La presentació de 'Triomf'

Presentació de Triomf, de Laia Noguera Clofent, ahir a la llibreria Robafaves de Mataró. La saleta –quines coses– era plena. Servidor vaig parlar de la trajectòria de l’autora i del llibre, i la Laia va recitar. Ella ho va fer molt bé; jo, no sabria dir-ho. Vet aquí tres pinzellades dels meus apunts:

a) En els versos de No et puc dir res fa la sensació que les paraules es descordin i vessin, i facin llum. Però no brillen les paraules, sinó el ressò de les paraules. I semblen música: dues paraules seguides són l’acord d’una partitura. Perquè és així com neixen molts poemes de la Laia, musicalment, i és ella mateixa que ho diu en un dels poemes del recull:

“Puc dir-te que t’alzines
(ara tinc mots)
del fons del so que vibra
i véns i te m’acostes
i em dius a cau d’orella
fragments que se t’acuden.
I ja ets poesia.”
(p. 59)

b) No cal ser molt perspicaç per notar, sentint el Rèquiem de Mozart, que està molt lluny de ser fúnebre, i que ben altrament sona com una acció de gràcies a la vida, com una expressió de joia per haver tingut l’oportunitat de triomfar, durant uns anys, sobre la mort. I és en aquest punt que Mozart enllaça amb la poètica de Laia Noguera, perquè aquell triomf sobre la mort és en la Laia un triomf sobre el buit, sobre l’absurd i sobre l’angoixa, una victòria que neix d’acceptar àmpliament l’existència.

c) La Laia no és pas la primera poeta que té una concepció musical de la poesia: Marina Tsvetàieva va tenir una educació musical molt rigorosa i això es nota en els seus versos. Joan Vinyoli deia que la poesia és la música que fa l’ànima quan està sola i en estat de gràcia –no ho deia ben bé així, però em sembla que m’hi acosto. L’originalitat dels versos de la Laia rau en l’exacta correspondència entre unes peces musicals concretes i unes paraules poètiques que les frasegen, i el resultat d’aquest maridatge és d’una potència meravellosa. Penso que és el millor que ha escrit la Laia; si més no, el millor que li he llegit.

Valgui la mostra. ¿Cal dir que la vetllada d’ahir va ser un plaer? Se n’haurien de fer més. Sobretot, les editorials (Columna, i també les altres) s’haurien d’espavilar, perquè els lectors (de poesia o del que sigui) s’han d’anar a buscar, se’ls ha d’atreure i convèncer-los que val la pena que comprin i llegeixin un llibre. Menys subvencions i més anar a l’encontre del lector, sisplau.