dimecres, 29 de juliol del 2009

Cadí-Moixeró

L’aire tebi d’un horabaixa d’estiu li acarona la pell i li ventila l’ànima, al porxo estant. Els cavalls de vent hi paren unes hores, al refugi de Rebost, just per recobrar forces i envelar-se de nou serra endins. Ell no cavalca el vent. Hi és perquè a les muntanyes de casa no hi ha recer i li cal inventar muntanyes estranyament reals, aventurar-se per senderes i corriols no gens metafòrics. Està sol solet i no vinguis a veure’m, per favor. Sense cotxe, sense mòbil, sense rellotge, sense dona i sense filles. I, bo i així, l’única manera de trobar la soledat és calçar-se i sortir a caminar, trescar pels pendissos, seguir les marques grogues. L’esforç d’enfilar-se pels pedregars i cimejar és escrú, però després, cap al tard, el vent i el sol es conxorxen per estimar i acudeixen a llepar-lo, com el gos una ferida, com un bes que reposa. Ell tanca els ulls, apaga la pensa i fa l’amor amb la naturalesa.

D’això fa una setmana i l’esperit se li’n va al galop, com un cavall cap a la prada.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Els tinc ganes als Cavalls al Vent, perquè el Cadí el tinc poc trepitjat, algun dia ... Bon agost! :)

Joan Calsapeu ha dit...

Em temo que els Cavalls de Vent són poca cosa per a tu, Clídice. Tu ets una euga huracanada!

DCA ha dit...

Joan! Quant de temps sense veure't (De fet no t'he vist encara des del dinar mític a casa teva el setembre de 2005 on ens vas fer un arròs negre esplèndid)

El Joan Manrúbia em va dir que tenies un blog i l'he seguit una micona. M'he sentit identificat en l'escrit de la solitud i de la recerca de la pau interior al Cadí-Moixeró. Fins i tot els qui no tenim dona i fills en necessitem!

Bé, espero que tot et vagi bé i intentaré de continuar llegint-te si me'n recordo. A reveure, company!

Joan Calsapeu ha dit...

Caram, Francesc! Quina alegria retrobar-te! Ja saps que per a mi fer arròs negre és jugar sobre segur -però tampoc n'hi ha per a tant: no sempre em queda tan bo. ¿Com et van les coses? On ets? En passen tantes, en quatre anys!

Si et deixes caure adesiara per aquí, segur que trobarem una excusa o altra per veure'ns. El 12 d'agost, per exemple, seré al CaixaForum de Barcelona per veure el muntatge sobre Les roses de Ronsard. Una abraçada!