'La part visible', de Sebastià Alzamora

Finalment he trobat una estona per llegir el recull de poemes amb què Sebastià Alzamora va guanyar el Premi Carles Riba 2008, La part visible (Proa, 2009). Si no m’hagués agradat, no en parlaria -o sia, que m’ha agradat. Les seixanta-cinc peces del volum ressegueixen una història d’amor protagonitzada per una mona i un caribú (figures extretes de dues cançons surrealistes de Pixies: “Caribou” i “Monkey gone to heaven”). I ja s’ha parlat a bastament dels ressons lul·lians del poemari. Però em temo que el llibre no ha estat prou valorat per molts lectors habituals de poesia. M’explico.

Sebastià Alzamora té quatre defectes gropelluts: és un novel·lista excel·lent, un poeta excel·lent, un prologuista excel·lent i un articulista excel·lent. I això, en el nostre país mesquinet, és insuportable. És clar que el de Llucmajor té alts i baixos –com tothom: Sara i Jeremies és millor que La pell i la princesa, Mula morta és millor que El benestar. Però la nota dominant és l’excel·lència, i quan aquesta hi és, no basta premiar-la: cal subratllar-la i celebrar-la. Alzamora gaudeix dels premis, però de les alimares no gaire. El que m’arriba és una fetor d’enveja que tomba d’esquena: a Alzamora no se li perdona la joventut, l’empenta, l'esponera literària, l’èxit professional, el suport d’alguns mitjans i la projecció internacional.

A Catalunya, històries d’èxit com aquesta són intolerables. Aquí el talent s’ha de capar, i els grans escriptors han de fer el favor d’enxiquir-se. ¿Qui s’ha cregut que és, aquest noiet de Mallorca?