Marcel Riera, Premi Carles Riba 2011

Nit de Santa Llúcia 2011, Barcelona. Marcel Riera Bou (Badalona, 1956) ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia, que s'ha atorgat aquesta nit, juntament amb el Sant Jordi de novel·la i el Mercè Rodoreda de contes i narracions. El recull premiat, Llum d’Irlanda. Al badaloní (que de fa uns anys viu a Premià de Dalt) no li han calgut molts anys ni gaires títols per tocar el cel del Carles Riba. Com a poeta, Riera només ha publicat tres reculls de versos (dos de creació pròpia i una traducció). Tres tirades i a l’escambell. Arribar i moldre.

Riera s’havia estrenat amb Lluny (Viena, 2006), un poemari que conté trenta composicions que són talment pintura escrita o escriptura de pinzell, per tal com el poeta es capté com el pintor que planta el cavallet i pinta figures i paisatges. Les figures: Brodsky, Auden, Balthus, Edna O’Brien. Els paisatges: Potsdam, Sevilla, Edimburg, Bilbao, Venècia, Luxemburg, Noruega, el Danubi... Hi ha la vella Europa, l’elegia. Hi ha un diàleg permanent amb la tradició. I una  premonició: el “desamor i la rutina / no són protagonistes però van movent els fils / fins que la temptació d’estar sols deixa pas / al pànic que ens pren quan de veritat hi estem”.

Després va venir L’edat del coure (Viena, 2008; Premi Vila de Martorell de Poesia 2007). Riera fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res. Són uns versos que impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva dels alexandrins.

Dos anys després, Riera publicà Finestrals (Labreu, 2009), la traducció catalana de High Windows, el quart i penúltim poemari de l’anglès Philip Larkin (1922-1985). El de Badalona adora aquell poeta cínic, decebut, rosegador, dretà, càustic, i és culpable d’encomanar-nos a molts aquest afecte. La traducció és excel·lent, esclar, perquè Marcel Riera en sap un niu, d’anglès, s'entén molt bé amb Larkin i és un versificador assertiu.

I ara arriba, llampant, Llum d'Irlanda, un llibre inspirat pels clàssics moderns anglosaxons. Una llum que ens arriba de lluny però sembla propera, la claror que desprèn una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós, amb una llengua que és una illa dins una illa... Us endevino el pensament. Sí, és cert, Irlanda és una excusa per mirar Catalunya. Hi ha un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Aviat li clavarem queixalada, i segur que ens sentirem tractats com a persones intel·ligents.

Si voleu conèixer un poc millor aquest poeta que creix com una mongetera de rondalla, us diré quatre coses que li agraden –quan va fer els cinquanta, Marcel Riera va publicar una plaqueta on sortien totes les que se li van acudir. Vet-les aquí: l’ampolla de l’Anís del mono, buida; els botons de puny; les casetes de bany de fusta pintada; els confits roses i blau cel; el desembarcament de Normandia; l’Eclesiastès; els flocs olorosos al terra de les fusteries; les garotes amb cava (fins i tot sense); els Hispano-Suiza; el jersei de mariner de Picasso; la veu de l’Streisand; Wystan Auden, el millor poeta del segle XX; el xeviot; no comprar a El Corte Inglés, ni entrar-hi; l’olor de fum de llenya; els platillos; els qui callen quan no tenen res a dir; el ring-ring del timbre de les bicicletes… i milanta més.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 21/12/2011)