d’aquelles nits de Reis, quan m’adormia acotxat de màgia i l’endemà, pres pel nerviosisme, feia matines i corria descalç en cerca dels obsequis reials. Ara li toca viure això a la Joana, la pubilla de casa, que l’endemà de Reis farà quatre anys. Però no sento trompetes ni pifres devora ella, no veig que esperi cap fúlgida meravella, i em veig venir que farà com l’any passat, llevant-se a l’hora habitual i entomant aquella pedra de carbó amb una indiferència, un desmenjament, absoluts. ¿Tan prest declina la innocència?

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Ai pobre fill! Els destruïm el mite patriarcal i després pretenem que s'enlluernin amb els seus més efectistes representants. Serà que la mossa ja és republicana d'arrels home! ;)

Anònim ha dit...

Sembla ben bé que tard o d'hora la innocència ens defuig... En el meu
cas tinc present la nit de Reis... teníem una botiga de joguines! Ara
maldo per mantenir la innocència
d'aleshores. Petits i grans bé que ho celebrem. També els absents hi
són... I tanmateix, miro enrere i contemplo com si fos ahir aquell infant que al balcó desava aigua i pa, en la nit màgica...

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, que ets poca-solta! :D

Caram, Jordi, si teníeu botiga de joguines, pel gener devíeu fer l'agost. Però no entenc que maldis per mantenir la innocència d'aleshores; ¿no és picar ferro fred, això? La innocència és un d'aquells tresors que, quan els perds, no els trobes mai més. És com el fum que cola xemeneia amunt.

Salutacions!

Anònim ha dit...

Tens tota la raó: és picar ferro fred, i fa ben poc que he fet un comentari en aquest sentit a tens un racó dalt del món. No crec pas que la innocència es pugui ni impostar ni recuperar. Una altra cosa, però, és la inclinació que tots tenim a cercar un impossible.
Té, probablement, relació amb una certa nostàlgia... I també amb la contradicció que tots carreguem a l'esquena com un farcell i ens fa
ser com som...