Joan Barril i la llei del cinema

Els contes de Joan Barril m’agraden: estan escrits amb una prosa amable i envescadora; són artilugis que cauen sobre un nervi de la condició humana i el pincen amb tendresa, com dient “Mira, aquí hi ha pupa”, però sense punyir. I també xalava amb L’illa del tresor, aquella delícia de programa que feia al Canal 33 amb en Joan Oller. Vaja, que no tinc cap empatx a reconèixer la vàlua del susdit. Ara bé. Quan fa d’articulista, sovint discrepo. Passa que Joan Barril és, per dir-ho suaument, poc crític amb el PSOE -servidor, en canvi, ho sóc força. Què hi farem. La vida és així, feta de vencills i samugues que no lliguen i agafa-t’hi com puguis. Però. Quan topo amb arguments capciosos que torcen la realitat, llavors la mosca em puja al nas. Que és el que em va passar divendres quan, tot esmorzant, llegia l’article Llengües i pors, de Joan Barril, a El Periódico.

En aquell paper, Barril parla de la llei del cinema i en relació amb la llengua diu que li preocupa “aquesta gent que des del poder intenta que les lleis entrin amb multa". Però obvia que una llei sense sancions no és llei, i que n’hi ha un munt (150) que imposen l’ús de l’espanyol (també a Catalunya) amb multes en cas d’incompliment; però es veu que això no li treu la son, a en Barril. Per a ell, les multes a favor de l’espanyol són acceptables, però les multes a favor del català, no. Quines coses, oi?

Barril al·lega tot seguit que, si l’extensió del català “s’ha de recolzar en multes i sancions i no en la persuasió i el prestigi, llavors em sento representant una llengua antipàtica i una imposició irracional”. Bufa! Vejam. El francès, l’alemany, l’espanyol, l’holandès, el danès, el suec, el txec i milanta llengües tenen, als països respectius, l’ús assegurat en molts àmbits gràcies a lleis que preveuen multes i sancions; cosa que no les fa antipàtiques, impositives ni irracionals davant les persones que encara no les parlen. ¿Què ho fa que el vestit de la normalitat cau tan bé a tantes llengües i en canvi és un gipó monstruós si la llengua que vestim és la catalana? ¿D’on la treu, Barril, aquesta percepció?

Però la cirereta del pastís està al final de l’article, quan l’escriptor amolla: “¿realment el prestigi d’una llengua s’aconsegueix sent fort amb els febles i feble amb els forts?”. Ups! Vejats una girada de mitjó pròpia de la Brunete, que presenta el fort (Hollywood, Balañá, etc.) com a feble, i el feble (les persones normals que volem veure cine en la nostra llengua, que és la del país) com a fort. I el súmmum de la mala bava ve just després: “Jo no em sentiré més bé davant d’un estranger que parli el català per por de la multa”, hi llegim. Aquesta mena de verí només l’havia sentit en boca de Rosa Díez, Albert Rivera i similars. La llista de demagogs anticatalans és llarga, però el seu regnat –espero– serà curt.