Estic fins als nassos de les hagiografies acrítiques al voltant de Jordi Solé Tura, que al cel sia si hi ha cel. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Només em faltava llegir en Miquel Roca publicant que el finat era un “catalanista radical”. Prou de mistificació. Prou de mentides. Acció de gràcies al lluitador antifranquista, només faltaria. El condol a la família, esclar. Tristesa per la implicació del difunt en el nyap constitucional del 1978 [a la foto, els pares de la cosa] i per la manca de rectificació posterior. Però sobretot cal poder dir, sense por, que Jordi Solé Tura va torçar el coll a una llarga tradició de socialisme catalanista i va posar les esquerres catalanes hegemòniques al servei de l’espanyolisme; que això ho va teoritzar a la seva tesi doctoral, Catalanismo y revolución burguesa (publicada el 1970), i que d’aquelles noces vénen aquests bescuits. Posaré només tres exemples de la tradició que Solé Tura va escanyar: els de Gabriel Alomar, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret (les cites les extrec de Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, d’Isidre Molas, Ed. 62, 2001).
Per a Gabriel Alomar, el catalanisme és un aspecte de la lluita per la llibertat humana, entén que els obrers han de fer seva aquesta lluita i alerta davant les maniobres descentralitzadores que veu venir: “La descentralització suposa autoritat delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposa la reivindicació d’un dret propi, atropellat o malmès per l’abús d’un poder estrany”.
Per a Rafael Campalans, el socialisme ha d’expressar necessàriament la seva voluntat d’alliberament nacional, i el federalisme només s’hi val si és universalista (o sia, si tendeix a “la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra”). El dirigent de la Unió Socialista de Catalunya tenia ben clar que “els homes nascuts a Catalunya o incorporats a la nostra vida –és igual–, per arribar a posseir una valor ben humana i ben original, han de començar per ésser ben catalans. Els catalans que no ho són, no són res: no poden ésser res. Si volen ésser quelcom sense ésser catalans, han de començar –i la cosa no és pas fàcil– per fer-se castellans o francesos o rifenys”.
En darrer lloc, qui va ser alcalde de Pineda, Manuel Serra i Moret, també parla d’alliberament nacional i als anys vint planteja la independència de Catalunya com a fita a assolir; una aspiració que argumenta en aquests termes: “Totes les llibertats són solidàries, totes les dominacions són execrables i odioses. I els socialistes sabem que la llibertat, el dret, la justícia, tant les individuals com les col·lectives, no es guanyen ni es conserven fragmentàriament, sinó en el seu conjunt”. I el 1945 exclamava pròfeticament, com si ja olorés la deriva que unes esquerres catalanes emprendrien dues dècades més tard: “Ai d’aquell que arriba a perdre la noció de Catalunya, perquè indubtablement anirà pel món com un orb i ja mai més no sabrà trobar la seva estrella, ni la clau del seu origen, ni la brúixola del seu destí”.
PÈNDOL
Fa 17 hores
10 comentaris:
Sempre passa el amteix: quan algú, desgraciadament, traspassa toca veneració, reverències i amagar aquella part del passat que no interessa. I el fill diu que encara no ha tingut prou reconeixements! En vol més?!
Penseu igual que tu, Joan. Una abraçada!
Volia dir "penso igual que tu, Joan". L'abraçada, amb ce trencada.
Sort que ho llegeixo en alguna banda! gràcies! :)
Totalment d'acord amb tu! Gent com en Solé Tura va pretendre fer veure que el catalanisme se l'havien inventat quatre burgesos i que les classes populars catalanes eren exclusivament castellanoparlants.
Jo ja tremolo pel que ens explicaran quan traspassi l'inefable Juan Antonio Samaranch.
Afortunadament, una opinió que seria vetada a la majoria de mitjans de comunicació es pot difondre amb llibertat gràcies a la blogosfera.
Salut, Joan, gràcies i endavant!
S.
Gràcies per dir-ho, Joan. Jo també m'he atipat de misses encomiàstiques. Ja només ens calia sentir, per a l'ocasió, la del rector de la UB... pocs dies després que la junta de govern d'aquesta Universitat aigualís els requisits de llengua per accedir al cos de professorat. Però això ja fóra un altre tema.
A reveure.
Gràcies, amics. ¿Us en recordeu, quan va morir en Xirinacs? Els mitjans, opinadors i articulistes adversos no van tenir cap empatx a dir (a escriure, a publicar)el que no els agradava d'ell; quan el seu cadàver encara era calent. Cosa que em sembla molt bé, perquè la llibertat de pensament i d'expressió també és feta d'això. I amb això, l'espanyolisme demostrava seguretat i presència d'esperit.
Doncs bé, nosaltres tampoc hem de tenir cap empatx a dir el que pensem d'en Solé Tura, si ho diem amb educació. En aquest cas, el sobiranisme s'ha captingut de manera anormal: amb un respecte malentès, amb inseguretat i amb ben poca presència d'esperit.
Si no deixem enrere aquest posat de xai acovardit, no ens en sortirem.
Tot just després de deixar-te el comentari, baixo a comprar premsa i a la contraportada d'El Punt hi trobo el següent article:
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/112692.html
Gràcies, Joan.
Ho dius molt clar, molt fresc, amb respecte,amb elegància i rigorosament documentat.
Al cel sia, però se'l pot criticar oi ?
Rosa
Publica un comentari a l'entrada