Engarristar-se

La Montse, que és de Bagà, em fa saber el verb berguedà engarristar-se, que significa ‘enfilar-se amb dificultats, fent ús de les mans i els peus, per un lloc que fa pendent’. El significat és molt semblant al de grimpar, però no és el mateix, perquè aquest és un terme exclusivament muntanyenc, i engarristar-se no. Un nen petit, per exemple, s’engarrista sofà amunt i cal córrer a treure’l d’allí, que podria caure i prendre mal. L’home de la Montse, en Joan Carles, és de Barcelona, ha après la paraula i la fa servir -si més no a casa. Vet aquí un mot prepirinenc que ha baixat a Barcelona i malda per fer-hi arrels. Ja ho sé que ho té difícil, però en Joan Carles l’ajuda, i si arribaven reforços, vés a saber on pot fer cap el bellíssim vocable berguedà. (De moment, en Titot el diu en una cançó del DC Ara mateix.)

Però és que, a més, engarristar-se és un mot nimbat de misteri. ¿Quina etimologia deu tenir? ¿D’on ve? A l’Alcover-Moll no hi és, ni a cap dels diccionaris catalans que tinc a mà. Però en el Dicionari General Occitan (referit especialment al llenguadocià) de Lois Combas (à. Cantalausa) trobo el verb engarrir, intransitiu, amb els significats de ‘punyir, escometre, excitar’, per un vent, i ‘turmentar, fer patir, irritar, agrir, irar’, per un altre vent. Podria ser que antany els berguedans s’engarristessin per indrets aspres i desavinents, i llavors ja tindríem una connexió probable amb el verb occità. D’altra banda, la paraula té un aire preromà, per tal com sembla contenir el lexema iber KAR ‘pedra, roca’. Si és així, té solta pensar que engarristar-se devia voler dir ‘grimpar muntanya amunt’, i que l’arribada del gal·licisme grimper hauria desplaçat el verb antic en els seus dominis muntanyans. I potser és per això que avui els infants del Berguedà (i algun de Barcelona) s’engarristen pel sofà.