dijous, 21 de gener del 2010

"Per / per a" davant infinitiu

Fa uns quants anys, quan servidor era alumne de Joan Solà, el professor em va fer una pregunta –no recordo quina–, a la qual vaig respondre: “Cap la possibilitat”. I ell em va corregir: “Hi ha la possibilitat”. D’ençà d’aleshores tinc coll avall que, en català, la possibilitat no és qüestió de cabuda, sinó d’existència. Però la llengua -com la vida- dóna moltes voltes, i avui el DGLC recull aquesta accepció per a cabre: "[…] Fig. Ésser alguna cosa escaient o natural que hom la faci. Sobre això, no hi caben discussions". I s’escau que, en el manuscrit de la Gramàtica pòstuma de Fabra (la de 1956), editada per Coromines, hi posa cap (i no cal, com obrà el filòleg de Pineda) en una frase crucial: “Però quan […] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció […], cap emprar la preposició per.

Vagi per endavant que no vull tenir raó: ni l’ús puntual que en podia fer Fabra ni l’afegitó del DGLC no basten per a beneir la cabuda de les possibilitats. No presentaré batalla en aquest front. Allò important és que, a la fi de la seva vida, Fabra donava per bones les dues preposicions en conflicte (per i per a) davant l’infinitiu de finalitat, cosa que acaba de destarotar la ja precària normativa que fa al cas. Parlo de precarietat perquè la regulació de Fabra sempre va suscitar molts dubtes; tants, que la regla oficial ha conviscut fins avui amb altres usos i costums, fent gros el desgavell.

Hom no pot entendre la magnitud de l’embolic si no està al cas dels antecedents, així que miraré de resumir-los. En la Gramàtica catalana de 1918 (avui, encara l’oficial de l’IEC), Fabra estableix el criteri general per a distribuir per i per a: “La preposició per a serveix per a indicar l’objecte, la destinació; la preposició per, el motiu, la causa, el mitjà, l’autor”; el mestre estableix que això sempre és així davant sintagma nominal i tot seguit aborda el cas que ens ocupa: “Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona PER veure el nostre pare. Hi enviaré un noi PER saber noves de la malaltia etc. “.

Dos anys després, Fabra va publicar quatre converses filològiques sobre la qüestió al diari La Publicidad (les núm. 57-60 en el primer volum d’El Punt/Edhasa), en les quals justificava la preferència a favor de per en el cas propdit; al·legava que la construcció amb per a és “nada o estesa en l’època moderna sota la influència de la construcció castellana Ir para verle”, argüia que l’ús de per “recolza en l’ús constant dels nostres autors antics” i aportava una llista d’exemples. Però, sobretot, reformulava la norma de la seva Gramàtica: aquell “semblen igualment possibles per i per a" es convertia aquí en “cal usar per i no per a”. Prohibició, doncs, de per a davant l’infinitiu de finalitat, destinació o propòsit. I esca de la confusió : ¿a què s’havien d’atenir els escriptors, a la Gramàtica o a les Converses?

Trenta-sis anys més tard, quan Coromines publicava la Gramàtica pòstuma de Fabra i hi havia la possibilitat d’aclarir la qüestió, el nus encara es va fer més espès. En el manuscrit, la frase fa: “quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a (o per tal de), i àdhuc en molts casos (...) hom empra per de preferència a per a”; però en el llibre cap ha mudat en cal per obra i gràcia de Joan Coromines. (Poca gràcia, per cert, perquè la manipulació deixa sense sentit la frase darrera.)

Amb això ens plantem en el 1971, any en què Coromines publica els Lleures i converses d’un filòleg. El llibre conté les cèlebres “Nou converses sobre PER i PER A" , en les quals proposa mantenir la distinció per / per a davant sintagma nominal, tot distingint les nocions de causa i finalitat, però neutralitzar-la davant infinitiu, on tothora s’hi valdrà escriure per. El següent episodi és quan Joan Solà s’adhereix a la proposta Coromines i aplana el terreny als lingüistes i paralingüistes light dels anys vuitanta, que feren tabula rasa de tot per a que treia el nas davant un infinitiu. Mentrestant, la bona gent de l’àrea de Tortosa diu que té “patates per a bullir”, i al País Valencià mostren un regal dient que ”Açò és pa ella o pad ella”. I així hem tombat el mil·lenni, desconcertats i confusos, havent passat tot un segle sense saber si la casa era per llogar o per a llogar.

Per això ara és tan important descobrir la trapelleria que Coromines va fer sobre la Gramàtica catalana de 1956: perquè ens obliga a qüestionar-ho tot i començar de cap i de nou. I ves per on que els usos medievals de per i per a no eren clars ni consolidats, i que per i per a probablement hi són no per pressió de l’espanyol, sinó per una dinàmica interna de la llengua que demana distingir la causa de la finalitat... també davant infinitiu. Per això, la proposta que acaba de fer Gabriel Bibiloni (L’Espira, suplement del Diari de Balears, 9 i 16 de gener del 2010) cau com aigua de maig damunt el blat. Es tracta, ben simplement, d’usar per a davant els infinitius de finalitat, destinació o propòsit (enfora, crec jo, d’alguns casos especials com aquests, en què el verb expressa una acció que s’espera però que encara no s’ha realitzat: El pis està per llogar. Tot està per fer (i tot és possible). Hi ha roba per plegar.).

Epitafi: Fabra no ho va fer bé del tot, Coromines ho va empitjorar, Solà li va fer d’altaveu, i els alumnes d’aquest hem estat poc crítics i també poc feiners. La proposta de Bibiloni em sembla congruent i assenyada, per tal com respecta Fabra, restaura la semàntica de les dues preposicions i es basa en l’ús modern dels parlars meridionals. M’hi adhereixo.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats per l'apunt. No coneixia la trapelleria de Joan Coromines.

Dissenteixo, però, de la conclusió. D'una banda, sembla que els "lingüistes light dels vuitanta" et fan arrufar el nas; de l'altra, admets una solució igual de fàcil i sistemàtica que la dels lingüistes light (l'única diferència és que dónes preferència a uns altres parlars, també simplificats). Posats a triar, no seria més lògic triar la solució que ja és hegemònica avui dia?

Atès que en una part molt vasta de l'àrea lingüística només es diu 'per', em sembla necessari acceptar que, entre les dues preposicions, la marcada ha de ser 'per a'. I això vol dir que, en aquells casos en què no hi ha diferència de sentit, el més raonable és preferir la primera.

Aquesta doctrina ens fa dir 'per a' a molts parlants que no usàvem aquesta preposició espontàniament; i alhora fa renunciar a alguns 'per a' molts parlants que l'empren sistemàticament davant d'infinitiu. És un compromís entre els diversos parlars que em sembla assumible.

Ara, el que és trist, trist, és que els senyors de l'IEC hagin estat incapaços, en 92 anys, de posar una mica d'ordre.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Raül. Seria un miracle que una proposta per a revisar la distribució de PER i PER fes dir a la majoria: "Mira, doncs sí, tu". Si en cent anys no ens hem posat d'acord, seria per la fatifat si ens hi posàvem ara. Estic convençut que sobre el duo PER/PER A pesa una maledicció que només pot ser obra d'un poderós bruixot anticatalà, un encanteri que ens priva de desfer el nus. Ja és molt que dissenteixis només de la conclusió!

A mi la "proposta Bibiloni" -suposo que n'haurem de dir així- em sedueix perquè és congruent (i les regles, quan són congruents, es deixen manejar amb el sol ajut de la intuïció). Perquè el que no ho és, congruent, és escriure "calen diners per ajudar els haitians" al costat de "calen diners per a l'ajuda humanitària". Si en ambdós casos el significat és el mateix, ¿per què hem d'usar formes diferents?

A banda d'això, crec que en el teu comentari -que agraeixo un molter- hi ha un argument que grinyola: i és que la vasta àrea que només diu PER també diu PER davant sintagma nominal significant finalitat, destinació o propòsit; i bé que entenem (i acceptem) d'escriure PER A.

Vaja, que això no s'arreglarà fins que l'IEC faci un cop de puny sobre la taula i ens cridi a tots a l'ordre.

Anònim ha dit...

És veritat que sobta la divergència entre "calen diners per a l'ajuda" i "calen diners per ajudar els haitians". Ara, també tenim parells com ara: "Pensava en l'excursió de l'endemà" i "Pensava a anar d'excursió l'endemà"; o bé "M'adono del problema" i "M'adono que hi ha un problema". Si apliquéssim estrictament la lògica que diu "mateix sentit, mateixa preposició", hauríem de rebutjar la caiguda i el canvi de preposicions.

La raó fonamental per la qual crec que val la pena simplificar l'ús de 'per'/'per a' davant d'infinitiu és que no ens podem permetre que un porter, un professor d'universitat o una secretària hagin de dedicar dos minuts a fer anàlisis sintàctiques cada vegada que volen escriure un infinitiu final. Els professionals de la llengua s'ho poden permetre, però els altres no. I com que en aquests casos no hi ha distinció entre causa i finalitat, em semblava més raonable inclinar-se per l'element no marcat de la parella, que, de fet, diria que és el que es fa en la immensa majoria dels llibres que es publiquen avui. Però això em sembla que la proposta Bibiloni és embolicar la troca una mica més; ara, també té la gràcia de la simplicitat, i si s'acaba acceptant jo també l'aplicaré disciplinadament, esclar.

Enhorabona pel bloc (o blog? Ai, ai, ai...). Una abraçada.

Joan Calsapeu ha dit...

Benvolgut Raül,

Ara que ho dius, és veritat: l'argument feble és el meu. És cert: la lògica "mateix sentit, mateixa preposició" ens duria a eliminar el canvi i la caiguda de les preposicions.

Probablement s'hauria de retocar ben poca cosa. A parer meu, n'hi hauria prou d'abandonar allò que deia Fabra sobre la dependència dels verbs d'acció voluntària i canviar la preferència a favor de PER A davant infinitiu quan la noció de finalitat o destinació sigui evident. I en la llegua oral continuaríem com fins ara: el tortosí i el valencià fent la distinció, i els altres parlars sense fer-la.

DCA ha dit...

En favor del "per" de finalitat, de destinació o de propòsit, voldria afegir que bé tenim en català dos "perquè" amb diferents valors: causal i final, sempre que no sigui en oracions interrogatives directes o indirectes. Per què no hauríem de tenir dos "per" amb diferents valors davant infinitiu?

Manuel Ballester ha dit...

Hola, en primer lloc, felicitats per aquest blog; val realment la pena: després de la visita en surts una mica més ric.

Encara que no provinc del camp de la lingüística sinó del de la filosofia, per raons de vida durant uns anys --a començaments d'aquests, es veu, malaurats vuitant-- vaig dedicar-me de ple a la correcció. I sí, confesso que devia ser dels que va ajudar a estendre a deixar ben solitari el pobre 'per' en la situació al·ludida. No seré pas jo qui gosi argumentar-ne el perquè d'una manera que la meva base no em permet, però sí afegiré que encara és l'hora que en alguna lectura hagi hagut de recular per raó de la possible amfibologia del llegit. A part que la disquisició en molt casos sobre si és finalitat o motiu necessitaria probablement més de dos minuts i de tres entre molta (la major part?) de la gent catalanoparlant.

D'altra banda, deixeu-me discrepar, només lleument, d'això de la disciplina. És cert que he heretat gens cenetistes i faïstes dels meus avantpassats, però la meva discrepància no és per raons "disciplinàries" sinó per allò que se sol dir que la llengua és una cosa viva i la gramàtica tan sols mira de (i potser només pot) recollir-ne l'estructura de fons dipositada, per dir-ho així, i després, a correcuita, anar-ne recollint els constants i canviants nous dipòsits.

Dit d'una altra manera, per què s'ha consolidat 'bústia' i no 'manca' o 'llur', per exemple, quan fins i tot el paral·lelisme amb el 'cuyo' castellà hi hauria d'haver més aviat ajudat?

En fi, valgui solament com a aportació amb l'únic valor de qui ho ha vist des de la trinxera per un breu temps. Sense cap ànim de convèncer, entre altres raons, perquè en una discussió com 'il faut' no hi tindria res a pelar.

Salut i felicitacions de nou.



PS: Seria interessant un apunt sobre això del 'blog' --escurçament de weblog en anglès, si no m'erro-- que algú ha apuntat. Personalment, així, d'entrada, no em sembla que 'bloc' reculli ben bé l'original anglès.