¿Us en recordeu, de la mortaldat literària dels anys vuitanta? El 1980 va morir Llorenç Villalonga; el 1981, Josep Pla; el 1982, Agustí Bartra; el 1983, Mercè Rodoreda i Joan Sales; el 1984, Joan Vinyoli; el 1985, Salvador Espriu; el 1986, Joan Oliver; el 1987, J. V. Foix; el 1988, Marià Manent; el 1989, Salvador Dalí. I als anys noranta, Déu n'hi do. El 1990 mor Manuel de Pedrolo; el 1991, Francesc de Borja Moll; el 1992, Joan Fuster; el 1993 moren Josep M. Llompart i Vicent Andrés Estellés; el 1994, Pere Calders; el 1995, Lluís Ferran de Pol; el 1996, Damià Huguet; el 1997, Blai Bonet; el 1998, Jaume Fuster, i el 2000 moren Enric Valor i Avel·lí Artís-Gener. Ala. La sensació de quedar orfes de patums -curiosa paraula, sorgida de la sociologia popular catalana- és intensa i molt trista. (Jaume Cabré, cuida't, que has de durar.) Hi ha relleus bons, però d'aquí que es patumitzin... Ves, no som una generació sense novel·la, sinó una generació sense patums.Ara li ha tocat el torn a Baltasar Porcel, crec que el més gran novel·lista català del segle XX i un gran escriptor europeu. Porcel era una persona inacabable, fascinadora, desbordant; com ho són les seves novel·les. Pocs escriptors europeus han dotat els seus personatges d'un vigor tan nietzscheà; pocs han menyspreat amb tanta energia les cotilles morals que esblaimen tants relats; pocs han fet de llurs novel·les un esclat tan complet de vida. I és que les novel·les de Porcel tenen la consistència i la densitat d'un Balzac traslladat als temps postmoderns. No em vull estendre més -ja ho fan uns altres més sabuts que jo. Només recordaré que a Porcel li agradaven els gats; deia que la bellesa dels felins supera la de les dones més guapes. Jo no sabria tornar-li respostes, perquè a mi també m'agraden els gats. Però les dones guapes no em deixen tenir-ne, a casa. Que la saben llarga...
11 comentaris:
No l'aprecio tan com a tu el senyor Porcel, i si que m'agraden, com a ell i com a tu, els gats. Bé, una cosa cal reconèixer-li: ha exercit de patum amb tots els ets i els uts. En tot cas, veurem si en comptes de novel·listes els propers patums del país seran blogaires.
Els blogs serveixen, entre altres coses, per a detectar escriptors potencials. Vés a saber...
Hola Joan.
No m'agraden els gats. Gens. Però m'agradava en Porcel. Molt. De llarg el millor escriptor català de la segona meitat del XX. Amb diferència. Després de Pla ningú no ha escrit com ell. Però Porcel, a més, era novel·lista, un balzacià com tu dius, capaç de crear móns de ficció portentosos i alçar-los com castells dins dels qual passaven històries mítiques però versemblants. Si algú llegeix "Difunts sota els ametllers en flor", "Cavalls cap a la fosca" o "L'emperador o l'ull del vent" ja no pot negar que en català hi ha gran literatura com la de Calvino, Bellow, Steinbeck o Nabokov.
Senzillament de primera divisió mundial. Imbècils com som, només ho començarem a reconèixer a partir d'ara perquè, naturalment, la majoria dels qui el criticaven, se'n fotien o el menystenien no l'havien llegit mai. O bé no havien llegit mai. O bé llegien Paul Auster i l'última novel·la negra sueca de moda... i es creien -es creuen- que això és el súmmum de la literatura.
Trigarem molt a tenir un altre Porcel. Per cert, té publicada l'Obra Completa però no es troba a cap llibreria. Ara potser reapareixerà de sobte. Més val això.
D'altra banda, només una consideraciö: Ricard Salvat no va morir el 99 sinó el 2009, fa tot just quatre dies.
Porcel és mort. Llarga vida a Porcel i la seva obra!!!
Bon post.
Sap greu que hagi marxat, però ens deixa una obra intensa i extensa. Polèmic com a periodista.
P.e.Cavalls cap a la fosca
Gràcies
Imma
És curiós, només com a observació, no em postulo respecte a la bondat d'ell com a escriptor per desconeixement, dues o tres obres no són res, però el senyor Porcel aixeca autèntiques passions, d'amor i odi. He llegit de tot respecte a la seva obra en dos dies, i més menystenint-lo com a escriptor. Potser el personatge era negatiu per a l'obra? Hi ha gent que no perdona que un escriptor "visqui bé"? Està funcionant aquí l'auto-odi clàssic català?
Perdó, és que se m'ha acudit després: si algú com en Joan Solà, per exemple, digués que aquest home era la cinquena meravella, totes aquestes veus contràries canviarien?
Com a personatge em desconcertava. Com a novel.lista he de dir que no he llegit res seu.
Llegir tots junts aquests noms i adonar-se que són morts fa una mica d'esgarrifor... Esperem que els bons relleus siguin realment això, bons.
Joan, tinc una consulta que hauria de resoldre abans d'aquesta tarda a les 7 :-) No trobo al diccionari la paraula "distopia", sense accent, per referir-me al contrari d'utopia. Existeix en català o hi ha algun altre sinònim que pugui utilitzar? N'he de parlar avui al club de lectura, comentem Fahrenheit... Gràcies!
És cert: m'he confós en la data de la mort d'en Ricard Salvat. Gràies, Marcel. Ara ho esmeno.
Hola, Núria. Els diccionaris que tinc només recullen "distòpia" ('posició anòmala d'un òrgan, d'una part del cos'), però no "distopia". El blog d'en Sadurní Vergés -que, per cert, escriu molt bé- es diu així: DISTOPIES. No ho sé del cert, però suposo que són dues variants gràfiques del mateix mot (com passa amb díedre i diedre), i que alguns lletraferits el fan servir amb intenció metafòrica. Però això en Sadurní t'ho sabrà dir millor que jo; escriu-li al seu blog, que és aquest:
http://distopies.blogspot.com
Una abraçada!
Moltíssimes gràcies, Joan, acabo d'escriure'l un mail
Publica un comentari a l'entrada