Penetrar l’ànima d’una persona és molt difícil. En canvi, entrar dins el seu cervell és fàcil. Si l’hem tractada (o si la seva veu ens ha arribat) al llarg d’uns anys, sabem com funciona el seu magí: entre altres coses, perquè els automatismes i les fixacions ens traeixen. Enrique Múgica, per exemple, home ungit amb gran sentit de l’humor com a “defensor del pueblo”, té un crani transparent. Vejats-lo.Múgica entén que hi ha unes llengües que són oli (la seva) i unes altres que són aigua (la nostra), i que tal cosa és així sense entrar en emperòs territorials –és un universal ontològic, com si diguéssim. Múgica entén així mateix que qüestionar això és fer violència a l’ordre natural del món, dins el qual s’eleva, majestàtic, l’ordre constitucional d’Espanya. Múgica sap que els catalans, en general, no tenim prou llum per entendre això; que som tossuts en la penombra; i que l’única manera de sotmetre'ns (un cop descartat el xarop de freixe) és forçar la substitució poblacional del país.
Múgica és hereu d’una tradició de pensament hispànic que es resumeix en aquestes paraules de Giménez Caballero, teòric de la Falange: “Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán, y es repoblar Cataluña con andaluces”. L’expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, si no em falla la memòria, va insistir en aquesta idea molt més tard, als anys vuitanta del segle passat. Ni l’un ni l’altre comptaven que la majoria dels andalusos assentats a Catalunya aprendrien el català i que, podent triar entre exercir d’invasors o de catalans, farien la segona opció.
Enrique Múgica ja es fregava les mans davant els centenars de milers de persones que, procedents d’Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa, feien cap a Catalunya i eren acollits naturalment en espanyol. Però es veu que la Llei d’acollida del Parlament de Catalunya li ha mudat el somni en malson: el seu cervell ha imaginat una turba d’equatorians, xinesos i senegalesos confraternitzant en català amb els indígenes i li han vingut tots els mals. I ha reaccionat (encarnat en la seva substituta, María Luisa Cava de Llano) com un patriota. Si Giménez Caballero pogués moure els braços, s’alçaria de la tomba per abraçar-lo. I a la substituta també.
6 comentaris:
El mou l'odi més dur i irracional. L'Huguet l'ha definit perfectament. Que no té altra cosa a fer aquest home?
Bona reflexió sobre el senyor Múgica, però l'actual Defensor és una defensora, la catalana María Luisa Cava de Llano (ella i el bep del DP escriuen així el nom).
Salut,
Albert, és un odi genètic, davant el qual no s'hi valen raons.
Joan, tens raó. La Cava de Llano és la substituta en funcions d'Enrique Múgica. Però vaja, van junts: l'una fa de l'altre i l'altre fa de l'una.
i és que hi ha un atribu d'indis a l'oeste americà... tossudament obstinats en parlar la seva llengua. Què estranys!
El recurs de la Cava de Llano (alter ego d'Enrique Múgica) és d'una claredat cristal·lina. Diu la Cava que un immigrant té dret a ser acollit en qualsevol de les dues llengües; o sigui, que un paquistanès, ell tot sol i acabat d'arribar, té més drets que tots els catalans junts: ell pot triar la llengua en què el rebrem, nosaltres no. ¿És imaginable una negació més taxativa del ser i del voler d'un poble? ¿És concebible una servitud més extrema? Potser sí: la dels esclaus negres a les antigues plantacions de cotó americanes.
A més, la Cava sosté que els immigrants "s'integren parlant amb el castellà, no necessiten parlar català per integrar-se". El català no cal, doncs, és un nosa i pertoca abandonar-lo. El castellà és de tots, el català és cosa de quatre maniàtics que han de fer el favor de no molestar. Així ha estat a Eivissa (perdó, Ibiza), el territori que la Cava ha representat com a diputada, i així ha de ser a la Catalunya tota.
Es veu que la successora en qüestió no es quedarà enrrera (pel que fa a tenir males intencions, vull dir!!)
Publica un comentari a l'entrada