Pobresa

Les persones que escriuen sobre la pobresa no són mai pobres. Podeu comprovar-ho fàcilment. Repasseu tots els llibres i articles que fan al cas i demaneu als autors si arriben a final de mes. La resposta serà sempre sí. I és que els pobres no tenen esma d’escriure, i menys sobre la pobresa, que és cosa vergonyant. Sempre ha estat així. Nihil novum sub solem.

Ara fa poc, la vida m’ha regalat l’experiència de la pobresa, i he tingut el privilegi (dubtós) de sentir el que se sent quan un s'hi troba. M’ha passat que he perdut de cop dues de les tres fonts d’ingressos que tenia, i l’única font que ha seguit rajant era una mitja jornada. La caixa de resistència ha aguantat un parell de mesos. Després, la indigència. A saber, afrontar el dia 1 més pelat que una rata, sense diners per menjar, i passar el mes ballant els goigs de sant prim. Quan un es veu en tal destret té dues opcions: endeutar-se o menjar poc. Servidor he combinat ambdues estratègies: m’he endeutat i m’he emmagrit. La penúria ha durat dos mesos, i, mosca!, que llargs que s’han fet.

De tot se n’aprèn, però. Jo he après què se sent quan un és pobre. La sensació és de caure dins un forat negre: hi ha un buit que et xucla, un mareig permanent, una dificultat extrema de posar les idees en ordre. La pobresa et desestabilitza: et roba la serenitat, et costa parlar, llegeixes i no et pots concentrar; el cel pesa sobre el teu cap, els peus et van feixucs, la tristesa s’espesseeix a dins teu. Els dies s’enferritgen com una persiana espatllada.

Però el pitjor de tot és que només penses en tu, en com sortir tu del teu forat. El món es redueix a les tristes dimensions del teu cos. La pobresa de tants com tu t’importa un rave. Els altres es fonen, només compta la pobretat concreta del teu ésser. Tornes egoista, insolidari, cec. És per això que els pobres no fan revolucions.

Estimat Joan Solà

No ho sabia, Joan, que te n’anaves. Sé tan poques coses, jo, que no tenia notícia del cranc –malhaja!– que et rosegava. Justament ara que un altre cranc inflat i vell ens salta al damunt per matar-nos la llengua. Encara no me’n sé avenir.

No t’enrojolis si et dic que vas ser el millor professor que vaig tenir a la universitat, al noble edifici del centre de Barcelona. Tocava el timbre i no volíem marxar: clavàvem el cul a les cadires, ens encativaves. ¿Com t’ho feies? Qui no ho ha viscut no se’n pot fer una idea. Assistir a una classe teva era com submergir-se en una banyera d’hidromassatge, posar-se després sota les mans d’un massatgista i en acabat fer una passada per la sauna: era això, aplicat a la intel·ligència i a l’esperit. Després d’escoltar-te (i havent debatut), servidor sortia al carrer i em feia l’efecte que l’aire era més net, perquè tot s’entenia millor. La teva Sintaxi catalana em –ens– transportava a la sintaxi del món. ¿Es pot concebre una experiència més universal que aquesta?

D’ençà d’aleshores sempre has estat amb mi –no sé si ho sabies. A les lleixes de casa els teus llibres no han criat pols, ans al contrari: s’han guixat, s’han rebregat, s’han embrutat de tant fer-los anar. Això no ho puc dir de gaires llibres. Eres un seductor incombustible, Joan, perquè el teu influx no s’acabava mai. M’admirava el teu esperit inquisitiu; la intel·ligència incansable; l’enorme capacitat de treball; aquella barreja de vitalisme, honestedat i bonhomia pagesa; l’elegant humilitat dels savis d’abans de la guerra; el patriotisme, la fermesa, la passió.

Talment un boscater, t’endinsaves en el bosc de la llengua, en descrivies les malures i les eixorquies, i proposaves una via de solució, una manera d’adobar la màquina. Obries finestres i ens convidaves a entendre. (I a actuar.) Un bocí de llengua es convertia, als teus llavis, en els teus dits, en una aventura intel·lectual. Apel·laves a l’instint i l’instint ens retornava les veus de la terra.

Això que et diré ara et semblarà una ximpleria, però deixa’m dir-t’ho de tota manera: penso que si un bancal de terra catalana congriés una xarxa neuronal i tornés molt intel·ligent, aquest bancal seria Joan Solà. I, ja per acabar, et vull agrair que ens hagis ensenyat la cosa més important: que la llengua catalana és una font de dignitat i qui li és lleial es fa més fort, més lliure, més humà. Gràcies, Joan.

Contra el català, sempre

Les societats funcionen en la llengua que els és pròpia. ¿Oi que això sembla un axioma de valor universal? Doncs no. Quan l’axioma passa per Catalunya, s’apaga. Perdó: l’apaguen. I és que de vegades la llengua d’un país entra en conflicte amb una altra. Si el país en qüestió té la sort de viure en democràcia, té l’oportunitat d’acordar en quina llengua vol viure, ço és, decidir quina llengua ha de ser la comuna i per tant d’ús normal en l’administració, l’ensenyament, la comunicació, la cultura, l’empresa i el lleure. Si s’acorda rehabilitar la llengua pròpia, aquesta llengua es prioritza, es fa preferent en alguns àmbits per a poder-la restaurar. La democràcia serveix per resoldre el conflicte i fer justícia.

Si a Catalunya no resolem el nostre conflicte lingüístic és perquè no hi ha democràcia. Allò que acordem, no val. Allò que decidim, ho tomben. El model de convivència que triem, el declaren il·legal. Cosa que no ha de sorprendre ningú, perquè el colonialisme és incompatible amb la democràcia. O acceptem l’ordre colonial o exercim la democràcia; les dues coses alhora, no pot ser. Ens obliguen a triar entre la submissió i la democràcia; entre la subjugació i la llibertat; entre la (in)justícia espanyola i els drets nacionals de Catalunya. Entre la mort i la vida.

Tornem a ser, en essència, on érem el 1939, quan el general Eliseo Álvarez, Jefe de los Servicios de Ocupación, publicà en un ban el vòmit que segueix: “Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguage en el uso privado y familiar no será perseguido”. A diferència del que es disposaven a fer en els àmbits públic i administratiu. Sabem que l’estat que practica aquesta modalitat de colonialisme és profundament pervers, inic, immoral, i que els seus agents catalans són uns miserables. Però els polítics locals que es claven cops al pit mentre creuen l'amo són pitjors. Perquè una agressió genera anticossos, però la submissió fa lacais, fossers ombrius de la sepultura catalana.

Som lladres (i violadors, i saquejadors)

A L’idiota de Dostoievski, Ferdisxenko, un dels invitats a la vetllada que organitza madò Filíppovna a ca seva, planteja el cas següent:

“Permeteu-me de preguntar-vos, príncep, què us sembla una cosa: penso que al món hi ha molts més lladres que no lladres, i que no hi ha cap persona, ni la més honrada, que no hagi robat almenys un cop a la vida. És el que jo penso, i no obstant això no en trec la conclusió que tothom sigui lladre, encara que, per Déu, de vegades sento terribles ganes d’arribar a aquesta conclusió. Quina és la vostra opinió? […]

–Jo crec que dieu la veritat, però que exagereu molt –digué el príncep, que efectivament havia enrogit no se sap per què.”

Doncs a mi no em sembla que Ferdisxenko exageri; i a més penso que sí, que tothom és lladre. I més coses i tot. Els humans som animals socials, i la nostra sociabilitat ancestral inclou el lladrocini, la violació i el saqueig. Si no ens hi rebolquem a diari és perquè hi ha lleis que ens amenacen i capes de cultura que ens aquieten. Però, així que es descorda, el primitivíssim animal social que portem a les entranyes surt a córrer la gandaina. ¿Oi que no cal posar exemples?

Quan ens enduem un bolígraf de la feina, actua el lladre que viu dins nostre. Quan omplim el carro en el supermercat traiem el saquejador que encobeïm. Quan follem amb la nostra parella (o amb algú altre) hi ha un tros de violador que participa a la festa. Perquè sou gent com cal, alguns dels qui llegiu això ho negareu. Però enganyar-se no canvia les coses. Som almogàvers reprimits (o sublimats, si us estimeu més dir-ho així).

Dels prejudicis lingüístics

Ja està, per fi he llogat la casa de Llavaneres. Però he comès un error: no he comunicat a la immobiliària que vull el contracte en català. Ho donava per fet, això, ingenu de mi. M’he trobat amb els llogaters i amb el gestor en el despatx i en veure els papers que treia he quedat perplex i he amollat:

–¿Com és que no ho heu fet en català? Jo tinc el vici de viure en català...

Els llogaters que somriuen. No sé per què.

–És que en català faig faltes d’ortografia, i en castellà no en faig –balbuceja el gestor.

–Les faltes d’ortografia no tenen cap importància, no són excusa de res –m’apresso a dir.

Com que els llogaters han vingut de lluny, si ara reclamo que el contracte sigui en català hauran de tornar un altre dia per signar i em maleiran els ossos. No ho puc fer, esclar. Rondino un poc i m’aguanto. La moralitat immediata de la història és clara: si vols el contracte en català, fes-ho saber per endavant. Però hi ha més consideracions a fer.

D’entrada, això que ha passat no m’agrada. Servidor considero que la primera obligació d’una empresa catalana és ser eficient (per competitivitat); la segona, tractar bé els treballadors (per justícia); i la tercera, fer les coses en català (per responsabilitat social). Així doncs, no anem bé.

I, d’eixida, em disgusta topar amb uns prejudicis lingüístics que haurien de ser història. ¿Què vol dir que “en català faig faltes d’ortografia”? Reputes, jo també en faig i no s’enfonsa res. La majoria de francesos i alemanys fan faltes d’ortografia i no per això deixen de redactar els contractes en francès i en alemany, respectivament.

¿I què vol dir que “en castellà no en faig”? Mentida. Reviso el contracte de lloguer i trobo la forma de futur quedaran sense accent, el plural obres, un estrambòtic enmendados en comptes de “dichos”, prorroga, incluido i solo [de "solamente"] sense accents, el relatiu quién accentuat, els verbs afectar i grabar amb règims preposicionals impossibles, respecta en lloc de “respeta”, un estrany referente con i altres sembatudes a la gramàtica castellana.

El que passa és que el gestor troba que les "faltes d’ortografia" no desvirtuen el text si està redactat en una llengua que ell percep com a segura i poderosa; i, en canvi, sí que el desvirtuen si la llengua del document la percep com a insegura i feble. Les primeres “faltes” les veu petites, irrellevants, o ni les veu; les segones les veu grosses, inflades com bòfigues, inclements. I esclar, quan algú pensa que la llengua de casa és de segona divisió, ni li passa pel cap de millorar la seva competència en aquesta llengua.

Són els prejudicis lingüístics del català minoritzat, aquell per a qui la llengua pròpia és una cosa petita, domèstica, que un no es pot prendre seriosament.

¿En què s'assemblen l'Àustria de 1897 i l'Espanya del 2010?

Kasimir Felix Graf von Badeni

Quan el jove emperador Francesc Josep I es va asseure, el 1848, en el tron d’Àustria, sabia que l’esperaven temps difícils. Només de posar-s’hi, ja esclafava una revolució liberal a cops de sabre. Sabia que un dia o altre les tensions socials que començaven a sacsejar Europa arribarien al cor de l’Imperi. I comptava que els conflictes nacionals interns li donarien maldecaps. Tant va ser així que el 1867 va fer cas de les reivindicacions hongareses i dividí l’Imperi en dos estats: Cisleithania (Àustria i voltants) i Transleithania (Hongria). Francesc Josep esdevingué així rei d’Hongria.

Però amb això no n’hi va haver prou. A finals de segle, les nacions subordinades de l’Imperi reclamaven reconeixement (sobretot de drets lingüístics) i l’olla va arrencar el bull. El 1895, l’emperador va fer confiança al comte Kasimir Felix Graf von Badeni, el nou ministre-president de la part austríaca de l’Imperi, perquè posés remei al problema.

Com que els hongaresos anaven per lliure, amb parlament i ministre propis, el problema era sobretot Bohèmia i Moràvia (la Txèquia actual), país on els alemanys se la campaven com si fossin els amos; s’havien avesat a la supremacia. I els txecs havien acabat els menuts. El 5 d’abril de 1897 Badeni va promulgar l’ordenança que equiparava el txec i l’alemany com a llengües administratives d’aquell territori; l’ordre establia que tots els funcionaris havien de dominar ambdós idiomes l’any 1901. Els alemanys es van encendre com una traca, perquè tots els txecs havien après l’alemany a l’escola, però els alemanys, que no tenien l’obligació de saber txec, tenien poc o cap coneixement d’aquesta llengua; cosa que, d’entrada, facilitava les coses als txecs.

L’ordenança de Badeni va provocar una crisi política de grans proporcions. La dreta i l’esquerra alemanyes van obstruir el Parlament. Quan la majoria conservadora promulgà procediments nous per trencar el bloqueig legislatiu, els diputats alemanys es van alçurar i el govern envià la policia per expulsar-los de la Dieta. Fins i tot els socialistes van fer costat als alemanys. Badeni va dimitir el novembre de 1897. L’obstrucció alemanya va continuar fins que les ordenances de Badeni foren suspeses, i el 1899 van ser revocades definitivament. Llavors van ser els txecs els qui bloquejaren la Dieta. Davant l'atzucac, l’emperador va dissoldre el Parlament. L’assemblea es va refer i, després d’un breu període de calma, l’obstrucció començà de nou. El gran, noble i refinat imperi multinacional austrohongarès tenia els dies comptats. El 1918 es va desfer en peces.

Fem un salt de més de cent anys. Els fets del 2010 a Espanya els sap tothom: el tribunal del Sant Ofici declara inconstitucional l’equiparació jurídica del català i el castellà a Catalunya, i la normalització lingüística és considerada il·legal (ja que prohibeix que el català pugui ser llengua preferent en cap àmbit). Espanya ha estripat les cartes. S’ha acabat el joc. El modest, intolerant i caspós regne plurinacional espanyol té els dies comptats.

L'evolució dels afectes




Les demostracions d’afecte tendeixen sempre a la mínima expressió. I no és cosa que haguem de lamentar, perquè és llei de vida, que en diuen. Quan arribo a casa, la caganiu [setze mesos] s’afanya cap a la porta entrebancant-se amb les cames, els braços oberts i una rialla en els llavis, i se m’aferra a les cames com una pegellida, el cap enfonsat entre els genolls. És un moment de felicitat suprema, l’orgasme de la paternitat, el calfred d’amor més intens que he tingut i tindré mai. Però és efímer.

Perquè, després de l’abraçada amb la menuda, vaig a l’encontre de la pubilla [tres anys i nou mesos], que mira dibuixos arrepapada en el sofà i no es pren la molèstia de desviar la mirada per fer contacte visual amb son pare. Li dic bon dia i no em respon. Insisteixo i ella s’hi torna i m’enfloca: “Deixa’m!, no em miris!”. Jo que l’assalto amb un petó furtiu, “aaaaaaaaai!”, fa ella amb cantarella de puja, la deixo per verda i m’esquitllo cap a la cuina.

D’una vivència a l’altra hi ha només dos anys i sis mesos. És ben bé que l’amor entra de seguida en la fase, tan llarga, de l’endreçada contenció. No hi ha sentiment tan encès que no s’encamini a la quietud, ni passió que no es vesteixi d’indiferència per aparentar serenor. Massa que ho sabem, això, tocant a les relacions adultes. Però sovint ens passa per alt que, en els fills, la necessitat de demostrar afecte també cola avall molt, massa de pressa.

'El Testament d'Alcestis', de Miquel de Palol

La narrativa de Miquel de Palol fa mitja por. Però és una por injustificada, nascuda sobretot de la mandra que se’ns ha inculcat a l’hora d’abordar la complexitat. La major part de les novel·les de Palol van veure la llum als anys noranta, quan el facilisme senyorejava a les lletres catalanes. No eren bons temps per a la novel·la intel·ligent i esforçada, de saó cultural fonda. Eren anys frívols, temps de nihilisme superficial i pueril. No és fàcil curar-se de tanta beneitura. ¿Ens n’hem curat? Jo diria que encara no, i pel que fa al cas les novel·les de Palol són una medecina estupenda.

Dit això, ja estic en condicions d’afirmar que en l’última novel·la de Palol, El Testament d’Alcestis, hi ha dos excessos que no em fan el pes. En primer lloc, algunes frases massa llargues: a la pàgina 413 n’hi ha una de cent quaranta-vuit paraules que s’estira al llarg de catorze línies. Dir-la en veu alta provoca un holocaust cardiorespiratori, i fer-la mentalment, un col·lapse cognitiu. A mi això no em va bé, però per sort no se’n troben gaires, de tirades així. En segon lloc, hi ha alguna descripció massa prolixa: a les pàgines 407-410, la veu narradora descriu un Castell d’Escacs Tridimensional, d’uns tretze per tretze metres de costat, un giny sofisticadíssim, tots els ets i uts del qual se’ns desgranen al llarg de quatre pàgines… que es fan llargues com les peroracions de Carmesina en el Tirant.

Però aquestes pegues, o obstacles, són anecdòtics. La magnificència del relat els compensa a bastament. Perquè El Testament d’Alcestis és una novel·la formidable, un monument literari destinat a perdurar. La trama és complexa, però un no s’hi perd (i si es perd, es reubica de seguida). Un seguit d’històries connexes per filaments molt prims es van descabdellant davant un auditori selecte que evoca, viu o reviu les grans passions de la humanitat (els diners, el poder, el sexe, la sentimentalitat, el sentit) i assisteix a un carnatge de valors que semblaven sòlids i no ho són gens, sobretot el de la bondat:

“Tantes vegades l’aspiració a la bondat no és més que supèrbia i vanitat disfressades, tantes vegades voler ser bons, i encara més creure que en som més que els altres, ens permet portar-nos com depredadors!” (p. 661-662)

Formalment, tot és un joc: el Joc de la Fragmentació. Però la mort inesperada d’una de les jugadores, l’Aloysia, fa que es posin totes les energies de la Cosa al servei d’un objectiu: ressuscitar la morta. El sexe descordat i l’humor càustic ajuden, i molt, a solcar les 676 pàgines de la novel·la:

“Abans de cofar-se’ls, els Senyors de la Mort practiquen amb els vençuts destacats la Rialla de la Llengua Dura Escopidora, o sigui follar-se el cap tallat per la tràquea traient la cigala per la boca.” (p. 616)

I ben aviat es fonen les fronteres de tot plegat, del joc i de la realitat, del passat i el futur, de la bondat i la maldat; i la confusió de tot fa que tot sigui pensable de nou, que esferes de la realitat que romanien incomunicades trobin un vas per comunicar-se, i que aquest trànsit instaurat momentàniament doni una oportunitat al miracle. Una novel·la extraordinària.

Menorquins i mallorquins

Un dia Jesucrist, endut per un rampell creador, va fer Menorca. Satisfet del resultat, el va mostrar a son pare, tot esperant una lloança. Però no va ser el cas. En comptes d’alabar Jesús, Déu li digué: “Ca, fillet. Fas quatre pastures dins la mar i ja te n’ufanes? Per tan poc no m’hi poso, jo. Goita.” I va fer Mallorca. Jesús va fer uns ulls com platets: quin muntanyam!, quines planes!, quin bé de Déu de paisatges enlluernadors!, i quines noces que feien el cel i la mar! Picat, el Crist se’n va pensar una, va fer mamballetes, clap clap clap!, i li va enflocar a son pare: “Ah sí? Doncs ara girarem les tornes: jo faré els mallorquins i tu els menorquins”. Déu s’hi va avenir, i tal dit, tal fet.

Aquesta me la van ennovar l’altre dia, i com que no la sabia, em fa goig compartir-la amb vosaltres. Això ho conten a Menorca, esclar.

El progrés, que en diuen

Servidor vaig a la feina amb tren, i de l’estació al tros hi ha tretze minuts de pujada. A mi em sembla poca cosa, però no tothom ho veu igual. Em trobo dues exalumnes i em diuen que la meva proesa és una cosa extemporània, no els cap al cap que algú pugui assumir un esforç diari tan estrenu. És ben bé que som de generacions diferents.

És la mateixa distància generacional que hi ha quan em comparo amb el meu avi matern, Ramon Calsapeu Gombau. L’avi vivia a Roquetes i treballava als arrossars del Delta. Es llevava cada dia a les petites, s’escalfava un tassó de vi, se l’enviava coll avall, agafava el sarró i ala!, que al fanguissar hi falta gent i hi ha dues hores de camí. En arribant s'ajupia, plantava, segava i garbejava, es torrava la padrina de sol a sol i encabat tornava a casa a peu, dues hores més com si res fos estat. No el vaig conèixer, l’avi Calsapeu. Llàstima. ¿Quina me’n diria, ara, que per fer cap al meu tros camino nou vegades menys que no feia ell? Suposo que rondinaria perquè el progrés, que du la comoditat, l’ha agafat massa gran, i em miraria de cua d’ull amb una punta d’enveja.

I... ¿què diria avui l’avi Calsapeu de les dues sagales de dalt que no admeten la possibilitat de cansar-se, sia caminant tretze minuts, estudiant una mica o treballant unes quantes hores al dia? Em sembla que s’hauria de reprimir les ganes de clavar-los un cop de xapo.

El 'Diccionari català de l'Alguer', de Josep Sanna

Diuen que el Correllengua fa poc servei, perquè només aplega els convençuts. Cosa que és certa només en part, perquè, si més no, fa servei als convençuts. A mi, el Correllengua d’enguany m’ha servit per trobar el Diccionari català de l’Alguer, de Josep Sanna. L’he topat en una parada de la CAL a Mataró, per un preu que fa riure. En Pere Mayans em diu que a Catalunya no es troba, que qui el vol l’ha d’anar a cercar a l’Alguer, on el preu del volum octuplica o decuplica el que n’he pagat. El volum no és cap novetat (és del 1988), però per a mi és una troballa.

Havent treballat durant quinze anys en el Diccionari, Josep Sanna va morir tot just després d’editar-lo. A la seva casa nadiua hi ha una placa [foto] que el recorda, sobretot, com un home bo. Ell va ser, juntament amb altres religiosos, un dels fundadors de l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu. Com en la nostra Renaixença, l’operació de rescat de l’alguerès era plena de capellans (i de lírics dubtosos). A l’Alguer encara estan així, perquè el relleu laic de la cosa és migrat i mandrós, i la italianització, aplanadora.

Per això és emocionant tenir a les mans el Diccionari de Sanna, un repertori de 25.000 paraules antigues i modernes, patrimonials i manllevades (del sard, de l’italià i del castellà), adaptades a l’ortografia normativa. Per tal de salvar la falla que hi ha entre la normativa i la pronúncia real, l’autor incorpora dues transcripcions fonètiques, l’una segons els signes gràfics italians i l’altra segons l’Alfabet Fonètic Internacional. I, a més de la definició o definicions, hi ha l’equivalència en el català comú i exemples d’ús que en mostren el funcionament.

El volum està destinat sobretot als algueresos que volen aprendre a parlar, llegir i escriure bé la seva llengua, però és una delícia per als malalts de llengua que, com un servidor, ens perdem a les pàgines del diccionari com el rei Shahriar es perdia dins les contalles de Sherezade a Les mil i una nits.

L'últim baluard

Quan tens un fill, la meitat de les coses que feies ja no les pots fer. Quan tens dos fills, no en pots fer cap. Sobretot si un té una edat i l’energia disponible no fa miracles. Les dones, que en aquestes coses són sàvies, se’n fan càrrec de seguida, s’adapten a la circumstància i es mantenen dignes. Els homes, que en aquestes coses som egoistes i toixarruts, tornem jeremíacs. Durant un temps no fem sinó udolar i traginem un fesum de gos apallissat. Amb el temps aprenem a renunciar, i llavors descansem, perquè només en la renúncia hi ha pau.

Per als qui concebem la cultura com un mannà, el procés de renúncia és llarg. Quan no és possible escriure ni traduir, quan s’ha acabat el teatre i el cinema, la música i la dansa, estudiar i viatjar, els museus i les galeries d’art, els recitals de poesia i les presentacions de llibres, les reunions i els actes públics, la política i la parapolítica... quan tot és inaccessible, vet aquí que treu el nas el millor amic de l’home, el llibre. En realitat el temps per llegir és molt escàs, però la mica que hi ha et salva la vida.

Quan totes les constants vitals en matèria de cultura s’han fos, el llibre, l’hoste silent que dorm als prestatges, s’erigeix com un supervivent. Agafar-lo i devorar-lo a estones petites és com sobreviure amb els quatre dàtils que fa una palmera isolada en el desert. Talment una flor que s’esbadella a les mans. Una epifania de paper. L’últim baluard.