PP

“Jo de moral calço un 43 que és un 42, però depèn de la casa. Ara, com que aquest calcer es dóna, un 41 també fa el fet. I si el que convé és un altre número, no passis pena: ja ens ho farem venir bé. Els nostres sempre van ben calçats.”

Captar en el tren

Els captaires no són el que eren. Ja no en queden, que demanin una caritat per l’amor de Déu, o que siguin la franquícia viva d’un sant del calendari; a la porta de les esglésies amb prou feines se’n veu cap. La capta s’ha dessacralitzat. Ha canviat d’aire i d’estil, i d’escenaris.

Potser és en el tren que els canvis són més visibles. Primer hi havia l’home decrèpit que para la mà, o la dona agitanada amb nen a coll. La nova immigració va portar un tipus nou: el senyor que resumeix les amargors de la vida en un paperet –en un espanyol deplorable–, te’l deixa al costat sense motar i després el recull, amb dineret o sense. Jo em moria de ganes de quedar-me el paper (que sempre és una perla filològica i sociològica), però em feia consciència.

Després l'economia va fer un pet com una gla i el paisatge va canviar. Va sorgir l’autòcton reduït a la misèria, sense feina ni pensament de trobar-ne. Aquest també deixa notetes, però ja tenen més nivell: estan ben escrites i incorporen la versió en català (cosa que em sembla bé, però jo no gosaria dir-ne progrés, d’això).

El darrer bramul de la cosa el vaig viure la setmana passada (a la línia Mataró-Barcelona: el meu clàssic). Dos brivalls armats amb un parell de cadells cada un demanaven diners per als gossos. Te’ls deixaven tocar, i si volies te’n quedaves un. Eren una monada. “Estem fent una col·lecta per tot Barcelona per comprar un sac de pinso per als gossets!”, clamaven en castellà. Jo no sé si la virolla que replegaven mudaria en pinso o en cervesa, ni si la dieta dels animals era prou variada. Tant me fa. Només que em va fer gràcia participar com a figurant en l’últim capítol del documental, el National Geographic de Catalunya.

Clàssics i romàntics

Escriu Proust a Sobre la lectura: “és el públic (el públic intel·ligent, és clar) qui és romàntic, mentre que els mestres (fins i tot els mestres classificats de romàntics, els mestres preferits pel públic romàntic) són clàssics. [...] I, recíprocament, els clàssics no tenen comentaristes millors que els «romàntics». Efectivament, només els romàntics saben llegir les obres clàssiques, perquè les llegeixen tal com van ser escrites, romànticament”.

És cert: l’escriptor jove adquireix consistència freqüentant els clàssics; i, d’altra banda, només l’escriptor madur sap calibrar el valor que hi ha en les produccions del jove. És curiós, però la biografia d’una persona com cal també és així: una llarga dialèctica entre el jove romàntic i el clàssic madur. Aquell esclata com un castell de focs i la vida l’empeny a l'alegria; aquest controla el foc, l’enforma, i troba en la contenció una voluptuositat nova que l’ajuda a viure.

Massimo Dutti, en espanyol per força

Dues dones entren a la botiga que Massimo Dutti té oberta a l’avinguda Carlemany d’Andorra la Vella. La Carme i la Roser demanen a la dependenta si tenen la talla 46 d’una camisa. Elles parlen català, i la dependenta, castellà. La noia diu que ho ha de demanar al magatzem. Agafa el telèfon, truca i pregunta (en català): “¿Que teniu la talla 46 de la peça tal?”. En aquell moment passa l’encarregada de la botiga, que la fulmina amb la mirada i li enfloca: “¡En español!”. I la noia continua la conversa en la llengua que Franco va imposar a Catalunya i que ara, rediviu com per fatifat a les valls d’Andorra, posa a la boca de les dependentes de Massimo Dutti. Vulgues no vulgues. Si us plau per força.

Això va passar ahir al matí.

Extensió de Villatoro

El poema de Vicenç Villatoro fa així:

“La primera persona del plural és mentida.“ (Sense invitació, Proa, 2011)

Jo el continuo com segueix:

La segona persona del plural és una il·lusió lingüística.

I li poso aquesta cua:

La tercera persona del plural és una amenaça.

Súcubes

Lilit fou el primer súcube de la història –dic història per dir-ho d’alguna manera. La llegenda hebrea fa Lilit la primera esposa d’Adam, amb el qual feren una parella consagrada a la felicitat eròtica. Es veu que això no va plaure Jahvè, que  volgué donar a Adam una dona més assossegada, menys luxuriosa, i féu Eva. Adam repudià Lilit. Però com que Eva va fer l’atzagaiada de la poma, Adam també la va repudiar. (El judaisme, les dones, ja se sap…).

Vet aquí el primer home dormint sol i vern al llarg de cent trenta anys, durant els quals rebia les visites nocturnes de Lilit. Captivat per la seva bellesa, constatant que la cosa anava per llarg, i no podent sostreure’s de l’ameníssim deport que se li oferia, Adam acabava barrinant amb ella. I d’aitals unions nasqueren els dimonis i els esperits coneguts com les plagues de la humanitat. És en aquestes avinenteses que Lilit actuava com un súcube.

La creença que el dimoni té la capacitat de fer-se íncube davant la dona i súcube davant l’home va ser heretada pel cristianisme. Però això plantejava un problema doctrinal: els fills que sorgien d’aquestes unions, ¿eren homes o dimonis? A De Civitate Dei, sant Agustí admet l’existència dels íncubes (ell s’estima més dir-ne silvans i faunes), però no aclareix quina és la substància teològica de la seva progènie.

A la Summa, sant Tomàs agafa el dimoni per les banyes i desfà el nus d’una plomada: “bo i suposant que algun pic neixin homes d’una unió haguda amb els dimonis, no són pas engendrats per un principi vital del dimoni o pel cos que representen, sinó que l’han pres d’un altre home per a aquest fi. En aquest cas, el fill que neix no és fill del dimoni, sinó fill de l’home del qual prengué el ser“. Els fills de pares o mares dimonials, doncs, no havien de patir. El cristianisme és una religió amable.

Ara que ve el bon temps, els carrers s’han omplert de súcubes calçats amb sandàlies, els braços blancs, un pipiripip a cada galta, i penso que els dos pares de l’Església, Agustí i Tomàs, avui es rendirien de bon grat.

Les joguines i els llibres

Els llibres jeuen

en desordre, ací i allà,

igual que les joguines.

Jo hi jugo, amb els llibres,

i les nenes llegeixen la vida

que dorm a les joguines.

Fer-nos grans

és girar les tornes

i poca cosa més.