Cadí-Moixeró

L’aire tebi d’un horabaixa d’estiu li acarona la pell i li ventila l’ànima, al porxo estant. Els cavalls de vent hi paren unes hores, al refugi de Rebost, just per recobrar forces i envelar-se de nou serra endins. Ell no cavalca el vent. Hi és perquè a les muntanyes de casa no hi ha recer i li cal inventar muntanyes estranyament reals, aventurar-se per senderes i corriols no gens metafòrics. Està sol solet i no vinguis a veure’m, per favor. Sense cotxe, sense mòbil, sense rellotge, sense dona i sense filles. I, bo i així, l’única manera de trobar la soledat és calçar-se i sortir a caminar, trescar pels pendissos, seguir les marques grogues. L’esforç d’enfilar-se pels pedregars i cimejar és escrú, però després, cap al tard, el vent i el sol es conxorxen per estimar i acudeixen a llepar-lo, com el gos una ferida, com un bes que reposa. Ell tanca els ulls, apaga la pensa i fa l’amor amb la naturalesa.

D’això fa una setmana i l’esperit se li’n va al galop, com un cavall cap a la prada.