Estius

“El sol devia batre coent, la mar convertida en un bull d’esquitxos de llum […] com si un fanatisme de claror s’emparés del món”. Així és l’estiu a les primeres planes de Cavalls cap a la fosca, de Porcel -el sol que a Mallorca socarra el cul de les llebres, la llum que crema. A Mataró encara no hem arribat a aquest clímax, però hi som a prop, i servidor ja busca l'ombra amb desfici.

Contràriament al que fa la gentada que s’ajeu a les platges a la plena del sol, com si oficiés una penitència col·lectiva. Potser sí que es penedeixen d’alguna cosa i s’apliquen el càstig per endavant, talment com sofreixen els sodomites dels cants XV i XVI de la Divina Comèdia, que veiem en un areny castigat per llançades de foc, “el sorral ardent”, “nus i untats”, “sota la pluja del martiri brusent”, “cremats de rostre”, “sens moure’s sota el foc que els rostiria”, plens de “nafres en el cos”. Una degustació de l’infern, bona per saber el pa que s’hi dóna. Un tastet que reapareix a Els estius de Josep Porcar, verbigràcia en aquest poema:

“Agost crema bruixes,
inaugura l’Apocalipsi,
sota els bancs de les ànimes
destapa l’infern
amb un concert de ventalls
que no s’acaben de creure
la resurrecció del difunt.”

I també en aquest altre:

“Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s’organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany amb tanga.”

I ho rematarem amb aquests versos de flaire definitivament dantesca:

“[…] Els exiliats abandonen l’infern
apunyalant un crepuscle vell,
previsible, perfumat amb l’after sun
que albarda la sentor real.
de sofre i podriment.”