dilluns, 18 d’octubre del 2010

¿En què s'assemblen l'Àustria de 1897 i l'Espanya del 2010?

Kasimir Felix Graf von Badeni
Quan el jove emperador Francesc Josep I es va asseure, el 1848, en el tron d’Àustria, sabia que l’esperaven temps difícils. Només de posar-s’hi, ja esclafava una revolució liberal a cops de sabre. Sabia que un dia o altre les tensions socials que començaven a sacsejar Europa arribarien al cor de l’Imperi. I comptava que els conflictes nacionals interns li donarien maldecaps. Tant va ser així que el 1867 va fer cas de les reivindicacions hongareses i dividí l’Imperi en dos estats: Cisleithania (Àustria i voltants) i Transleithania (Hongria). Francesc Josep esdevingué així rei d’Hongria.

Però amb això no n’hi va haver prou. A finals de segle, les nacions subordinades de l’Imperi reclamaven reconeixement (sobretot de drets lingüístics) i l’olla va arrencar el bull. El 1895, l’emperador va fer confiança al comte Kasimir Felix Graf von Badeni, el nou ministre-president de la part austríaca de l’Imperi, perquè posés remei al problema.

Com que els hongaresos anaven per lliure, amb parlament i ministre propis, el problema era sobretot Bohèmia i Moràvia (la Txèquia actual), país on els alemanys se la campaven com si fossin els amos; s’havien avesat a la supremacia. I els txecs havien acabat els menuts. El 5 d’abril de 1897 Badeni va promulgar l’ordenança que equiparava el txec i l’alemany com a llengües administratives d’aquell territori; l’ordre establia que tots els funcionaris havien de dominar ambdós idiomes l’any 1901. Els alemanys es van encendre com una traca, perquè tots els txecs havien après l’alemany a l’escola, però els alemanys, que no tenien l’obligació de saber txec, tenien poc o cap coneixement d’aquesta llengua; cosa que, d’entrada, facilitava les coses als txecs.

L’ordenança de Badeni va provocar una crisi política de grans proporcions. La dreta i l’esquerra alemanyes van obstruir el Parlament. Quan la majoria conservadora promulgà procediments nous per trencar el bloqueig legislatiu, els diputats alemanys es van alçurar i el govern envià la policia per expulsar-los de la Dieta. Fins i tot els socialistes van fer costat als alemanys. Badeni va dimitir el novembre de 1897. L’obstrucció alemanya va continuar fins que les ordenances de Badeni foren suspeses, i el 1899 van ser revocades definitivament. Llavors van ser els txecs els qui bloquejaren la Dieta. Davant l'atzucac, l’emperador va dissoldre el Parlament. L’assemblea es va refer i, després d’un breu període de calma, l’obstrucció començà de nou. El gran, noble i refinat imperi multinacional austrohongarès tenia els dies comptats. El 1918 es va desfer en peces.

Fem un salt de més de cent anys. Els fets del 2010 a Espanya els sap tothom: el tribunal del Sant Ofici declara inconstitucional l’equiparació jurídica del català i el castellà a Catalunya, i la normalització lingüística és considerada il·legal (ja que prohibeix que el català pugui ser llengua preferent en cap àmbit). Espanya ha estripat les cartes. S’ha acabat el joc. El modest, intolerant i caspós regne plurinacional espanyol té els dies comptats.

3 comentaris:

bogart251299 ha dit...

Hi ha moltes semblances entre l'Àustria de Franz Josep I i l'Espanya del 2010.
Si no recordo malament corria l'any 1848 quan les monarquies conservadores europees ja es veieren obligades a enfrontar-se al creixent nacionalisme.
Franz Josef I, protegit pels seus fidels partidaris conservadors i convençut del seu dret diví per a governar, fou incapaç d'enfrontar-se als canvis político-ideològics que li venien al damunt.
La seva negativa a cedir davant les forces democràtiques emergents portaren a la fi d'una monarquia absolutista que "pretenia" (tan sols de paraula) donar suport al federalisme.
No és d'estranyar que el seu lema era "Viribus Unitis"(amb unió de forces).
Penso que s'ha acabat el bròquil. Tard o d'hora aquesta Espanya del 2010 es trobarà com l'Àustria de Franz Josef, que va perdre per sempre la paraula "Imperi".

Anònim ha dit...

Hi ha paral.lelismes però no crec, i espero que així sigui, que no arribem ni a provocar una guerra mundial ni que els altres responguin de manera violenta. PErò és cert, hem arribat a un punt de canvi, un punt d'inflexió, i cap a on vagi aquest canvi depèn només de nosaltres. Cal lluitar, però sobretot cal convèncer molts catalans. Mans a l'obra.

bogart251299 ha dit...

Per suposat que aquí no hi haurà cap guerra, però ja és hora que els catalans diguem i demostrem que ja n'hi ha prou!I no hem de deixar que es refredin totes aquestes manifestacions (al carrer, a les urnes), sinó que hem de continuar lluitant, i ara més que mai!