La nit de Reis del Sagarra infant

Al primer volum de les Memòries, Josep M. de Sagarra recorda així la nit de Reis de quan era un ninó: “aquella solemnitat representava per a mi una tan fúlgida meravella, que em semblava impossible que la pogués viure i la pogués pair sense que se me’n ressentissin els ossos o alguna part més delicada del cos. […] La meva nit de Reis, amb les seves agudes i argentines trompetes, molt superiors a les que acompanyen la cadira gestatòria dels papes, i amb els seus pifres angèlics, mig entreescoltats per mi en un insomni nerviós, avui, a cinquanta-cinc anys de distància, puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que no era una filfa, sinó un moment autèntic. La gent es pensa que hi ha altra mena de nits més importants a la vida, quan el fetge respon com a fetge i la vanitat com a vanitat; quan la fofa estupidesa de la carn s’ha begut una a una les gotes tornassolades que tremolen en la teranyina intacta de l’absoluta bona fe. En aquest món els vius s’equivoquen. Jo crec que la gran jugada, la gairebé divina, els homes només la podem aconseguir en la il·limitada fecunditat de la innocència. Per això estic convençut de la meva nit de Reis; la dels quatre, la dels cinc, i potser la dels sis anys i tot.”

Servidor també recordo el sisme emocional, el guspireig d’aquelles nits de Reis, quan m’adormia acotxat de màgia i l’endemà, pres pel nerviosisme, feia matines i corria descalç en cerca dels obsequis reials. Ara li toca viure això a la Joana, la pubilla de casa, que l’endemà de Reis farà quatre anys. Però no sento trompetes ni pifres devora ella, no veig que esperi cap fúlgida meravella, i em veig venir que farà com l’any passat, llevant-se a l’hora habitual i entomant aquella pedra de carbó amb una indiferència, un desmenjament, absoluts. ¿Tan prest declina la innocència?