Curs intensiu d'occità

¿Sabeu quina diferència hi ha entre l’occità i el català? Que la primera llengua està de moda, i la segona no. Aquella fa cap amunt, i aquesta, cap avall -un dia d’aquests potser ens trobarem i la germanor catalanooccitana serà completa. El cas és que, gràcies a l’existència de la Val d’Aran, avui l’occità és llengua oficial a Catalunya (article 6.5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, 2006). És una bona raó –tan bona com qualsevol altra– per aprendre occità.

Doncs bé, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català ha organitzat un curs intensiu d’iniciació a la llengua i cultura occitanes (60h), que es farà aquest juliol a Barcelona. És un curs seriós, darrere el qual hi ha la Càtedra d’Occità de la Universitat de Lleida, el Centre de Formacion Professionala Occitan (CFPO) de Besièrs i la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. En acabat, s’obtindrà l’anomenat “Diplòma d’Escapolaire”, el primer d’aquesta mena creat per a la llengua occitana, que correspon, d’acord amb els barems establerts pel Consell d’Europa, al nivell A2. Aquí teniu les dades del curs, per si us animeu:

Lloc: c. de la Providència, 42 - Barcelona (seu del CAOC).
Dates: del 29 de juny al 30 de juliol del 2009.
Horari: de dilluns a dijous, de 17 a 20 hores.
Per a més informació: CAOC (tel. 932843634; e-mail: caoc@caoc.cat)

Adieu-siatz!

Riba i Ferrater

Diu Carles Riba: Talment l’aigua a les terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots els caires de la nostra vida; s’hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia.

Diu Gabriel Ferrater: Sí, però ¿no hi ha el perill de la intoxicació del poeta mateix pel poema fet, ço és, per la poesia de què semblava deslliurar-lo, i que llavors es vegi abocat a perfer-lo en les formes vitals?

Diu Servidor de Vostès: L’art ens defensa de la vida. Però sí, hi ha el perill que l’un i l’altra s’empeltin, es contaminin i es confonguin. Arribat aquest cas, amb la defensa conxorxada amb l’atacant, un ja ha begut oli.

'Llunari', de Josep Lluís Aguiló

Fi dels cursos de català per a adults. Torno a tenir una mica de temps (i de serenitat) per llegir. Ho visc com una resurrecció -però em temo que, amb la naixó del nostre segon fill, serà una resuscito interruptus). En fi. Aprofito el regal que la vida em fa per llegir el Llunari de Josep Lluís Aguiló. I, vatua!, m’ha agradat ferm. Els versos d’Aguiló són com la canalla lluny de Grècia d’en Fiol, però menys salvatgins: són versos tebis i digestius, suaus com el llom d’un gat, desossats, carnosos; versos com l’abraçada d’un nen en un pas difícil de la vida. Callo. Vegeu-ne una mostra:

LECTOR

El primer vers és la porta que t’obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t’hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t’arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d’esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l’atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l’esquena
porta una carta d’amor
o un punyal.

Educació: tot és mentida

Mares i pares que aviat rebreu els butlletins de les notes finals dels vostres fills: no us cregueu res. Tot és mentida. (Parlo de secundària, que és el que conec.) Les notes són pura ficció: els “excel·lents” volen dir ‘bé’; els “notables” volen dir ‘suficient’; el “béns”, ‘insuficient’, i els “suficients”... més val que no ho digui. La distància entra l’aparença i la realitat és gran. El mes que ve, milers d’alumnes que no han obert un llibre, que no han copiat una sola línia de la pissarra, que a casa no han guixat cap llibreta, que no han alçat xella en cap examen, aprovaran i passaran al curs següent. El sistema ho exigeix. I si un docent incaut avalua fent un esforç d’aproximació a la realitat, se’l penalitza. El teatre de l’absurd és funció obligada. Qui s’hi resisteix, menja morena.

Dia a dia, hora a hora, minut a minut, la realitat –quin mot més fúnebre!– trinxa tots els objectius educatius i didàctics que invoquen les programacions dels centres de secundària. Tant és. S’ha de fer veure que la mare de Déu nom Joana. Mentrestant, el futur econòmic i cultural de Catalunya naufraga a les aules dels IES públics, els clients dels quals cada dia aprenen menys i pitjor. Com més facilitat hom dóna als alumnes per aprovar, menys estudien. Com més recursos tenen a l’abast, menys feina fan (i la poca que fan la fan mal feta). A menys exigència, manco esforç. Com més atenció individualitzada hi ha, més intens i extens és el fracàs. I com més atenció a la diversitat, menys diversitat (per tal com la peresa mental i la indigència cultural s’amalgamen i de la maceració en resulten perfils similars).

Avui Catalunya suporta dues calamitats que són paorosament destructives: Espanya i l’educació. L’Espanya pròpiament dita i l’educació impròpiament dita. De la primera calamitat basta fugir-ne. Per adobar la segona, cal esbucar-ho tot i començar de nou.

Schiavo, siau, ciao

La filologia italiana diu que la bella salutació ciao! prové del mot venecià SCHIAVO, el qual va patir una africació dels sons inicials i una caiguda de la V intervocàlica. No sé pas si aquesta evolució és l’esperable en la llengua del Vèneto –no en sé, de gramàtica històrica italiana. L’etimologia, però, té gràcia, perquè l’antiga salutació schiavo era una manera de dir ‘sóc el vostre esclau’ o ‘sóc el vostre servidor’. Sembla que era la fórmula amb què, a Venècia, els servents saludaven els senyors. L’etimologia també té solta, perquè aquesta evolució semàntica ha estat molt habitual a Europa: els territoris de l’antic Imperi austrohongarès conserven el mot SERVUS com a forma habitual de salutació, així com ha fet l’italià; i als Països Catalans els botiguers encara diuen ‘servidor’ o ‘per servir-lo’ al client a qui acaben de fer a mans el producte de la venda. Així doncs, el pas de SCHIAVO a ciao sembla plausible.

Ara bé, el músic Frank Dubé i l’investigador Jordi Bilbeny proposen una altra teoria. Diuen que el ciao italià pot provenir del català siau. Punts a favor d'aital hipòtesi: 1) la llarga presència catalana a Itàlia (del segle XIII al XVI); 2) el fet que, tradicionalment, els catalans hem reduït la fórmula adéu-siau a siau. Diu Dubé que recorda com el seu pare deia siau per dir adéu. Si se’m permet de ficar-hi cullerada, al·legaré que no cal enfilar-se a l’arbre genealògic de Dubé: al meu poble, Llavaneres, és habitual (o ho era fins fa quatre dies) dir siau –jo mateix dic de vegades: Apa, siau! Però això no demostra res. Caldria documentar l’ús de siau a Itàlia. I algun filòleg hauria de posar emperòs a l’evolució SCHIAVO˃ciao.

Siau!

Diguem-ne agenda cultural

DISSABTE 30 DE MAIG: Lectura de poemes a càrrec de Montserrat Abelló i Laia Noguera, a la Garriga. A les 19:30h a la Fundació Maurí (en el marc del Festival Primavera Poètica).

DISSABTE 30 DE MAIG: Inauguració de l’exposició 40 anys de PSAN, a les 19h, a la Sala d’Exposicions d’Arenys de Munt. Oberta fins al 14 de juny. Intervindran Agustí Barrera, historiador; Xavier Mitjà, exmilitant del PSAN, i Josep Torrent, exmilitant del PSAN i regidor de l’Agrupació d’Electors El Poble Unit en el primer ajuntament democràtic d’Arenys de Munt (1979-1983).

DIUMENGE 31 DE MAIG: Rastre (experiment literari destinat a fer viure a través de la poesia els espais d’Olot). A càrrec de Laia Noguera. A les 11:30h, davant el teatre El Firal (pg. d’en Blai).

DIMARTS 2 DE JUNY: Presentació d'On tot és vidre, el darrer poemari de Teresa Colom (pròleg de David Castillo), a Barcelona. A les 19:30h a la llibreria Bertrand (Rambla de Catalunya, 37).

DIVENDRES 5 DE JUNY: Inauguració de l’exposició Croma i poètica dels objectes quotidians. Pintures de Montse Roig; poemes d'Anna Hernàndez. El comissari de l’exposició és Pere Planells. A les 20h, a la Sala d’Exposicions d’El Calisay, Arenys de Mar. Oberta fins al 28 de juny. Horari de visites: divendres, de 18 a 21h; dissabtes i diumenges, de 12 a 14h i de 18 a 21h.

La mar i la muntanya

Observada llargament, la mar ens inunda fins al punt que la panxa ens és una mena de peixera, i a través de l’estesa inacabable retornem a nosaltres (a alguna part incerta, primària, abissal, de nosaltres). Les persones que inverteixen llargues estonades en una tal contemplació pressenten la mort -generalment sense saber-ho.

Les muntanyes també ens diuen, però amb fraseologia tota altra, car esguardant-les assistim a un espectacle de meravellosa fortalesa mineral i per contrast sentim, estimbada, una fragilitat fonda i deliqüescent, una bassa de capgrossos, la febre líquida que som. Cosa que ens du a una inconfessable gelosia geològica, a l’enveja de les pedres, a voler ser elles.

Laia Noguera

La Laia Noguera és boja -o no. Pretén viure de la poesia -i ho fa. Algú tal vegada pensarà que un país on es pot viure de la poesia ha d’ésser un país meravellós. S’equivocarà de mig a mig. Perquè la cosa va al revés: un país en què els filòlegs més preparats es veuen forçats a viure de la poesia és una merda de país. Un país on l’ensenyament secundari és un crematori. Un país en el qual l’Institut d’Estudis Casolans paga sous penibles (entre 800 i 1.200 euros al mes) als llicenciats en Filologia Casolana que recluta –baldament hagin acabat la carrera amb notes altíssimes. Un país que castiga l’excel·lència, que maltracta així els millors cervells, no és un país, sinó una païssa. (Digueu-li Catalunya. )

Això ve a tomb perquè avui he conegut la Laia Noguera. L’he reclutada (juntament amb en Jordi Llavina) per a la Nit de Poesia que farem a Llavaneres l’11 de Setembre. La paga també serà modesta. Però servidor no sóc l’IEC, i l’Ajuntament va escanyat. En fi. La Laia viu dels recitals que fa –no us perdeu l’espectacle Carboncle, en què s’acompanya amb una viola de gamba- i dels drets d’autor dels llibres que ven. Ja us podeu afigurar… Però ella ho té clar: val més viure humilment, però amb dignitat, que no vessar quaranta hores de feina difícil, molt qualificada, pagada a preu de fregar rajols.

Efecte biaix

Escrivim sobre els altres per parlar de jo. Parlem de jo per dir algú altre. La qüestió és no mirar-nos mai de cara (i que, si ens miren, no ens vegin).

Fam d'hora curta

Quan servidor era un marrec, compartia jaç amb mon germà i ens abellia dormir amb els gats dins el llit. A ells també els agradava: s’arraulien als nostres peus, sota les mantes, cargolats com ensaïmades. Per a ells era un lloc molt confortable, i nosaltres ens encalentíem de baix (la casa era freda, i els llençols, gèlids). Hi hagué una ocasió en què la gata estava prenys i, com era costum, se n’anà a jóc amb nosaltres. L’endemà al matí, alguna cosa em va fer pessigolles a la galta i em vaig despertar -crec que sobresaltat. Era un gatet minúscul, els ullons encara enganxats, que escalava el coixí amb poca traça. Vam alçar llençols i mantes: la gata jeia a la popa del llit, envoltada de quatre o cinc cries, els ulls oliosos, buidada, satisfeta.

És així com voldria despertar demà (o despús-demà, o no gaire més enllà): amb l’orella ferida per les ploralles d’una humanal criatura que brolla de sota els llençols.

El llapis

Escriure amb un llapis esmús és molt desagradable. Hom té la sensació que allò que escriu és d’una penosa, deixatada vaguetat –que no val res. Les notes, desfibrades, tenen una aparença com de boira terrala. Guixar amb una eina tan obtusa és com envestir una donzella i malreeixir per manca d’erecció. Depriment.

En canvi, em deleixo pel traç net, agusat, precís, d’un llapis de canó punxent. L’escriptura esmolada proporciona un plaer que és intel·lectual i sensual alhora -el fregadís opac, el sorollet fosc (com d’esquís sobre la neu), les lletres com onades. La limpidesa de les idees té el seu correlat en l’acuïtat airosa del carbonet que dansa en el paper.

TVE-Catalunya

Visita, ahir, a les instal·lacions de TVE-Catalunya a Sant Cugat. Part defora, l’edifici és rònec, gris, socialista en el mal sentit de la paraula. A l’entrada, un guàrdia malambrós, al cinyell una pistola amb mànec de fusta, condescendeix que entrem. Abans ens diu que portarà una safata. “Plena de què?”, pensem. Desil·lusió: ve acompanyat d’una hostessa (o sigui, la noia que ens farà de guia). Fem cap a la redacció, que bull d’activitat: cuinen l’informatiu de les dues. Entrem a la peixera: és menuda; sensació de ser dins un dau, amb un dels costats vidrat, que dóna al formiguer de la redacció. Fem via per la sala de realització: la paret empedrada de pantalles sembla el rostre d’una mosca gegantina. Ens mostren els platós: amples, freds, nets; el trespol, envernissat de linòleum, és llisquent; eixams de càmeres pengen del sostre; sembla que en qualsevol moment hagi de caure calamarsa.

L’hostessa destrossa alegrement el català: no aprovaria una exposició oral de tercer d’ESO. De tant en tant interromp la trituració i fa comentaris en espanyol -que és la llengua que li surt de dins- per picar la cresta a un adolescent. La llengua de treball és l’espanyol, baldament facin algunes desconnexions en català. Em fa gràcia sentir aquesta paraula en boca d’una gent que no pot estar més connectada a la capital de l’Imperi. “Us admiro”, ens diu, sabent-nos envoltats d’una marea humana en l’edat crítica. Mentida: ens plany. Que és ben diferent.

Ens permeten d’entrar al plató on es grava Saber y ganar. Jordi Hurtado fa veu de falset. Juanjo Cardenal, en canvi, té una veu càlida i ondulant: fa escultures amb la llengua. “¿Cuántas papilas gustativas hay en la lengua humana?”, interroga l’escultor als tres reus. Ni idea. Es veu que n’hi ha prop de deu mil (tothom fa llarg: que si quaranta mil, que si trenta mil...). Com que tenim un nombre tan elevat de petiteses, sembla que haguem de tenir papil·les a la baldor. I no. També en matèria papil·lar som poqueta cosa.

Tibau interpel·la

Diu J. M. Tibau: Sovint es diu que escriure és com despullar-se. Jo opino que el fet d'escriure, en gran part, també és una manera de vestir-se. I vosaltres, què en penseu?

Diu Pere Saragatona: Jo crec que escriure és emprovar, és a dir, despullar-se i vestir-se i buscar miralls on reflectir-se, tant s’hi val que després en fem o no cas.

Diu servidor: Doncs jo penso que escriure és mentir amb estil, escandir ficcions pietoses en cerca de consol, amagar-nos rere un bosc de paraules, trair el galop de les vísceres. No diem la intimitat, sinó que en fugim: la inventem. Escrivim per vestir misèries i sota els plecs de l’escriptura ocultem la poca cosa, i disforja, que som. Camuflem la bèstia aporugada, toixarruda, mesquina, que som. I del guarda-roba en diem literatura.

La tregua, de Benedetti

Tots els que hem llegit i estimat Benedetti sentim la necessitat d’homenatjar-lo. Avui la xarxa va plena de l’escriptor uruguaià -vessa. I és que Benedetti no només era gran, sinó que els seus poemes, relats i novel·les han fet niu dins nostre i fan part de tothom qui els ha llegit. Ara mateix fa dos anys que vaig llegir La tregua i la novel·la encara batega dins meu. Benedetti tenia un do: deia la vida que hi ha dins el tedi, la soledat i el temps; la vida eixarreïda, esbravada, coriàcia, que pren possessió de nosaltres quan les il·lusions de la joventut es desfan com un castell de cartes. El protagonista de La tregua (una de les millors novel·les breus que he llegit mai) sent rebrotar la il·lusió de viure quan té la jubilació a tocar. S’enamora. Viu una treva de felicitat. Però és un miratge, un incís, i la vida aviat torna a posar les coses al seu lloc. És com si un déu anònim hagués jugat talment un gat amb un ratolí ferit i aquest, abans de sucumbir, experimentés el plaer del joc. La vida, funambulesca, cruel, ens ordena de viure i ens devasta. Això ens mostra Benedetti.

Menys català, també al batxillerat

El català fa baixada –no sé si us n'heu adonat. Però es veu que això no preocupa gaire al Departament d’Educació de la Generalitat de Dalt. Tant és així que la barraqueta d’Ernest Maragall es va posant al dia: carta blanca als professors que prescindeixen del català, llibres de text digitals en espanyol, i reducció de les hores lectives de llengua catalana en el batxillerat (aquest curs s’ha passat de 3 a 2 hores en el primer de batxillerat, i el curs següent la reducció s’aplicarà al segon de batxillerat). Setanta hores menys entre els dos cursos. La Plataforma de professors de català, constituïda ara fa un any, ho ha denunciat.

I és que la cosa té nassos. És la primera vegada en trenta anys que les hores lectives de llengua catalana es redueixen en el batxillerat, i això en un context en què la competència lingüística dels alumnes és cada cop més baixa (sobretot en la llengua pròpia del país). És com dir: tens set?, fora l’aigua! Al llarg d’aquest curs ja s’ha constatat el rost avall en el domini de la llengua catalana. Com és lògic. Amb la reducció horària és impossible donar tots els continguts que estableix el currículum de batxillerat, ni treballar les lectures prescriptives (que són les mateixes d’abans, quan hom disposava de tres hores setmanals). Posa-t’hi fulles, si tens leucèmia.

Un cop d’ull als països del nostre entorn serveix per veure com és de greu la situació. Les hores dedicades al conjunt de les assignatures de llengua és superior a Alemanya (11 hores), Suïssa (10h), Àustria (9h) i Itàlia (11h). A Catalunya, en canvi, es passa de 9 hores per curs (3 de català, 3 d’espanyol i 3 d’anglès) a només 7 (2, 2 i 3). No hi ha notícia de cap altre país d’Europa que redueixi l’ensenyament de la seva llengua nacional al batxillerat.

El PSOEc, doncs, va fent el seu treball de sapa contra la llengua catalana. Sense que ERC hi tingui res a dir. I amb IC-EUiA entretinguda contra la privada, vetllant per les essències de l’esquerra.

La Gioconda i Montserrat

El rerefons de La Gioconda s’assembla perillosament a Montserrat. I altres rerefons de quadres de Lleonard Vinci, com Sant Jeroni, L’Anunciació, L’adoració dels mags i La Verge de les roques, també. José Luis Espejo, autor del llibre Leonardo, los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008), veu en la primera pintura diversos paisatges de l’entorn de Montserrat (els cims, la plana encalitjada, el pont de Monistrol…); també observa que l’expressió de la mare de Déu de Montserrat i de la Gioconda són idèntiques –només canvia el somriure.

D’altra banda, a L’Anunciació es distingeix el moll en construcció de la ciutat de Barcelona, amb l’església de Santa Maria del Mar perfilada clarament a la banda dreta. I a la composició Sant Jeroni (per a Espejo, “el màxim candidat a ser considerat «quadre leonardià pintat a Montserrat»”) hi apareix un monòlit rocós que s’assembla molt al Carall Bernat; això a banda, la figura del sant sembla inspirada en una escultura de Pau Serra que es conserva al monestir de Montserrat. Al quadre La Verge de les roques reapareix el dit monòlit, ben a prop de tres cims que no poden ser més montserratins. I a L’adoració dels Mags, uns desgraciats es rosteixen en una foguera al dessota d’unes roques que montserrategen ferm. A banda de les pintures acabades, molts dels esbossos que Vinci va guixar entre 1481 i 1483 (els “anys perduts”) dibuixen retalls de la muntanya catalana.

Tot això ho explica Espejo en el seu llibre, i també en el documental que trobareu aquí.

Per un espai televisiu català

Redefinició de nació: comunitat humana assentada històricament en un territori i cohesionada per una xarxa de televisions que difonen l’imaginari i/o la llengua d’aquest grup humà. No em digueu que no és una definició plausible -no sentiu com un siulo a les orelles? Sense un feixet de canals de televisió en català, difícilment ens refarem, ni aguantarem el doble embat espanyolitzador i globalitzador. A posta França i Espanya miren d’impedir que cap senyal televisiu en català pugui tenir una cobertura nacional.

L’arribada imminent de la TDT no ens ajudarà, ans al contrari: sense una plataforma digital de casa i en català, els canals nostres s’empetitiran, atrapats dins el seu àmbit autonòmic o local. Ara mateix, com denuncia la Xarxa de Consumidors amb Llengua, “la reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és gairebé impossible. A Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Els acords entre Catalunya i les Balears són de mínims i de la Franja de Ponent no se n’ocupa gairebé ningú”.

Ho tenim pelut. Però crec que val la pena fer arribar al ministre d’Indústria, Turisme i Comerç d’Espanya la carta que ha preparat la dita Xarxa de Consumidors (la teniu aquí, i s’envia fent clic). Es tracta de reclamar-li, entre altres coses, que posi en marxa i tuteli un multiplex de televisió amb quatre canals en català (TV3, IB3, Canal9 i les emissions catalanes de TVE) que cobreixi tota l’àrea lingüística del català dins de l’Estat. Sí, ja sé on aniran a petar les nostres cartes. Però si en fossin moltes, alguns diputats podrien, si els vagava, aprofitar la minoria parlamentària del partit governant i collar-lo; podrien, si volien, fer política al servei del país.

(És curiós, però sempre que escric sobre els parlamentaris catalans ho faig en condicional i en subjuntiu. M’abelliria poder-ho fer en un temps verbal que fos consistent, sòlid, ferm. ¿Arribarà mai aquest dia?)

Llibres de text digitals contra el català

Ahir, un jovenel·lo de l’editorial Digital-Text va venir al tros a vendre’ns la moto dels llibres de text digitals. La cosa és un artefacte que, dins la pantalla de l’ordinador, fa les funcions d’un llibre de text però amb més prestacions: és interactiu –paraula màgica!–, hi ha animacions explicatives, vídeos i exercicis que el docent pot controlar (pot saber què fa cada alumne i quan ho fa, per exemple). Tot plegat amb una gran profusió de dibuixets i coloraines, un aire de còmic que tomba d’esquena. Un esclafit de modernor infantil, vaja.

Hi ha molt a dir sobre la cara i el cul de la cosa, però ara em limitaré a comentar l’impacte que pot tenir, si tira endavant, sobre la llengua. L'ens està en tres llengües (català, espanyol i anglès) i els alumnes poden, en tot moment, triar la que els plagui. Suposo que us adoneu que això implica posar fi a l’ensenyament en català. Perquè si un alumne vol seguir les animacions en espanyol, estudiar (ehem!) i fer els exercicis en aquesta llengua, ningú –nadie, nobody– podrà evitar-ho. L’estudiant (hum…) que vulgui podrà fer la travessa de l’ESO i del Batxillerat sense entrar a penes en contacte amb la llengua catalana -¿locuálo? S’haurà acomplert així el somni d’Albert Rivera, d’Alícia Sánchez Camacho, de Joan Ferran, d’Albert Boadella, de Jaime Mayor Oreja, de José M. Aznar, de l’inefable Vidal Quadras i de la flamant Rosa Díez. Tot plegat gràcies a la infeliç iniciativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Dalt (que sembla emmirallar-se en la de Baix).

I, ai del docent que s’encaboti amb la quimera d’ensenyar en català! Totes les maces del cel i de la terra li cauran al damunt i en faran una coca. Aquest docent es veurà obligat a militar contra centenars d’alumnes que obviaran el català, associacions de tota casta l’acusaran d’emmanillar els pupils, hom el titllarà de fanàtic i totalitari, la direcció del centre li pregarà amablement que baixi de l’ase, i quan surti al carrer hi haurà rogles de gent que l’esperaran per linxar-lo.

Els Digital-Text són una arma –una altra: semblem ninots de barraca de pim pam pum– contra el català. Rieu-vos-en, de la pressió catalanòfoba de les Espanyes. Perquè el nostre govern catalanista i d’esquerres ha programat la liquidació de l’ensenyament en català, i en l’entretant es fa l’ofès davant les envestides del PP i similars –molt grolleres, sí– contra el català a l’escola. Els va tan bé aquest front energumènic! Així poden matar la llengua calladament i indolora… sense que el cambuix catalanista se’ls descompongui.

No despenja de més amunt

Els meus progressos en amazig són escassos –el meu professor particular és una mica desidiós. En canvi, de català en sé cada dia més. Ahir vaig aprendre una manera nova d’al·ludir a la intel·ligència escassa d’un hom: “No despenja de més amunt”. Graciosíssima. En català, el catàleg de locucions i frases fetes que fan al cas és d’una riquesa i expressivitat enormes. Miro de recordar-ne algunes. Per aquests verals, un beneit és baix del davant, és més curt que una màniga de guardapit, no sap fer una o amb un tassó, té el cap ple de serradures, és un cap de carbassa, és coix del front, és un tros de carn batiada o un beneit del cabàs, un suro, un cap de suro o un cap buit, o un beguinot, un balou, un bambau o un bergerol, o bé té un cervell de pardal, o té el quint pis per llogar, o un ull de poll al cervell, o és lo més beneit que el sol ha escalfat, o és més beneit que en Pep merda, o més beneit que el cagar de panxa, o més beneit que fet per encàrrec, curt de gambals o més curt que un dit de fil, o més beneit que una espardenya, o tal volta no és més beneit perquè no s’entrena. (Me n’estic de marcar territorialment cada forma perquè penso que totes són bones per a tot el domini lingüístic.)

I, esmolant la inventiva, encara podríem dir d’algú que és més bàmbol que un peix lluna, que té osques al cervell, que té un mac de torrent dins la clepsa o que és toixarrut com un martell de plastilina. Perquè una llengua viva és això: la tradició i la creativitat posades dins la mateixa olla, baldament els temps de cocció siguin diferents.

Els ulls i les mans

“Els vestits -diu Fred Davis a Fashion, culture and identity-, essent els objectes més pròxims al cos, tenen la capacitat de comunicar la inestabilitat de la identitat humana”. Trobo que el sociòleg hi toca, i em demano què cosa deu comunicar la nostra nuesa corporal. D’entrada, comunica a ulls veients la nostra condició mamífera, i també fa palesa la nostra fragilitat. Però és obvi que les parts més semiòtiques de la carrosseria humana són els ulls i les mans; aquests òrgans –és tòpic perquè és cert– són els que parlen amb més eloqüència de nosaltres. Els ulls parlen d’un safareig ple de granotes, d’una bassa tèrbola en havent plogut, d’un glop de cafè amb partícules en suspensió que no reposen, que mai no s’ajeuen per fer pòsit. Les mans són incontinents i viuen a l’encop diverses vides, sense basqueig ni esquizofrènia; són ocells eixalats que s’amaguen quan tenen fred o por, que tot el que toquen ho muden en sensació, experiència i sentiment. Ells, elles, també comuniquen la inestabilitat de la identitat humana.

Tasbah 3la khir

Deixar la casa de Llavaneres, sense veïns, per anar a raure a un bloc de pisos de Mataró pot semblar trist. No ho és pas. Al contrari: és estimulant. Tornar a tenir veïns ens ha obligat a activar dispositius antixoc que treien floridura; ara el món és més a prop de casa i ens hem d’entrenar per engospar-lo. I això és bo. I, tocant als idiomes, és enriquidor. Les llengües del bloc són, per ordre d’abundància, el català, l’espanyol i l’amazic. M’he d’habituar a les dues darreres. Amb l’espanyol, cap problema, que l’entenc. I amb l’amazic no tocaria haver-hi cap tesor: passa que me’l refreguen pel nas amb una mica de punyeteria. M’explico. L’altre dia vam conèixer un dels pobladors del pis que hi ha just davant nostre. Ens vam presentar i li vam fer els compliments de rigor (que “si necessites res només ens ho has de dir" i tota la pesca). I a partir d’aquí la conversa va fer la via següent:

-No entiendo el catalán.
-Ah! Doncs nosaltres només parlem català…
-¿Castellano no?
-No, no. Només català. Si et podem ajudar en res, compta amb nosaltres, però has de mirar d’entendre’ns. El català és molt fàcil: per poc que t’hi posis, l’entendràs de seguida, i després no et costarà gens parlar-lo.

I se’n va anar, amb cara de patata i arrossegant l’ombra. Siau. Dos dies després baixo a treure la brossa, me’l trobo al vestíbul i el saludo ben xalest:

-Bona nit.
-Tasbah 3la khir –respon.
-Ah! –faig, sorprès– Doncs tasbah 3la khir!

Suposo que m’ha dit “Bona nit”, en prenc nota i l’endemà ho consulto a les alumnes amazigues de l’Aula d’Acollida: efectivament, ha dit “Bona nit”. Ara no surto de casa sense la llibreteta i el llapis, prest a aprendre tant lèxic amazig com em sigui possible. Les escales de veïns són una meravella.

Sorpresa

Sorpresa, sí, perquè no sabem quina en porta d’entrecuix: ja ens ho trobarem. Sigui el que sigui, mamarà. Serà l’últim i tancarà la porta -dos i oli, que diuen a Mallorca. Que ja en són ganes. Crec que hi ha cinc o sis raons per a tenir un fill, o dos, o més. Primera, per egoisme personal (o sia, per entreteniment o diversió, no fos cas que ens avorríssim). Segona, per egoisme de nissaga (que del cognom no se’n perdi la mena, ves quina ximpleria). Tercera, per egoisme nacional (hem de fer catalans, sí senyor). Quarta, per egoisme d’espècie (la nostra singularitat mamífera no vol sinó perpetuar-se). Cinquena, per inconsciència (ço és, per acatament tral·larel de les instruccions genètiques –cosa que és replega i suma dels egoismes anteriors–). I sisena, per reconciliar-nos amb el món després d’haver-li fet mil putades (a saber, l’egoisme de la serenitat còsmica). (Val a dir que hi ha raons a betzef per a no tenir fills, però ara no toquen.)

Conclusió: l’egoisme és el motor de la vida i els fills vénen al món per a fer-nos interins.

Pell de primavera

L’airet fresc, la llum espessa del sol, les ombres tèbies, conviden a ventilar nèdols de pell que fins ara romanien vedats. Clapes que, si són belles i ufanes, són motiu de bàquica celebració interior (la festa entra pels ulls, travessa autopistes nervioses i fa pessigolles part dessota els epitelis). Aquests dies les jovencelles ens obsequien amb un espectacle de cames dehiscents, blanques o rosades, d’espatlles nues i peus xirois, musicals, talment ocells als quals hom ha obert la gàbia -musicals, sí, perquè els capcirons dels dits apunten de les sandàlies amb gràcia mozartiana. Un diria que la frescor dels peus s’enfila cos amunt i esclata a les galtes, com fanalets encesos en una era de batre. És una gerdor de pell enriolada que envaeix els carrers i passeja d’ací d’allà l’alegria de viure. Una epifania dèrmica que va començar –crec– el dia de Sant Jordi: el dia era esplèndid i la jornada va ser, també, l’alba dels sentits.

Ple i pler

Hi ha vegades que fem servir una paraula sense saber que la diem. No es tracta, per tant, de desús, sinó d’ús inconscient. És el cas de pler, un adverbi de quantitat que significa ‘molt’. El diem quan fem frases com ara “A l’envelat hi ha pler de noies” o “Al carrer Escudellers hi havia pler de turistes”. Com que ens fa l’efecte que parlem d’un envelat o un carrer ple (o sia, ‘curull’) de noies o turistes, interpretem (erradament) l’adjectiu ple. En canvi, no hi ha confusió possible a la frase “M’agrada ple” (ço és, ‘m’agrada molt’). Alerta de no mesclar això amb la locució a pler (‘de gust, volenterosament’), parenta propinqua del plaer que cobegem tothora –i que és figa d’un altre paner.

Aquesta indistinció entre l’adjectiu ple i l’adverbi pler em recorda una meva confusió infantil, quan sentia la llaor alabátsigadeu i em sonava com abracadabra. Quan vaig saber que l’estrany conjur volia dir ‘Alabat siga Déu’ vaig travelar amb les arrels cristianes de la meva cultura.

Les llegendes de Menorca, a L'Atzucac

En Jaume Viladric, de La Guixera Contes, m’ha fet un regal inesperat: l’espectacle Llegendes de Menorca. ¿Que com es pot regalar un espectacle? Fàcil: representant-lo on vulgui i quan vulgui sense haver-lo de pagar. De vegades en Jaume té aquests rampells –gràcies!– i un servidor se n’aprofita. Doncs bé, per reviure les llegendes he triat la taverna L’Atzucac, a Mataró (just darrere l’Ajuntament). Ho farem aquest divendres, 8 de maig, a les 8 del vespre.

La cosa consisteix a contar vuit llegendes menorquines, amb la presentació fotogràfica dels paisatges que les han inspirades. Sa dona de penya marbre qui seu i Es gorg d’Albranca parlen de la Menorca talaiòtica; Es tres pets de s’ase i Sa pedra de sa paciència tracten de la vida quotidiana als pobles de l’illa, i Son Bou, Es pou des catiu, Sa núvia d’Algendar i Sa cova d’en Xoroi aborden la Menorca assetjada pels pirates. Els escenaris de les llegendes es concentren al migjorn menorquí, de Ferreries a Sant Climent.

És curiós que l’imaginari popular menorquí estigui marcat pel record dels atacs pirates, quan allà deçà de l’arxipèlag, a Eivissa, passava exactament el contrari: als segles XVI i XVII, els pocs eivissencs que s’aventuraven a la mar ho feien per piratejar (no per fer altra cosa), i quan tornaven a l’illa amb el botí eren rebuts com a herois. La Pitiüsa major, doncs, va ser un niu de pirates. I avui, si no m’erro, Eivissa és l’única illa de la Mediterrània que ha aixecat un monument a aquests bergants. ¿Us afigureu un monòlit, a Somàlia, que honori els pirates que assalten creuers i vaixells mercants? Doncs talment.

Però no serà el cas. Divendres en Jaume evocarà una illa pacífica. I al sac li han quedat moltíssimes llegendes i rondalles, algunes de molt senzilles, petites joies de la cultura popular catalana que fan de mal explicar en forma d’espectacle, però que són delicioses contades a taula, distesament, tot fent una pomada.

A braç estès

Ma mare sempre ho deia (i encara ho diu): “N’hi ha a braç estès, aquí, de carlets!”. I qui diu carlets diu rossinyols, pinyes en terra o musclos roquers. A braç estès: o sia, a betzef, a balquena, a la baldor; ço és, ‘en gran abundància’). Però no he trobat el gir a cap diccionari ni patracol per l’estil. Diria que a Llavaneres ho he sentit dir també a altres persones. ¿Algú més l’ha sentida dir, o la diu? M’abelliria reviscolar-la, perquè la trobo gràcil i aèria, corporal i tendra. És una manera de dir que ens parla d’un tros de món que, si volíem, podríem abraçar-lo.

Amor amor...

L’amor conjugal consisteix a perdonar els defectes d’algú per a, tot seguit, aprofitar-se d’ell (o d’ella). És un càlcul d’interessos amb vista a una alta rendibilitat (ni que sigui passatgera). Una forma espurnejant de la pietat. L’almoina de l’ànima. La diplomàcia dels cossos.

Ben mirat, l’amor conjugal és l’únic amor mentider. Els altres (l’amor a la mare o al pare, als fills, als amics, al país…) són de debò: desinteressats, incondicionals, viscerals, atemporals, profunds. L’amor a la parella, en canvi, és una convenció social -una invenció del romanticisme.

El poder d'elles

Som a cals avis de Mataró, asseguts a taula, dinant. En els plats, espaguetis a la carbonara. La Joana –té dos anys i pocs mesos– està entre la costella i jo. Li hem escurçat els fils de pasta per facilitar el trànsit, sempre incert, del plat a la boca. Tot i les precaucions que hem pres, i a pesar de la traça que la nena acredita en el maneig de la forquilla, dues escapces d’espagueti van a terra. La mama se les mira amb un gest ostensible de reprovació. La nena s’acota i observa detingudament les serpetes blanques que hi ha, immòbils, als seus peus. I d’un plegat redreça el cap, em mira i m’enfloca, amb la malícia que li espurneja als ulls:

-Papa, això no es fa!

Que Déu m’agafi confessat.

Sóc un heroi

Sóc un heroi, sí. I me’n sento. És una sensació vibrant, com si la còrpora em fos una ampolla de xampany i un desfet de bombolletes s’enfilessin per amunt. Per començar, sé comptar fins a deu (un, dos, tres…). També sé inflar globus (fffiu, fffiu...) –en sé tant que he de parar, perquè si no farien patapum! i n’hauria de recollir els bocins per terra. I sé cordar i descordar botons, cada disc o banya dins el trau que li pertoca; bé, de vegades m’equivoco i he de tornar a començar, perquè he posat el botó de sobre a l’encletxa de sota... Però sé llegir les lletres dels contes, que és com fer parlar als dibuixos. I la Joana, encamellada sobre els meus muscles, es converteix en un gegant. I quan vaig pel carrer no em perdo, i si plou sé obrir i tancar el paraigua. Ah, i no em fa por fer festes als gossos, que treuen la llengua i ensenyen aquells ullals… i jo tan panxo!

Sóc un heroi i no me’n sé avenir. Fa tant de temps que no me’n sentia!... D’acord, sóc un heroi unipersonal i intransferible, ho sóc als ulls d’una nena de dos anys, i sé que d’aquí un temps la cosa anirà altrament: “Que no t’aguanto, papa, que ets un fòssil i un travat mental, que no fas servir les neurones per entendre els altres, sinó per masturbar-te, i el món va a 300 km/h i tu encara vas a peu”. I tindrà raó. Però ara deixeu-me fer l’heroi, va!