Una bona part de la poesia que es publica avui, en forma de versos, no és sinó prosa poètica trinxada, segmentada en ratlletes que es posen l’una damunt de l’altra. Són poemes que podrien presentar-se com una prosa qualsevol (en forma de cub, si voleu) i farien el mateix efecte que fan en format de vers; potser millorarien i tot. Perquè una prosa poètica conté, si un vol, tanta riquesa de ritme i de rims, tanta imatgeria, tant poder de commoció com els millors versos. Cosa que, en la literatura catalana, té una tradició llarga i florent que va de J. V. Foix a Susanna Rafart, Ricard Garcia i Jordi Carrió, entre altres.
Ara he tingut ocasió de llegir el darrer poemari de Jordi Carrió (Barcelona, 1949), de títol Els dies que vindran (Fonoll, 2009), i he xalat. Son trenta-nou poemes, més notes (imprescindibles), endreces i pròleg de Sam Abrams. Unes proses poètiques que m’han fet vibrar i, en certa manera -ara la diré grossa-, m’han fet sentir com una bombeta fosa, aquella molla que penja, que d’un plegat s’encén perquè la molla ha tornat a lloc. Un prodigi.
Però els prodigis no ho són per fatifat. I és que els poemes de Carrió es postiquen i es bateguen com sardineta acabada de pescar. Per un costat, em sedueix la integració que el poeta fa de l’art i de la vida; i també del passat, el present i el futur, de manera que aquest darrer deixa de fer por: el futur es carrega de sentit gràcies a la memòria. El futur és una cosa que podem recordar i en la qual podem creure. Per l’altre costat hi ha la celebració de la vida, el reconeixement de l’ànima que hi ha en les coses, la força de la bellesa i la importància de compartir les emocions per enriquir-nos.
“¿Creure és sentir?”, es demana el poeta, i la resposta l’ha de posar el lector. Però jo m’estimo més retopar-lo girant els termes de la pregunta: “¿Sentir és creure?”. I la resposta la poseu vosaltres.
1 comentari:
Prenc nota del llibre d'en Jordi Carrió. I gràcies per la menció.
Publica un comentari a l'entrada