Dels prejudicis lingüístics

Ja està, per fi he llogat la casa de Llavaneres. Però he comès un error: no he comunicat a la immobiliària que vull el contracte en català. Ho donava per fet, això, ingenu de mi. M’he trobat amb els llogaters i amb el gestor en el despatx i en veure els papers que treia he quedat perplex i he amollat:

–¿Com és que no ho heu fet en català? Jo tinc el vici de viure en català...

Els llogaters que somriuen. No sé per què.

–És que en català faig faltes d’ortografia, i en castellà no en faig –balbuceja el gestor.

–Les faltes d’ortografia no tenen cap importància, no són excusa de res –m’apresso a dir.

Com que els llogaters han vingut de lluny, si ara reclamo que el contracte sigui en català hauran de tornar un altre dia per signar i em maleiran els ossos. No ho puc fer, esclar. Rondino un poc i m’aguanto. La moralitat immediata de la història és clara: si vols el contracte en català, fes-ho saber per endavant. Però hi ha més consideracions a fer.

D’entrada, això que ha passat no m’agrada. Servidor considero que la primera obligació d’una empresa catalana és ser eficient (per competitivitat); la segona, tractar bé els treballadors (per justícia); i la tercera, fer les coses en català (per responsabilitat social). Així doncs, no anem bé.

I, d’eixida, em disgusta topar amb uns prejudicis lingüístics que haurien de ser història. ¿Què vol dir que “en català faig faltes d’ortografia”? Reputes, jo també en faig i no s’enfonsa res. La majoria de francesos i alemanys fan faltes d’ortografia i no per això deixen de redactar els contractes en francès i en alemany, respectivament.

¿I què vol dir que “en castellà no en faig”? Mentida. Reviso el contracte de lloguer i trobo la forma de futur quedaran sense accent, el plural obres, un estrambòtic enmendados en comptes de “dichos”, prorroga, incluido i solo [de "solamente"] sense accents, el relatiu quién accentuat, els verbs afectar i grabar amb règims preposicionals impossibles, respecta en lloc de “respeta”, un estrany referente con i altres sembatudes a la gramàtica castellana.

El que passa és que el gestor troba que les "faltes d’ortografia" no desvirtuen el text si està redactat en una llengua que ell percep com a segura i poderosa; i, en canvi, sí que el desvirtuen si la llengua del document la percep com a insegura i feble. Les primeres “faltes” les veu petites, irrellevants, o ni les veu; les segones les veu grosses, inflades com bòfigues, inclements. I esclar, quan algú pensa que la llengua de casa és de segona divisió, ni li passa pel cap de millorar la seva competència en aquesta llengua.

Són els prejudicis lingüístics del català minoritzat, aquell per a qui la llengua pròpia és una cosa petita, domèstica, que un no es pot prendre seriosament.