Arpità

És ben bé que arribo a tot arreu a misses dites i a hòsties consagrades. Perquè just ara he sabut que del francoprovençal toca dir-ne arpità (d’Arp ‘Alps’, amb la terminació occitana –itan). La proposta la va formular als anys setanta el valdostà Jozé Harrieta, i sembla que ha quallat. Per sort, perquè l’etiqueta francoprovençal no pot ser més desafortunada: aquest nom se’l va empescar el 1873 el filòleg friülà Graziadio Isaia Ascoli, que considerava la llengua alpina un parlar de transició entre el francès i l’occità. Anava lluny d’osques: el que es parla o es parlava entre el Forez i la Vall d’Aosta (incloent-hi Lió, la Savoia i quasi tota la Romandia suïssa) és una llengua amb tots els ets i uts, i li escau un nom que no sigui confusionari.

L’arpità ha estat una llengua molt maltractada (sobretot pels francòfons); al segle XX ha perdut manta parlants i avui té un peu a la fossa, però els esforços per recuperar-lo es multipliquen arreu del territori. Potser fóra bo recordar que l’àrea de l’arpità s’estén per França, Suïssa i Itàlia; que allí els locutors d’arpità tenen de seixanta o setanta anys en amunt, que astí els cantons francòfons eren arpitans fa cent anys, que només ací (a Aosta) la llengua compta amb una mínima protecció legal, i que el parlar lyonnais no té res a veure amb l'antiga llengua de Lió.

Un dels problemes grossos de la llengua arpitana (el de la normativització i l’estandardització) està ja en via de solució: el 2003 s’establí la dita Ortografia de Referència B (ORB), que ha rebut suports nombrosos i decisius en diversos àmbits. És amb aquest codi que s’ha publicat el primer Tintin (2007) i la primera novel·la escrita en arpità, Lo temps, de l’aostà Floran Corradin (2008), així com un diccionèro i un mètode d’aprenentatge, el popular Assimil. D’altra banda, i per primera vegada a l’Estat francès, a la Savoia s’ha començat a ensenyar l’arpità a l’escola. Si voleu més teca, podeu acudir a en Jordi Vàzquez, que en sap un niu. I, per anar enllestint, ¿voleu saber quina fesomia té aquesta llengua? ¿No us pica la curiositat? Doncs aquí teniu la recepta de la fondue savoiana en arpità (i a sota, la traducció al català):

“El fôt on verro de vin blanc sèc per persona, 150 gramos de fromâjo on pou vieu, na mi de pêvro et de noués muscada. Frotar na coquèla avouéc des alyes. Prendre na noués de burro, fâre rosseyer n’échalye d’alye. Vouédar lo vin blanc. Mèlangier lo fromâjo qu’on at kopâ en lamèles prod fines. Fâre charfar en o remant jusqu’a avêr na pâta clâra et bien liya. Continuar de remar en menjant. Picar un bèc de la forchèta lo pan qu’at étâ copâ en cubes, lo trempar dens la fondua en vreyant. Sur la fin, on câsse n’uef dens lo resto de la fondua sen oubliar la petiota dosa de kirch ou de gnôla. Isque dessus bon apetit!”

(Jean-Baptiste Martin, Le Francoprovençal de poche, Assimil 2005)

Us cal un got de vi blanc sec perhom, 150 grams de formatge que vellotegi, un pessic de pebre i un pensament de nou moscada. Fregueu una cassola amb all. Poseu-hi una cullerada de mantega i enrossiu-hi un all. Aboqueu-hi el vi blanc. Mescleu-hi el formatge, que abans haureu tallat en làmines ben primes. Encalentiu-ho, sense deixar de remenar, fins a obtenir una pasta clara i ben lligada. Quan mengeu, aneu-ho remenant. Amb l’extrem de la forquilla, punxeu el pa que haureu tallat en daus, suqueu-lo dins la fondue i aneu fent. En acabat es trenca un ou sobre les escorries, sense oblidar la petita dosi de kirsch o d’aiguardent. I, dit això, bon profit!