dissabte, 9 de gener del 2010

Vent




El vent no és un símbol d’inquietud: és la inquietud mateixa que s’apodera del cos, de la ment i de l’ànima. Cosa que passa singularment, crec, a la conca mediterrània. De Palestina a València, del Vèneto a Líbia, durant mil·lennis hem viscut amb la por que una ventada ens trinxi l’hort i ens enfonsi les barques de pescar i de fer nòlits. La nostra ha estat sempre una economia fràgil, vulnerable davant les maltempsades. El vent ens ha sigut un enemic físic i per això ens provoca una inquietud física.

Però també mental. Dijous a la nit el vent fuetejava el mar i la terra i un servidor era incapaç de connectar dues idees per generar-ne una de nova. Com si el vent trabuqués els mobles del cervell i apagués momentàniament la intel·ligència. Llegir també costava més: les manotades del vent contra les cases, les branques que es rompen, l’espetec de portes i finestres, el ròssec aparatós de vés a saber què pel carrer… tot impedeix que un es pugui concentrar en la lectura i hom es descobreix llegint tres pics el mateix paràgraf.

El trasbals també és emocional: sota la pressió de la ventada els nervis es tensen, la sang s’afanya, les converses tornen cantelludes; a fora, la fosca tremola i la pluja plou despentinada i és el món en pes que se’ns posa malament. Si som a casa, ens movem com animals engabiats; si som pel món, ens sembla que en qualsevol moment un furtiu ens tirarà la xarxa al damunt. La ventada ho somou tot: també a nosaltres, car som timbals dins els quals el món ressona, instruments de carn que absorbeixen l’angoixa de l’atmosfera i la diuen amb les mans, amb els peus, amb el sexe. El millor que un pot fer en una nit així és anar d’hora al llit i fer-li l’amor a algú.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs estar tancadets a csa mentre a fora fa vent o plou dóna una sensació d'esclaf que pot arribar a inspirar.

Clidice ha dit...

doncs si, és el millor que li pots fer a algú, a no ser que el vent l'afecti tant i acabeu a bufetades ;)

Anònim ha dit...

Diuen que per eixa raó, els habitants de les Illes són tan estranys!

Joan Calsapeu ha dit...

Albert, jo trobo que la pluja i el vent impacten en el nostre ànim de manera molt diferent: la primera ens ablaneix, el segon ens trasbalsa.

Montserrat: si vas a bufetades amb la teva parella (ja sigui estable o ocasional), no li donis la culpa al vent.

Vidapervida: com més ventosa és una illa, més imprevisibles són els seus pobladors.

Clidice ha dit...

hahaha en el meu cas no hi puc anar, l'eco de 1,85 pot ser contraproduent ;P (em sembla que no conec ningú més anti-violència que jo :P)