Cadascú té les manies que la providència li ha assignat. Ell no podia sofrir interrompre la lectura a les envistes de l’acabament del conte o del capítol: havia d’arribar fins aquella frontera, que per a ell era un llindar vital; si no hi recalava no quedava tranquil, se sentia com si un ratolí el torturés per dins a mossegades. No ho podia consentir. Si era l’hora de sopar i el cridaven a taula, ell no deixava d’escombrar les lletres amb els ulls fins arribar al molló; i si el punyien, alentia la lectura per despit.
Les sanefes i els asteriscs el fascinaven. De vegades era un de sol, i altres vegades n’eren dos o tres –no més. Posats entre dos capítols, entre dues escenes o entre dos poemes, aquelles àncores permetien de fondejar el vaixell i descansar un poc, eren una fita segura per a reprendre la lectura l’endemà. Els culsdellàntia somreien enmig d’una clariana envoltada de núvols grassos de tempesta, com si anunciessin una nevada imminent que no arribava a caure mai. Un llibre que n’estigués mancat li feia el mateix efecte que un arbre de Nadal desarborat, i l’abandonava sense remei.
Per això li va fer tanta malícia sentir la veu de la megafonia que anunciava l’estació on havia de baixar. Només li faltaven tres paràgrafs per acabar el conte. El protagonista, posseït per l’angúnia, esperava l’hora del desenllaç, que estava previst a les 10:47h. No sabia qui, ni com, ho faria. Només sabia l’hora i el dia: avui. Els quatre vodkes que s’havia enviat coll avall sortien de nou a la superfície en forma de suor. Llegia per destensar els nervis. ¿L’havien seguit?¿Descobriria el botxí el seu amagatall? No volia mirar la porta que dóna entrada al pis i tanmateix no deixava de veure-la; i el timbre, que no parava de sonar en el seu magí. Dins el rellotge, l’espasa i el coltell trinxaven el poc temps que li quedava. Els contes de Harvey eren absorbents, però no prou.
I el vodka s’ha acabat. L’espasa està a punt d’atrapar el coltell. S’ha encallat en el conte d’un home que llegeix que ha de morir i que aviat li seran comunicats el dia i l’hora. I ell pren una decisió i no pren cap decisió, perquè resol que no treu cap enlloc erigir-se en víctima fàcil, tancat a l’apartament, i és la conjunció dels sistemes sanguini, nerviós i limfàtic qui l’empeny cap al carrer, perquè a l’altra banda hi ha un bar i li sembla que és obert. Obre el llibre per la pàgina on ha deixat l’home que sap que ha de morir i llegeix que es disposa a travessar el carrer sense reparar que algú dins un cotxe dóna gas i s'acanala devers ell, i llegint això no es tem que el ninot de llum ha envermellit i quan veu l'automòbil que està a punt d'envestir-lo el temps es fa quasi etern.
I és quan ell ja ha baixat del tren amb el llibre obert com una cua de paó, ha dipositat el viàtic dins l’encletxa devoradora de bitllets, que l’ha escopit per un altre badall, i arribat al pas de les ratlles blanques, els ulls enxarxats en el paràgraf darrer, no ha reparat que el ninot de llum ha envermellit fa just un moment, a tres quarts tocats d’onze segons els testimonis, i tampoc l’ha vist el conductor de la camioneta que accelerava perquè la llum ambarina del semàfor era talment una ordre que no podia desoir.
Avui, a BCN
Fa 12 hores
2 comentaris:
Joan, tot una metàfora exquisida i ben relatada.
M’ha fascinat el fet que es pugui escombrar les lletres com a éssers individuals... això és un futur poema. Fes-me cas!
Ha estat un bella dosis de bon matí!
Gràcies, Laura. ¿Un futur poema? Ho tornaré i llegir, amb ganes de fer-te cas.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada