dimarts, 19 de gener del 2010

La llengua a 'Un bàrbar al jardí'

No volia escriure aquest apunt, jo. M’havia fet el propòsit de fer només un comentari literari d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu, 2009), però en Jordi hi ha detectat uns quants defectes de llengua i en l’apunt anterior me’n demana el parer. En Jordi es queixa de l’ús del mot templaris, un barbarisme flagrant en lloc de templers, i té raó: no me n’havia temut i l’he escrit jo també en el meu apunt. I, com que servidor també he detectat uns quants malencerts i em cal un lloc balder per comentar-los, m’he decidit a fer un apunt nou.

D’entrada he de dir que no sé un borrall de polonès i que per tant no puc valorar la traducció; de sortida, sostinc que el llibre és excel·lent i que val la pena comprar-lo i llegir-lo: passareu gust i n’aprendreu molt. Dit això, us mostraré unes pífies de llengua –ep, de bon rotllo!– que trobo que s’haurien de corregir en una segona edició.

· Herbert havia estat escrivint d’amagades (per “d’amagat, d’amagatons o d’amagatotis”) (p. 10).

· Herbert concep la història com a una convergència (sense fer caure la a) (p. 12).

· Si destacada és la presència d’una funció moral en la seva poesia, [Ø] altra de les característiques principals de la seva creació… (abans d’altra hi ha d’haver una) (p. 12).

· sense que la seva tasca esdevingui en tragèdia (la preposició en sobra) (p. 12).

· El bàrbar […] se n’adona en visitar el jardí que [Ø] sap molt més de la cultura europea que la gent que allà hi viu (el pronom que acompanya adona ha d’anar abans de sap; a més, la subordinada que tanca la frase està mal resolta) (p. 13).

· Si bé la poètica de Herbert es caracteritzava per fer servir un llenguatge pla […]; la prosa dels seus assaigs se’ns revela com a una de les narracions… (el punt i coma ha de ser una coma; i la a que segueix com ha de caure) (p. 13).

· Aquest segon terme […] no el descriu, no el pinta; però el percebem així com mirem les estances… (així com és una locució conjuntiva que indica oposició o comparació, i a tot estirar pot ser copulativa: aquí usurpa el lloc de quan) (p. 13).

· El combat aeri sobre els cels de la Gran Bretanya (en català, el cel és singular; recordeu l'oració: "Pare Nostre, que esteu en el cel...") (p. 32).

· Com és de suposar, fou castigat (en lloc de “Com es pot suposar”, p.e.) (p. 36).

· entesa no només com a una directriu estètica (la a ha de caure) (p. 54).

· De no haver existit veritablement (per “Si no hagués existit”) (p. 74).

· Els blocs […], la tensió […], la indecent nuesa […] a bon segur topava… (en català diem “de (ben) segur”; d’altra banda, el verb toca ser topaven) (p. 79).

· Com si fossin un monticle de termites (en català hi ha tèrmits) (p. 79).

· Surto al carrer pel matí (en català, les parts del dia les diem amb la preposició a) (p. 91).

· Un gat jagut a l’ampit de la finestra (per ajagut) (p. 91).

· El consell […] es composava a parts iguals (per es componia) (p. 96).

· un home […] un tant rabassut em dóna la benvinguda carinyosament (l’home era una mica o un poc rabassut; i l’adverbi català és afectuosament) (p. 103).

· Cap altra ciutat italiana compta amb una col·lecció tan prolífica d’individus amb aurèola. (Només són prolífics els éssers vius; el traductor deu voler dir extensa) (p. 127).

· facilita una visió supèrbia (l’adjectiu és superba) (p. 127).

· […] de no haver estat pels àrabs (per “Si no hagués estat”) (p. 164).

· Fet que posava de relleu (la preposició adequada és en) (p. 167).

· Una llista composada per 222 individus (no: composta) (p. 187).

· Les presons franceses estaven plenes (en català les presons són plenes; com l’infern, que “de desagraïts n’és ple”) (p. 245).

Fins aquí, el que he vist. Però que ningú es posi les mans al cap, sisplau. Des que la figura del corrector va desaparèixer de les editorials, això és el pa de cada dia. S’hi ha de posar remei d’una manera o altra, sí. Sense fer escarafalls.

15 comentaris:

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Benvolgut! Aquí l'editor, un d'ells. De nou, com ve essent costum, he de demanar disculpes per les errates flagrants. Ho faig de tot cor, no com un automatisme més, i ho faig molest, no amb vostè, evidentment, sinó amb mi mateix.

Sé que tot això que li exposaré no importa al lector final, però em sento amb l'obligació de fer-ho.

Aquest llibre sí ha passat per les mans d'un corrector (una correctora), i va rebre la seva compensació econòmica, sempre en la mesura de les nostres minses possibilitats. Vam demanar a la correctora dues coses que potser, a la vista del resultats, eren impossibles:

1) passar la nostra traducció del valencià al català central (el traductor, que defenso ara i sempre perquè considero que ha fet una molt bona feina, és valencià i va utilitzar-lo per fer la seva traducció)

i 2) que fes la correcció ràpid, gairebé a contrarellotge, ja que en aquells moments estàvem en plena competició per publicar l'edició catalana al mateix temps que la castellana. Finalment, per aquestes coses que passen, l'edició castellana encara no ha sortit al carrer, però sortirà aviat, en una de les més prestigioses editorials en aquella llengua.

Pot semblar inversemblant a la vista dels errors que vostè ha detectat, però la meva obligació és defensar la feina de la correctora i la feina del traductor, i ho faig amb molt de gust alhora que insisteixo en demanar les disculpes que calguin, perquè al cap i a la fi aquestes mancances són culpa dels editors.

Ah, no, no és gens fàcil, gens, editar llibres en les nostres condicions (un mercat amb dues llengües, per exemple).

Li agraeixo molt el to del seu comentari, i humilment accepto totes les responsabilitats.

Com vaig assegurar-li quan va parlar de La zona, torno a prometre que, si mai arribem a la segona edició, aquestes i altres errates seran degudament eliminades.

rebi una cordial salutació.

Clidice ha dit...

malgrat la nota de l'editor, que l'honora, aquestes faltes sempre acaben molestant en la lectura. A mi em fan perdre la paciència i les ganes.

M'atreveixo a preguntar: perquè adaptar-lo al central? que potser no entenem el dialecte valencià els que parlem el dialecte central? Em faig un tip de llegir traduccions en valencià i no hi veig pas tanta diferència.

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

A mi, al contrari que vostè, benvolguda Clidice, encara em fa prendre més paciència i més ganes: no és agradable rebre clatellades, i sommio el dia en que no n'hauré de rebre cap!

Respecte el tema del valencià, un amic meu és de la seva mateixa opinió. No ho sé. Prometo pensar-hi, perquè intueixo que té tota la raó, vostè.

Tanmateix, miri, ara treballem en l apublicació d'un brasiler, les obres del qual, fins fa poquíssim eren traduides al mexicà. Malgrat que el mexicà és deliciós, però el final sempre em posava nerviós.

miquel

Clidice ha dit...

ja m'imagino Miquel que la vostra feina no deu ser pas un llit de roses. Al cap i a la fi, els objectius crematistics de tota firma comercial es mouen força lluny de la dolçor de la creació. Com a ex-empresària i assessora d'empresaris només em cal dir-li que val més que oblideu aquest dia que no rebreu clatellades, perquè haureu tancat el negoci (les supercordes no ho vulguin ;P). Negoci i clatellades van del bracet, dia si, dia també.

Realment admiro la capacitat d'il·lusió que suposa publicar en català, sobretot aquest tipus d'obra. Ara bé, crec que faríeu santament no "centralitzant" els textos, entenc que és un error, per moltes i variades raons, no m'estendré pas, però sobretot perquè, per a mi, va en contra de la unitat de la llengua.

Ara bé, a ca seu, cadascú fa el que li sembla, només m'he permés opinar després de la seva amable resposta. Un plaer,

Montserrat

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

i jo li agraexio les seves opinions, no en tingui cap dubte.

La nostra política amb qüestions de traducció és respectar sempre el registre lingüístic dels autors nostrats (per posar un exemple, mai se m'hagués acudit passar el valencià de Baixauli al català central.

Amb les traduccions, però, sí que ens ho permetem.

En fi, hi pensaré, i tant, hi pensaré.

salutacions cordials,

m

tina vallès ha dit...

Hola,

Aquí la correctora (matiso: l'única correctora) entonant el mea culpa pertinent. Només vull subratllar el que ja ha dit amb tot l'encert el nostre editor.

Sí, les presses fan fer aquestes coses, bé, en aquest cas "no fer-les", o sigui, no corregir tot el que calia. Em sap molt de greu.

Ara, vull afegir que "normalment" els llibres passen per tres correctors: original, primeres galerades i segones galerades (i de vegades, depèn de com arribi l'original, més i tot) i per tant l'acaben veient com a mínim cinc parell d'ulls diferents: traductor/autor; editor; corrector d'original; corrector de primeres; corrector de segones. En canvi, el Herbert no va tenir aquesta sort, perquè hi havia pressa i perquè Labreu no es pot permetre aquests "luxes".

I així i tot hi ha llibres de grans editorials, amb pressupostos que Labreu no pot ni somniar, que surten moooolt més bruts que el Herbert i han estat vistos per mitja dotzena d'ulls com a mínim, i tots aquests ulls han cobrat. No sé si m'explico.

Dit això, demano disculpes a l'editorial i als lectors per les meves badades.

Per acabar, vull dir que Labreu ha tingut una sèrie de detalls i miraments amb mi que algunes de les grans editorials per a qui he treballat no han tingut mai, com ara posar-me als crèdits, tenir-me al corrent de l'evolució del llibre, fer-me arribar un exemplar del llibre, etcètera.

El Herbert és, malgrat tot el que s'ha dit en aquest post, un èxit de l'editorial i alhora una baula més del procés d'aprenentatge de Labreu, del traductor i de la correctora per fer cada dia millor la feina, siguin quins siguin els mitjans de què disposem, perquè la feina s'ha de fer ben feta, hi hagi pressa, poca pela o els entrebancs que siguin. Així que seguirem aprenent cada dia una miqueta, i el proper llibre serà millor, i així successivament.

Gràcies per preocupar-vos pel llibre.

Salutacions cordials i penedides en la mesura justa.

Anònim ha dit...

La veritat que són errors lingüístics de pes, sí, però hi ha dues coses:
Vostè es fa responsable, senyor editor, de tot això, i, en el fons, ho és. Però no pot exhonerar de culpa el corrector, sobretot si diu que ha cobrat el seu sou. Un corrector, per més presses, per més pressió que tinga, no pot permetre's aquests errors. Això diu molt en contra del corrector, em sembla.
L'altra cosa és que malgrat això, el llibre es deliciós i el llenguatge, defectes puntuals a parts, es molt agradable de llegir. Jo ha parat en aquest blog perquè me l'he llegit, el llibre, i buscava informació, i em sembla que cal remarcar que l'heu encertat editant aquesta joia i que cal que se us feliciti per la tasca que esteu fent. Jo crec que té molt de mèrit fer el que vostès fan i esperem que aquests "clatellots" no els frenin sinó que els motivin per seguir endavant. Recomano a tothom aquest Herbert meravellós.

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Benvolgut anònim: d'acord, la responsabilitat és compartida, però insisteixo: la correctora va tenir molt poc temps per fer la seva feina i va tenir l'amabilitat d'acceptasr la feina bo i sabent les condicions amb les què hauria de treballar. És a dir, va còrrer riscos, i LaBreu no pot fer més que agrair-li la seva feina.

De debó penso que la feina del corrector és ingent i molt dura i solitària i incompresa. I va fer una gran feina: va trobar i corregir moltes coses, sempre amb la col·laboració del traductor.

però en fi, jo estic orgullós d'aquest llibre, i em sembla que la gran majoria de lectors també.

salut!

Joan Calsapeu ha dit...

Benvolguts editor, correctora i lectors, jo estic molt satisfet d'haver llegit aquest llibre de Herbert: és excitant, intel·ligent, agut, de lectura plaent i profitosa. És una joia, i no puc fer altra cosa que agrair a Labreu que me l'hagi posada a l'abast. I intueixo -des de la meva ignorància- que la traducció és bona, perquè he passat gust llegint-la i tinc ganes de rellegir-ne alguns capítols.

No hem de treure de mare uns quants errors, puntuals, de llengua. Fent-ne la llista, com he fet, sembla que en siguin molts. I no és pas cert. D'altres editorials econòmicament potents fan col·leccions de pífies molt més extenses que aquesta. Que els errors que tots, per acció o per omissió, fem, siguin un estímul per a fer créixer la literatura catalana i en català.

Salvador Macip ha dit...

Tothom comet errors, i més sota pressió. Trobo molt encertat que els implicats admetin la seva part de culpa i proposin esmenar-se en el futur. El més important ara és que tenim un llibre important traduït a la nostra llengua, que si no s'hagués fet d'aquesta manera (rapidesa, pressupostos suïcides...) no hauria sortit. Així doncs, amb errades humanes i tot, moltes gràcies als qui ho heu fet possible.

Clidice ha dit...

en tot cas, tot un privilegi que, des d'aquest espai, hagi sorgit l'oportunitat de parlar d'una obra amb els seus editors :)

Que negra ets li va dir ha dit...

Au, home, au, les errates empipen, però encara empipa més llegir coses tan esplèndides i il·legibles com aquesta:

“Si el dit ramell de virtuts feia l’esplet, aquests edils llucarien que tota l’arquitectura institucional espanyola recolza en el dret de conquista...”

“Conquista”!

I abans, “és de calaix” o "desguassant" per desballestar:

“És de calaix que una llei així ha de ser “corregida” per una rua d’insignes correctors, començant pel mateix PSOE-c, continuant pel guerrer del ribot i desguassant en el minipímer del Tribunal Constitucional.”

I no continuo perquè, senzillament, aquestes coses no es fan. Si tant d'interès teniu en el llibre, si tant us ha agradat, li feu arribar la nota per correu electrònic i avall.

Editor, Tina Vallès: ENDAVANT!

Jordi ha dit...

Benvolguts,

He llegit aquest apunt i el que hi ha a “L’artista abans conegut…”. Em sap una mica de greu, també, haver aixecat la llebre. Segurament no calia. Perquè pot ser que la majoria de lectors no notin gaire cosa, ni mil faltes més que hi hagués (no errates: no parlem d’errates). Ja sabem que les cartes, als restaurants, són plenes de faltes si hi ha carta en català, i pràcticament ningú no hi veu mai res.

Dit això, em penso que l’editor no havia d'informar-nos del canvi de dialecte (?!). Ho dic de bona fe. Vull dir que no m’estranyaria que LaBreu hagués de pagar la patenta pel fet d’haver revelat aquesta operació tan curiosa. Ja veig un articulista o altre de LV fotent llenya al foc… (Alguna guitza d’aquesta mena van fotre al Montaigne de l’Alonso.)

Guerrilles d’Estat a banda, hi ha allò que interpel·la com a lector. El lector corrent que no està enamorat de cap projecte ni sap què vol dir cap militància (jo no desitjo sinó un dia poder ser aquest lector) i el que fa, tan europeament com pot, al seu escriptori, al llit o en un banc de Villa Borghese, és llegir llibres, allò que vol aquest lector és que no el distreguin de la lectura. I això també vol dir tenir confiança en el text. A mi me la va minar llegir “templaris” en un títol: ja esperaré la segona edició. Ara, saber de la translació dialectal, me l’acaba d’ensorrar. Si el traductor d'una obra no deixa de ser-ne coautor, d’aquesta manera, als meus ulls, se’l desacredita força.

Tot amb tot, per descomptat, jo també lloo el projecte de la col·lecció de narrativa de LaBreu: perquè tal col·lecció —tal tasca editorial— pot ser —serà segurament si no ho és ara quan hàgiu tret uns quants títols més— salfumant contra el provincianisme i hores de gaudi inexhaurible. Vaig demanar parer ahir i fico cullerada avui perquè convindreu que hi ha coses per les quals hem de mirar de no passar, si les sabem. Per tant, només sóc un lector i un client futur una mica enfadat circumstancialment, i neguitós —això sí— per allò del dialecte.

També perquè… per exemple: ara mateix sóc a mig “Contes russos”, d’en Serés, i cada dues pàgines, cada dues!, hi ha punyetetes. Això treu de polleguera… Quan et trobes amb això, què cal fer? Pensava que Quaderns Crema era (havíem quedat que ho era, no?) una editora independent, curosa i literària, de les que ens agraden, oi? També parlem d'això, entenc. És un llibre, aquí o allà és un de sol que jo sàpiga, d’acord… Es pot dir que no cal ser tan escrupolós, que entre poc i massa, però… Bé, no m'allargo.

Voldria que llegíssiu aquestes ratlles com un comentari amb bona fe; així l’he escrit. Salutacions molt cordials a tots. Els editors, endavant les atxes, és clar. I gràcies a l'espai d'Ucronies, com sempre.

Jordi

pep ha dit...

"esdevenir en" (= anar a parar a) podria tenir un altre sentit que "esdevenir"

pep ha dit...

"no només" : no (tan) sols/solament. És una hipercorrecció recent