Joan Barril i la llei del cinema

Els contes de Joan Barril m’agraden: estan escrits amb una prosa amable i envescadora; són artilugis que cauen sobre un nervi de la condició humana i el pincen amb tendresa, com dient “Mira, aquí hi ha pupa”, però sense punyir. I també xalava amb L’illa del tresor, aquella delícia de programa que feia al Canal 33 amb en Joan Oller. Vaja, que no tinc cap empatx a reconèixer la vàlua del susdit. Ara bé. Quan fa d’articulista, sovint discrepo. Passa que Joan Barril és, per dir-ho suaument, poc crític amb el PSOE -servidor, en canvi, ho sóc força. Què hi farem. La vida és així, feta de vencills i samugues que no lliguen i agafa-t’hi com puguis. Però. Quan topo amb arguments capciosos que torcen la realitat, llavors la mosca em puja al nas. Que és el que em va passar divendres quan, tot esmorzant, llegia l’article Llengües i pors, de Joan Barril, a El Periódico.

En aquell paper, Barril parla de la llei del cinema i en relació amb la llengua diu que li preocupa “aquesta gent que des del poder intenta que les lleis entrin amb multa". Però obvia que una llei sense sancions no és llei, i que n’hi ha un munt (150) que imposen l’ús de l’espanyol (també a Catalunya) amb multes en cas d’incompliment; però es veu que això no li treu la son, a en Barril. Per a ell, les multes a favor de l’espanyol són acceptables, però les multes a favor del català, no. Quines coses, oi?

Barril al·lega tot seguit que, si l’extensió del català “s’ha de recolzar en multes i sancions i no en la persuasió i el prestigi, llavors em sento representant una llengua antipàtica i una imposició irracional”. Bufa! Vejam. El francès, l’alemany, l’espanyol, l’holandès, el danès, el suec, el txec i milanta llengües tenen, als països respectius, l’ús assegurat en molts àmbits gràcies a lleis que preveuen multes i sancions; cosa que no les fa antipàtiques, impositives ni irracionals davant les persones que encara no les parlen. ¿Què ho fa que el vestit de la normalitat cau tan bé a tantes llengües i en canvi és un gipó monstruós si la llengua que vestim és la catalana? ¿D’on la treu, Barril, aquesta percepció?

Però la cirereta del pastís està al final de l’article, quan l’escriptor amolla: “¿realment el prestigi d’una llengua s’aconsegueix sent fort amb els febles i feble amb els forts?”. Ups! Vejats una girada de mitjó pròpia de la Brunete, que presenta el fort (Hollywood, Balañá, etc.) com a feble, i el feble (les persones normals que volem veure cine en la nostra llengua, que és la del país) com a fort. I el súmmum de la mala bava ve just després: “Jo no em sentiré més bé davant d’un estranger que parli el català per por de la multa”, hi llegim. Aquesta mena de verí només l’havia sentit en boca de Rosa Díez, Albert Rivera i similars. La llista de demagogs anticatalans és llarga, però el seu regnat –espero– serà curt.

La presentació de 'Triomf'

Presentació de Triomf, de Laia Noguera Clofent, ahir a la llibreria Robafaves de Mataró. La saleta –quines coses– era plena. Servidor vaig parlar de la trajectòria de l’autora i del llibre, i la Laia va recitar. Ella ho va fer molt bé; jo, no sabria dir-ho. Vet aquí tres pinzellades dels meus apunts:

a) En els versos de No et puc dir res fa la sensació que les paraules es descordin i vessin, i facin llum. Però no brillen les paraules, sinó el ressò de les paraules. I semblen música: dues paraules seguides són l’acord d’una partitura. Perquè és així com neixen molts poemes de la Laia, musicalment, i és ella mateixa que ho diu en un dels poemes del recull:

“Puc dir-te que t’alzines
(ara tinc mots)
del fons del so que vibra
i véns i te m’acostes
i em dius a cau d’orella
fragments que se t’acuden.
I ja ets poesia.”
(p. 59)

b) No cal ser molt perspicaç per notar, sentint el Rèquiem de Mozart, que està molt lluny de ser fúnebre, i que ben altrament sona com una acció de gràcies a la vida, com una expressió de joia per haver tingut l’oportunitat de triomfar, durant uns anys, sobre la mort. I és en aquest punt que Mozart enllaça amb la poètica de Laia Noguera, perquè aquell triomf sobre la mort és en la Laia un triomf sobre el buit, sobre l’absurd i sobre l’angoixa, una victòria que neix d’acceptar àmpliament l’existència.

c) La Laia no és pas la primera poeta que té una concepció musical de la poesia: Marina Tsvetàieva va tenir una educació musical molt rigorosa i això es nota en els seus versos. Joan Vinyoli deia que la poesia és la música que fa l’ànima quan està sola i en estat de gràcia –no ho deia ben bé així, però em sembla que m’hi acosto. L’originalitat dels versos de la Laia rau en l’exacta correspondència entre unes peces musicals concretes i unes paraules poètiques que les frasegen, i el resultat d’aquest maridatge és d’una potència meravellosa. Penso que és el millor que ha escrit la Laia; si més no, el millor que li he llegit.

Valgui la mostra. ¿Cal dir que la vetllada d’ahir va ser un plaer? Se n’haurien de fer més. Sobretot, les editorials (Columna, i també les altres) s’haurien d’espavilar, perquè els lectors (de poesia o del que sigui) s’han d’anar a buscar, se’ls ha d’atreure i convèncer-los que val la pena que comprin i llegeixin un llibre. Menys subvencions i més anar a l’encontre del lector, sisplau.

PSOE-C: signes de naufragi

Perdre unes eleccions no és naufragar -la majoria de partits les perden i no s’enfonsen pas per això. Naufragar és tota una altra cosa: és perdre la credibilitat davant els votants de sempre, que ja no confien en el seu partit; és quedar amb el cul a l’aire perquè tothom veu que no hi ha programa ni projecte; és posar els càrrecs al servei dels interessos personals i de clan, que això ho noti tothom i se n’atipi. Naufragar és això, i això és el que li passa al PSOE-C, un mort vivent que només s’aguanta dret gràcies a la gran massa adiposa que ha anat congriant, una màquina d’ocupació del poder que té com a únic objectiu posar-s’hi. Un partit així només es pot encomanar a les persones que no saben on tenen la mà esquerra ni qui mana a la Generalitat (que en són moltes, però no en són prou).

Els signes del naufragi són heterogenis i d’entitat desigual, i presenten una gran dispersió. Però hi ha un fil conductor que els lliga tots, i la impressió de conjunt és devastadora. No puc sinó enumerar-los: 1) El trasllat de la nau de can Fàbregas, que ha convertit el consistori mataroní en l’Ajuntament del Corte Inglés i ha dut l’alcalde i el regidor d’urbanisme davant el jutge, com a imputats per un presumpte delicte urbanístic. 2) Les martingales d’Antoni Jiménez, l’anterior regidor d’urbanisme a Llavaneres, estan en mans d’un jutge de Mataró i també a can Garzon. 3) Les operacions mafioses de Luis Garcia, Luigi, exdiputat al Parlament del Parc, són conegudes de tothom. 4) Les maneres i els continguts de l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet, en Bartu, ídem. 5) La col·lecció de càrrecs i sinecures per les quals cobra Anna Hernández, l’esposa del president Montilla, ho diu tot del PSOE-C. 6) La negativa del PSOE-C a explicar les delícies de la dependència amb motiu de les consultes també els retrata (al costat del PP i de Ciudadanos). 7) La inanitat dels vint-i-cinc diputats del PSOE-C al Congrés és una ofensa –una altra– a la dignitat de Catalunya (tantes coses que podrien fer, com ara garantir la capacitat de decisió catalana a l’aeroport del Prat, i no fan!). 8) La penosa (per identitària i prou) intervenció de David Pérez, portaveu al Parlament del PSOE-C, contra la ILP antitaurina. 9) El poc interès dels eurodiputats del partit susdit perquè Brussel·les impulsi el corredor mediterrani… deunidó. 10) La parida, a Barcelona, dels Jocs Olímpics d’Hivern, que parla de la desorientació i la desesperació del partit de Jordi Hereu.

Podria continuar, però no cal. I és que tot plegat fa una trista sensació d'ancienne régime, d’esgotament i de floridura, de PCUS lituà, que s’abat com una enclusa sobre els votants de tota la vida del PSOE-C. I jo que no els planyo.

No arribem a ser un

Ens assemblem molt. Un manobre i un escriptor, un islamista i un collfred, el president dels Estats Units i un regidor a Torredembarra. Un diria que ell, tu, jo i els plurals correlatius són els punts cardinals de la condició humana que ens omple i ens connecta (però no ens agermana). No ens entenem i tanmateix sembla que ens hagi parit la mateixa mare. Si ens pelaven i ens descarnaven restarien molts pinyols iguals, indistingibles com els ossos de les olives. Talment la individualitat no fos sinó la cel·lofana que ens embolca. Com si el nom que ens identifica no fos veritablement un nom, sinó un grop en el tapís comunitari. Cosa que ja va observar algun filòsof com Mill (“els noms propis estan desproveïts de significació”) o lingüistes com Gardiner (“els noms propis són marques d’identificació recognoscibles no per l’intel·lecte, sinó per la sensibilitat”).

En el fons del nostre ésser els humans ho compartim quasi tot, en acte o en potència, i som sobretot allò que compartim. Som substancialment la mateixa cosa perquè experimentem les mateixes emocions: l’orgull de la feina ben feta, la por de fracassar, el deler de ser admirats, l’anhel de ser en els altres i que els altres siguin en un, la sensació de mancament, el desig de recompensa, el goig de la taula ben parada i del llit sembrat de carn. Busquem l’estintol dels altres perquè les cames no ens aguanten, diem mentides perquè la veritat no ens separi, agraïm el sentiment d’espècie que ens acotxa. I compartim una neurosi antiga: la por de sospitar que no arribem a ser un. L’eco dels altres ressona dins nostre perquè som buits i volem que s’apiadin de nosaltres.

Engarristar-se

La Montse, que és de Bagà, em fa saber el verb berguedà engarristar-se, que significa ‘enfilar-se amb dificultats, fent ús de les mans i els peus, per un lloc que fa pendent’. El significat és molt semblant al de grimpar, però no és el mateix, perquè aquest és un terme exclusivament muntanyenc, i engarristar-se no. Un nen petit, per exemple, s’engarrista sofà amunt i cal córrer a treure’l d’allí, que podria caure i prendre mal. L’home de la Montse, en Joan Carles, és de Barcelona, ha après la paraula i la fa servir -si més no a casa. Vet aquí un mot prepirinenc que ha baixat a Barcelona i malda per fer-hi arrels. Ja ho sé que ho té difícil, però en Joan Carles l’ajuda, i si arribaven reforços, vés a saber on pot fer cap el bellíssim vocable berguedà. (De moment, en Titot el diu en una cançó del DC Ara mateix.)

Però és que, a més, engarristar-se és un mot nimbat de misteri. ¿Quina etimologia deu tenir? ¿D’on ve? A l’Alcover-Moll no hi és, ni a cap dels diccionaris catalans que tinc a mà. Però en el Dicionari General Occitan (referit especialment al llenguadocià) de Lois Combas (à. Cantalausa) trobo el verb engarrir, intransitiu, amb els significats de ‘punyir, escometre, excitar’, per un vent, i ‘turmentar, fer patir, irritar, agrir, irar’, per un altre vent. Podria ser que antany els berguedans s’engarristessin per indrets aspres i desavinents, i llavors ja tindríem una connexió probable amb el verb occità. D’altra banda, la paraula té un aire preromà, per tal com sembla contenir el lexema iber KAR ‘pedra, roca’. Si és així, té solta pensar que engarristar-se devia voler dir ‘grimpar muntanya amunt’, i que l’arribada del gal·licisme grimper hauria desplaçat el verb antic en els seus dominis muntanyans. I potser és per això que avui els infants del Berguedà (i algun de Barcelona) s’engarristen pel sofà.

"Per / per a" davant infinitiu

Fa uns quants anys, quan servidor era alumne de Joan Solà, el professor em va fer una pregunta –no recordo quina–, a la qual vaig respondre: “Cap la possibilitat”. I ell em va corregir: “Hi ha la possibilitat”. D’ençà d’aleshores tinc coll avall que, en català, la possibilitat no és qüestió de cabuda, sinó d’existència. Però la llengua -com la vida- dóna moltes voltes, i avui el DGLC recull aquesta accepció per a cabre: "[…] Fig. Ésser alguna cosa escaient o natural que hom la faci. Sobre això, no hi caben discussions". I s’escau que, en el manuscrit de la Gramàtica pòstuma de Fabra (la de 1956), editada per Coromines, hi posa cap (i no cal, com obrà el filòleg de Pineda) en una frase crucial: “Però quan […] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció […], cap emprar la preposició per.

Vagi per endavant que no vull tenir raó: ni l’ús puntual que en podia fer Fabra ni l’afegitó del DGLC no basten per a beneir la cabuda de les possibilitats. No presentaré batalla en aquest front. Allò important és que, a la fi de la seva vida, Fabra donava per bones les dues preposicions en conflicte (per i per a) davant l’infinitiu de finalitat, cosa que acaba de destarotar la ja precària normativa que fa al cas. Parlo de precarietat perquè la regulació de Fabra sempre va suscitar molts dubtes; tants, que la regla oficial ha conviscut fins avui amb altres usos i costums, fent gros el desgavell.

Hom no pot entendre la magnitud de l’embolic si no està al cas dels antecedents, així que miraré de resumir-los. En la Gramàtica catalana de 1918 (avui, encara l’oficial de l’IEC), Fabra estableix el criteri general per a distribuir per i per a: “La preposició per a serveix per a indicar l’objecte, la destinació; la preposició per, el motiu, la causa, el mitjà, l’autor”; el mestre estableix que això sempre és així davant sintagma nominal i tot seguit aborda el cas que ens ocupa: “Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona PER veure el nostre pare. Hi enviaré un noi PER saber noves de la malaltia etc. “.

Dos anys després, Fabra va publicar quatre converses filològiques sobre la qüestió al diari La Publicidad (les núm. 57-60 en el primer volum d’El Punt/Edhasa), en les quals justificava la preferència a favor de per en el cas propdit; al·legava que la construcció amb per a és “nada o estesa en l’època moderna sota la influència de la construcció castellana Ir para verle”, argüia que l’ús de per “recolza en l’ús constant dels nostres autors antics” i aportava una llista d’exemples. Però, sobretot, reformulava la norma de la seva Gramàtica: aquell “semblen igualment possibles per i per a" es convertia aquí en “cal usar per i no per a”. Prohibició, doncs, de per a davant l’infinitiu de finalitat, destinació o propòsit. I esca de la confusió : ¿a què s’havien d’atenir els escriptors, a la Gramàtica o a les Converses?

Trenta-sis anys més tard, quan Coromines publicava la Gramàtica pòstuma de Fabra i hi havia la possibilitat d’aclarir la qüestió, el nus encara es va fer més espès. En el manuscrit, la frase fa: “quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a (o per tal de), i àdhuc en molts casos (...) hom empra per de preferència a per a”; però en el llibre cap ha mudat en cal per obra i gràcia de Joan Coromines. (Poca gràcia, per cert, perquè la manipulació deixa sense sentit la frase darrera.)

Amb això ens plantem en el 1971, any en què Coromines publica els Lleures i converses d’un filòleg. El llibre conté les cèlebres “Nou converses sobre PER i PER A" , en les quals proposa mantenir la distinció per / per a davant sintagma nominal, tot distingint les nocions de causa i finalitat, però neutralitzar-la davant infinitiu, on tothora s’hi valdrà escriure per. El següent episodi és quan Joan Solà s’adhereix a la proposta Coromines i aplana el terreny als lingüistes i paralingüistes light dels anys vuitanta, que feren tabula rasa de tot per a que treia el nas davant un infinitiu. Mentrestant, la bona gent de l’àrea de Tortosa diu que té “patates per a bullir”, i al País Valencià mostren un regal dient que ”Açò és pa ella o pad ella”. I així hem tombat el mil·lenni, desconcertats i confusos, havent passat tot un segle sense saber si la casa era per llogar o per a llogar.

Per això ara és tan important descobrir la trapelleria que Coromines va fer sobre la Gramàtica catalana de 1956: perquè ens obliga a qüestionar-ho tot i començar de cap i de nou. I ves per on que els usos medievals de per i per a no eren clars ni consolidats, i que per i per a probablement hi són no per pressió de l’espanyol, sinó per una dinàmica interna de la llengua que demana distingir la causa de la finalitat... també davant infinitiu. Per això, la proposta que acaba de fer Gabriel Bibiloni (L’Espira, suplement del Diari de Balears, 9 i 16 de gener del 2010) cau com aigua de maig damunt el blat. Es tracta, ben simplement, d’usar per a davant els infinitius de finalitat, destinació o propòsit (enfora, crec jo, d’alguns casos especials com aquests, en què el verb expressa una acció que s’espera però que encara no s’ha realitzat: El pis està per llogar. Tot està per fer (i tot és possible). Hi ha roba per plegar.).

Epitafi: Fabra no ho va fer bé del tot, Coromines ho va empitjorar, Solà li va fer d’altaveu, i els alumnes d’aquest hem estat poc crítics i també poc feiners. La proposta de Bibiloni em sembla congruent i assenyada, per tal com respecta Fabra, restaura la semàntica de les dues preposicions i es basa en l’ús modern dels parlars meridionals. M’hi adhereixo.

La llengua a 'Un bàrbar al jardí'

No volia escriure aquest apunt, jo. M’havia fet el propòsit de fer només un comentari literari d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu, 2009), però en Jordi hi ha detectat uns quants defectes de llengua i en l’apunt anterior me’n demana el parer. En Jordi es queixa de l’ús del mot templaris, un barbarisme flagrant en lloc de templers, i té raó: no me n’havia temut i l’he escrit jo també en el meu apunt. I, com que servidor també he detectat uns quants malencerts i em cal un lloc balder per comentar-los, m’he decidit a fer un apunt nou.

D’entrada he de dir que no sé un borrall de polonès i que per tant no puc valorar la traducció; de sortida, sostinc que el llibre és excel·lent i que val la pena comprar-lo i llegir-lo: passareu gust i n’aprendreu molt. Dit això, us mostraré unes pífies de llengua –ep, de bon rotllo!– que trobo que s’haurien de corregir en una segona edició.

· Herbert havia estat escrivint d’amagades (per “d’amagat, d’amagatons o d’amagatotis”) (p. 10).

· Herbert concep la història com a una convergència (sense fer caure la a) (p. 12).

· Si destacada és la presència d’una funció moral en la seva poesia, [Ø] altra de les característiques principals de la seva creació… (abans d’altra hi ha d’haver una) (p. 12).

· sense que la seva tasca esdevingui en tragèdia (la preposició en sobra) (p. 12).

· El bàrbar […] se n’adona en visitar el jardí que [Ø] sap molt més de la cultura europea que la gent que allà hi viu (el pronom que acompanya adona ha d’anar abans de sap; a més, la subordinada que tanca la frase està mal resolta) (p. 13).

· Si bé la poètica de Herbert es caracteritzava per fer servir un llenguatge pla […]; la prosa dels seus assaigs se’ns revela com a una de les narracions… (el punt i coma ha de ser una coma; i la a que segueix com ha de caure) (p. 13).

· Aquest segon terme […] no el descriu, no el pinta; però el percebem així com mirem les estances… (així com és una locució conjuntiva que indica oposició o comparació, i a tot estirar pot ser copulativa: aquí usurpa el lloc de quan) (p. 13).

· El combat aeri sobre els cels de la Gran Bretanya (en català, el cel és singular; recordeu l'oració: "Pare Nostre, que esteu en el cel...") (p. 32).

· Com és de suposar, fou castigat (en lloc de “Com es pot suposar”, p.e.) (p. 36).

· entesa no només com a una directriu estètica (la a ha de caure) (p. 54).

· De no haver existit veritablement (per “Si no hagués existit”) (p. 74).

· Els blocs […], la tensió […], la indecent nuesa […] a bon segur topava… (en català diem “de (ben) segur”; d’altra banda, el verb toca ser topaven) (p. 79).

· Com si fossin un monticle de termites (en català hi ha tèrmits) (p. 79).

· Surto al carrer pel matí (en català, les parts del dia les diem amb la preposició a) (p. 91).

· Un gat jagut a l’ampit de la finestra (per ajagut) (p. 91).

· El consell […] es composava a parts iguals (per es componia) (p. 96).

· un home […] un tant rabassut em dóna la benvinguda carinyosament (l’home era una mica o un poc rabassut; i l’adverbi català és afectuosament) (p. 103).

· Cap altra ciutat italiana compta amb una col·lecció tan prolífica d’individus amb aurèola. (Només són prolífics els éssers vius; el traductor deu voler dir extensa) (p. 127).

· facilita una visió supèrbia (l’adjectiu és superba) (p. 127).

· […] de no haver estat pels àrabs (per “Si no hagués estat”) (p. 164).

· Fet que posava de relleu (la preposició adequada és en) (p. 167).

· Una llista composada per 222 individus (no: composta) (p. 187).

· Les presons franceses estaven plenes (en català les presons són plenes; com l’infern, que “de desagraïts n’és ple”) (p. 245).

Fins aquí, el que he vist. Però que ningú es posi les mans al cap, sisplau. Des que la figura del corrector va desaparèixer de les editorials, això és el pa de cada dia. S’hi ha de posar remei d’una manera o altra, sí. Sense fer escarafalls.

'Un bàrbar al jardí', de Zbigniew Herbert

En un apunt de fa un parell de setmanes, Jesús Maria Tibau recordava una reflexió que Nabokov feia al final de la novel·la Lolita, en la qual el rus deia que la literatura d’idees ben sovint no és sinó un munt de fullaraca tòpica i que l’art està en una banda tota altra, i el català ens en demanava l’opinió. El repte d’en Tibau és una provocació en tota regla, perquè el cas és com un cabàs i tot intent d’opinió demana matisos. D’entrada em ve al cap allò que va escriure en Mira: “la literatura, allò que se’n diu pròpiament literatura, és el conjunt de les obres escrites amb intenció d’escriure bé”. Després penso si cal dubtar de l’entitat literària dels Assais de Montaigne, del Libro do desassossego de Pessoa o dels papers de Josep Pla i de Joan Fuster, i decideixo a l’instant que no n’he de dubtar.

Emperò, el llibre que acabo de llegir és el que em va millor per a recollir el guant d’en Tibau. Es tracta l'Un bàrbar al jardí, del poeta i assagista polonès Zbigniew Herbert (Lwów, 1924 - Varsòvia, 1998), publicat enguany per Labreu. Herbert va viatjar per primera vegada a l’Europa occidental a finals dels anys cinquanta del segle passat; va visitar Itàlia, Occitània i França, i pocs anys més tard va publicar un recull d’assajos on explicava el que havia vist, ho completava a partir de moltes lectures fetes i mirava d’entendre el com i el perquè d’uns episodis cabdals de la cultura europea. Els ulls de Herbert escruten amb voracitat les coves de Lascaux i els temples grecs, ressegueixen el mapa de la croada contra els albigesos, s’endinsen en la història d’Arle i Siena, i la veu del polonès assumeix la defensa dels templers. Hi ha una part en tot això que és literatura d’idees, però són idees que recolzen en fets, en biografies, en la història.

I tot plegat és literatura, alta literatura. Per al meu gust, el cim d’aquesta bella, intel·ligent, plàstica, eloqüent escriptura, està en el capítol dedicat a la construcció de les catedrals gòtiques. Mai he llegit una descripció tan vivaç de com s’alça un temple gòtic, de les limitacions que calia afrontar, de com se superaven (o no) les dificultats per transportar els carreus i finançar l’obra… Zbiegniew fou un escriptor cultíssim que posava la ploma al servei de la intel·ligència i de l’afany d’entendre, i la vàlua dels seus papers no decau pel fet de manejar idees.

Regidors pel dret de conquista

Novembre del 2009, ple de l’Ajuntament de Malgrat de Mar (el Maresme). Els edils del PSOE-C i del PP, com un sol home, voten contra el dret a decidir dels catalans i tomben la moció de suport a la consulta que es farà en el municipi. L’escena s’ha repetit en altres ajuntaments -i tant és, perquè el país els passa per damunt i ells s'ho miren amb cara de nap.

No sé si aquests regidors s’adonen que votar contra el dret de decidir és fer-ho, literalment, a favor del dret de conquista (allò que invocava fa uns anys Torrente Ballester en relació amb els papers de Salamanca, i Felip V tres segles enrere). No se’n deuen témer, perquè per capir això cal tenir perspectiva històrica, un cervell lliure, la mirada neta i una mica de trempera ètica (i, clar, una tal síntesi de virtuts és rara de trobar en els seus rengles).

Si el dit ramell de virtuts feia l’esplet, aquests edils llucarien que tota l’arquitectura institucional espanyola recolza en el dret de conquista, que els estatuts no són sinó una actualització dels decrets de Nova Planta, que la “democràcia” legal que ens estreny té totes les limitacions inherents a un règim d’ocupació, i que les desigualtats constitutives de l’Estat corquen la dignitat de tots. Descobririen la Mediterrània. ¿Què ho fa que van a la mar i no veuen l’aigua?

Potser ho fa que són al·lèrgics a les paraules que transporten un excés de veritat. Perquè, que una nació estigui a les ordres d’una altra (que s’imposa per la seva superioritat demogràfica) i que aquella visqui pendent de les caritats que aquesta li pugui fer, és un fet de conquesta i com a tal incompatible amb la democràcia. Ultra això, la necessitat que els espanyols tenen de subjectar per la força les altres nacions els priva de fer créixer la cultura democràtica. El totalitarisme que projecten contra nosaltres els tenalla també a ells. No ho saben, però la independència de Catalunya comportarà la descompressió espanyola, un alleujament celestial, una tranquil·litat mai sentida a la pell de brau. Quan s’hi trobin, no tindran boca per agrair-nos el servei.

Coudinar

Endemés de carbó, a la Joana els Reis li han portat una cuineta per fer coudinar o jugar a coudinar. Es tracta d’un moblet de fusta amb els fogons i el forn, i, a banda, plats, gots, coberts, paelles, safates i la imitació de fruites i verdures. Només he sentit el mot coudinar en boca de gent d’edat avançada; i ho trobo injust, perquè si el joc perviu, també ha de perviure la paraula que el designa.

Les variants que recull l'Alcover-Moll ja no les he sentides mai: coudineta (Canet), coudinetes i counyam (tots dos a l’Empordà), coucuineta (Menorca), coucuinetes (Olot) i escuradeta (Castelló i València). No hi ha justificació ni excusa per a donar per perdudes unes paraules tan belles, havent com hi ha cuinetes a dojo, de tot preu i de materials diversos, amb les quals la canalla s’entreté d’allò més i aprèn el nom de menges i d’atuells. Validem doncs les formes d’àmbit restringit, acordem la paraula d’àmbit general, divulguem-les a través de les escoles i mitjans de comunicació, i fem-les saber als fabricants de joguines. No en tinc prou que les meves filles juguin en català: vull que juguin a coudinar.

El mac de fer trons

El mac de fer trons era (cito literalment l'Aportació pitiüsa al DCVB, d’Enric Ribas) un “mac [còdol] que hi havia antigament a les places dels pobles de les Pitiüses, davant les esglésies, i que servia perquè els hòmens s’hi esbravassin tot disparant-hi les seues armes de foc, quan anaven enutjats per qualsevol motiu, i especialment per raons amoroses”. I d’aquí la parèmia “Prendre algú pel mac de fer trons” (‘prendre-la amb algú’).

Malauradament, a Eivissa i Formentera no hi ha restes d’aquesta versió pètria del boc emissari o expiatori, o ase dels cops. Però no sorprèn la seva existència, perquè totes les cultures han generat un o altre dipositari de les culpes o les males baves individuals i col·lectives; i diu molt a favor dels eivissencs que hagin triat, a aquest efecte, una pedra (en comptes d’un jueu, un gitano, un tutsi o un cristià). La democràcia, la civilitat i els drets humans han servit per a domesticar aquesta pulsió fins a fer-la inofensiva, cosa que el món dit occidental ha fet per mitjà de l’esport (rugbi i futbol, sobretot). La figura de l’àrbitre ha estat una troballa providencial: un senyor s’infiltra en el camp disfressat d’escarabat, es beu la mala llet de centenars de milers de persones -sense tornar-s’hi!-, encabat cobra pel servei i ala, l’un content i la bèstia esbravada.

Però hi ha societats que no n’han sabut; països que, a pesar del vernís de modernitat que mostren, no han après a sublimar l’agressivitat i la gestionen de manera agra i primitiva. Espanya, per exemple: un ens que projecta tones de violència verbal contra un o altre fetitxe malèfic de carn i ossos. Arzallus n'era un. Carod el va rellevar. Ara n’hi ha dos, de macs de fer trons: Laporta i Montilla. En el cas d’en Jan és normal, ja se sap. Però que en José li faci costat i es parteixin les pulles… vol dir que a Espanya no entenen res de res, que estan estabornits. I que ja som al cap del carrer.

Vent

El vent no és un símbol d’inquietud: és la inquietud mateixa que s’apodera del cos, de la ment i de l’ànima. Cosa que passa singularment, crec, a la conca mediterrània. De Palestina a València, del Vèneto a Líbia, durant mil·lennis hem viscut amb la por que una ventada ens trinxi l’hort i ens enfonsi les barques de pescar i de fer nòlits. La nostra ha estat sempre una economia fràgil, vulnerable davant les maltempsades. El vent ens ha sigut un enemic físic i per això ens provoca una inquietud física.

Però també mental. Dijous a la nit el vent fuetejava el mar i la terra i un servidor era incapaç de connectar dues idees per generar-ne una de nova. Com si el vent trabuqués els mobles del cervell i apagués momentàniament la intel·ligència. Llegir també costava més: les manotades del vent contra les cases, les branques que es rompen, l’espetec de portes i finestres, el ròssec aparatós de vés a saber què pel carrer… tot impedeix que un es pugui concentrar en la lectura i hom es descobreix llegint tres pics el mateix paràgraf.

El trasbals també és emocional: sota la pressió de la ventada els nervis es tensen, la sang s’afanya, les converses tornen cantelludes; a fora, la fosca tremola i la pluja plou despentinada i és el món en pes que se’ns posa malament. Si som a casa, ens movem com animals engabiats; si som pel món, ens sembla que en qualsevol moment un furtiu ens tirarà la xarxa al damunt. La ventada ho somou tot: també a nosaltres, car som timbals dins els quals el món ressona, instruments de carn que absorbeixen l’angoixa de l’atmosfera i la diuen amb les mans, amb els peus, amb el sexe. El millor que un pot fer en una nit així és anar d’hora al llit i fer-li l’amor a algú.

El Congrés va "corregir" l'Estatut

Si teniu prou fetge per llegir l’editorial d'El Periódico d’avui, titulat “Montilla compleix la seva obligació” (!?) hi trobareu la frase següent: “L’Estatut va ser redactat i aprovat pel Parlament, corregit [sic] a les Corts i ratificat pels catalans.” Sí sí: corregit. És ben bé que la llengua és el mirall de la nació i la tria dels mots posa al descobert la ideologia. L’ús de l’adjectiu ho diu tot, i amb claredat llampeguejant. El Boletín Oficial del PSOE de Cataluña considera que l’Estatut que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre del 2005, per amplíssima majoria, era defectuós i havia d’ésser corregit pel Parlament de debò, el d’Espanya, on s’aproven lleis que no són defectuoses perquè són espanyoles. Ja se sap que tota llei catalana que legisla coses d’un cert pes surt de la cambra catalana amb l’estigma del pecat original: el que deriva de ser pactada amb els partits d’obediència catalana (i que consti que no em refereixo a Ciudadanos). És de calaix que una llei així ha de ser “corregida” per una rua d’insignes correctors, començant pel mateix PSOE-c, continuant pel guerrer del ribot i desguassant en el minipímer del Tribunal Constitucional.

¿Qui ho deia, que els catalans som incorregibles? Gràcies a Déu, dins el correccional espanyol les lleis catalanes (impertinents per naturalesa) sempre seran adreçades a cops de típpex i de bolígraf vermell. I sempre hi haurà un (o molts) Periódicos per aplaudir la bondat dels correctors.

Fins que diguem prou, clar.

Avui la Joana fa tres anys

POEMA D’ANIVERSARI

Tres anys són tota una vida
si el temps va descalç i fonya les hores
de l’última verema i, engatat de present,
no guarda memòria del raïm d’antany.

Els nens sou talment insectes,
oblidosos de demà, orfes de records,
reus de frenesia en la saó d’un cruixit,
d’un clapit o d’una olor que presagien
bullideres, trèmolos i alimares.

Tres anys són tota una vida
si un viu moltes vegades l’alegria
concreta d’existir, posem per cas
quan mires i remires, i hi tornes,
els dibuixos que t’han agradat tant.

Ahir t’ullprenies del vent
que escombra les fulles seques
de la riera i jo em meravellava
del somriure que baleja fulles
seques a la meva ànima.

Tres anys són tota una vida
si s’arboren nets de por i fan l’esplet
adés adés, com la saba enjogassada
dins les venes, que no cessa de florir.

(Ta mare i ton pare)

La llengua és emoció (i sentiment)

De Fraga estant, en Quim Gibert no para: llibres, articles, conferències i, un cop l’any, unes jornades sobre les xacres del malalt i les teràpies que es preveuen més efectives. El nom de fonts del pacient és llengua catalana (dita també amb altres renoms, sobrenoms i malnoms), i el concili d’enguany du per divisa Llengua i emoció. Jornades per la dignificació lingüística (Fraga, Baix Cinca, 5 i 6 de març).

Que els usos i les idees sobre la llengua suren sobre un gros coixí emocional és cosa sabuda, però els estudis que fan al cas no abunden, que diguem. És per això que les jornades de Fraga són originals i valuoses. Perquè les emocions (i els sentiments) compten molt, i en compto molts. Hi ha, per exemple, l’alegrança de la lleialtat a una llengua culbatuda; hi ha el sentiment de dignitat de qui no s’ajup davant l’ocupant, la tendresa de tractar els nouvinguts com a iguals, la satisfacció d’incorporar-se a un poble que ha lluitat sempre per la llibertat i que ha estat severament castigat per aquest motiu; així mateix hi ha el goig de l’arrelament i el poliglotisme, i el bàlsam de l’autorespecte; també hi ha la vibració sentimental de les paraules (que és allò que deia Maragall a l'Elogi de la paraula i que fa poc ens recordava Gazophilacium: “Cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari ni gramàtica que l’ensenyi”); i un goig de llengua que és com l’alegria del roser que floreix entre les runes, o com la força de l’olivera que, envoltada d’una aspror infinita, s’entossudeix a donar fruit.

Si us fa gola, el programa de les jornades el trobareu aquí.

Tirant lo Blanc i les tres bessones

Les tres bessones en fan una de crespa i la Bruixa Avorrida, per castigar-les, les envia a la cort de Constantinoble, a mitjan segle XV. Una gran part de l’Imperi grec està ocupada per l’exèrcit del Soldà i el Gran Turc, i la capital perilla. Un bell i esforçat cavaller bretó, de nom Tirant lo Blanc, acaba d’arribar a la ciutat per auxiliar l’Emperador i s’ha enamorat bojament de la princesa Carmesina; ella també n’està prendada, però ni l’un ni l’altra gosen confessar-se el seu amor. Les tres bessones cauen en gràcia a l’Emperador, que les recluta i les posa al servei de Carmesina. Aquesta els confia el seu secret i les tres nenes es conjuren per aconseguir que l’amor de Tirant i Carmesina superi els entrebancs i arribi a bon port. Emperò, la Bruixa Avorrida s’encarnarà en la Viuda Reposada (que cova una passió secreta per Tirant) i maldarà per impedir-ho. El duc de Macedònia, interessat a fer caure Tirant de l’escambell, es conxorxarà amb la Bruixa Reposada, amb qui intercanviarà missatges a través del mussol.

Les bessones alcavotejaran entre la princesa i el cavaller. Aconsellaran al consirós Tirant que li comuniqui el seu amor a Carmesina d'esbiaixada, a través d’un mirall que Helena (la més presumida de les bessones) li fa a mans. El bretó es fa trobadís i, requerit per ella, confessa que el motiu de la seva tristesa és l’amor que sent per la dama representada en el retrat que li mostra, i que no és sinó el mirall d'Helena. En una altra ocasió, les nenes aconsegueixen introduir Tirant a la cambra i al llit de Carmesina, però en el palau hi ha un batibull i el bretó fuig a la correguda per la finestra, cau i -crac!- es trenca una cama.

La pel·lícula acabaria amb el retorn triomfal de Tirant a Constantinoble –no sé si hauria d’incloure els capítols africans– i la consumació de l’idil·li (per bé que no hi hauria sexe explícit). Com que la història ha d’acabar bé, deixaríem de banda el final de la novel·la: la mort de Tirant, Carmesina i l’Emperador; el casori de l’emperadriu amb el nyeu-nyeu d’Hipòlit i l’entronització d’aquest sepulcre emblanquinat. (No s’hi val de violentar la innocència dels infants amb històries d’adults.) Amb aquest conat de guió us faig saber que a casa som de Bessones i que trobem a faltar aquesta història: Tirant lo Blanc i les tres bessones. Mem si el prec arriba a can Cromosoma!

José Montilla i Dino Buzzati

Hi ha un conte de Dino Buzzati que em fa pensar en José Montilla i en el seu trist estatut. Es titula Alguna cosa passava. Un home agafa un tren, al sud (se suposa que d’Itàlia), que ha d’arribar sense fer cap parada al nord del país (se suposa que a Milà). Mentre fa via, enllà de les finestres l’home va veient com la gent rep amb esglai una notícia inesperada i s’organitza a corre-cuita un èxode cap al sud. En l’entretant, el tren avança impertorbable cap al lloc d’on fuig tothom. El comboi arriba finalment al seu destí, un esquelet de ferro fosc i desert de gent, i l’home tot just és a temps d’ullar un ferroviari que es fa fonedís per una porta.

Ho pesqueu, no? L’home és Montilla, i l’estació final, l’estatut. Més clar, l’aigua beneita. Perquè l’estatut és això: l’estació obscura, enllà de la qual no hi ha res; el baixador d’on no surt cap via important; la cofurna que, fora del sud abissal, no enllaça amb cap ciutat europea; allí on la via estreta esdevé via morta; la carcassa buida, inútil, on ja no hi queda ningú perquè tothom ha fugit. L’abandonament de l’esperança. L’estatut. Montilla va en un tren que fa cap a un país de Rodalies, un lloc que és exactament enlloc perquè allà la gent no té veu ni vot ni capacitat de decisió ni nòdul a la xarxa global. Un lloc que és un no-lloc. El no-país de José Montilla i del seu partit. L’estació final del personatge de Dino Buzzati.