Llegir diccionaris

Vladímir Nabokov era un gran lector de diccionaris. Diu que molts vespres, abans d’anar-se'n a jóc, llegia unes quantes pàgines d’un patracol; i així d’espavilat estava el seu anglès. No és el meu cas. Jo llegeixo diccionaris quan no tinc temps per llegir. Als matins d’aquest mes que avui s’acaba, per exemple, he hagut d’estar per les menudes (una de pocs mesos i una de pocs anys) sense l’ajut de la mare, que treballava. Els derrotistes diuen que així no es pot llegir ni el diari. En aquesta afirmació hi ha un error de concepte, perquè és cert que no es pot llegir el diari, però un diccionari, sí. Verbigràcia.

Servidor, en quatre matins, he aconseguit llegir el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions (Eumo, 2010), de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Amb equivalències en anglès, espanyol i francès. El temps hàbil de lectura ha oscil·lat entre els trenta i els noranta segons. Més enllà d’aquest límit sempre hi ha qualque desfet o destret que forcen a interrompre la lectura: una nena que cau del sofà, l’altra que es menja els pèls de l’escombra, l’una que vol anar amb bicicleta, l’altra que vol que la dugui a collibè, que si nyic que si nyec, que ara snif i adés enguè, que si un ui que encalça un ai… I bo i així, arrencant vint segons d’aquí quaranta d’allà, he après…

Que les gallines catalanes, quan ponen un ou, diuen caticataaaaaasques! Que el crit de guerra que les pel·lícules atribueixen als indis nord-americans l’escrivim així: Aúúúúúú! Aúúúúúú! Que la impaciència, la contrarietat i la disconformitat es representen amb la forma nxt. Que un animal pesant que corre fa tupatup; i el soroll de galopar, patatrap patatrap! o patatrip patatrap! Que un tret fa pànyeu o pínyau (cosa que sabíem de tota la vida). Que qui recita o resa de manera mecànica fa xam-xam. Que l’onomatopeia de la xerrameca és xa, xa xa! O que xep-a-xep és el renou inintel·ligible d’una conversa en veu baixa.

¿Qui ho diu que no hi ha temps per llegir, estudiar i aprendre?