SIAU al Labrador

En Jordi Bilbeny, que no para, ha descobert que els Inuit del Labrador també diuen siau per dir adéu. La troballa és del lingüista italià Cesare Pitto, que ha registrat el mot siiau [sic] en la parla dels informadors autòctons, i el considera un empelt del ciao italià. Però Pitto no aporta arguments que suportin la seva afirmació. Li plau fer-la i la diu, i ja està.

De fet, fins i tot la italianitat del ciao és discutible. En Manel Capdevila ha sigut el primer de fer notar que el mot té molts números per ser la italianització del siau català. Ho ha fet aportant arguments sòlids: el mal pas de SCHIAVO˃ciao; l’exotisme de CHIAVO en comptes del generalitzat SERVUS; l’abreujament antic d’addio per addio siete. Vaja, que l’etimologia SCHIAVO˃ciao “é ben trobatta, ma non é vera”, que diu Capdevila. Ara, retrobar el siau a l’altra banda de l’Atlàntic dóna cos a la seva proposta.

¿Us sorprèn ensopegar un catalanisme en el lèxic comú de la llengua inuit? A mi no, i us contaré per què. Breument. El 1928, l’historiador Ricard Carreras Valls va cridar l’atenció sobre nou topònims catalans, o relacionats amb Catalunya, en el planisferi que Sebastià Cabot (fill de Joan Cabot, descobridor de Terranova) havia fet el 1544, topònims que es concentraven a la desembocadura del riu de Sant Llorenç, a Terranova. I arribà a la conclusió que ambdós navegants, Joan i Sebastià, eren catalans.

El 2005, servidor vaig analitzar de nou el planisferi i vaig trobar-hi vint-i-nou catalanismes segurs o probables, cosa que em dugué a refermar la tesi de Carreras i a presentar el meu treball al Vè Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica, a Arenys de Munt. En el mapa hi vaig trobar la Terra de rius, les badies de Fiteres i de les Santes, la costa d’Estrany, les illes de Pinós, dels Cans Serrans i dels Bacallans, el cap de Sant Pere, les roques Medes, la costa de don Martí, les Estades, et caetera.

Per això no em sobta que els inuit del Labrador aprenguessin el siau d’aquells primers colonitzadors. Els devia fer gràcia. I devien tenir ganes de perdre de vista aquella gent estranya.

Schiavo, siau, ciao

La filologia italiana diu que la bella salutació ciao! prové del mot venecià SCHIAVO, el qual va patir una africació dels sons inicials i una caiguda de la V intervocàlica. No sé pas si aquesta evolució és l’esperable en la llengua del Vèneto –no en sé, de gramàtica històrica italiana. L’etimologia, però, té gràcia, perquè l’antiga salutació schiavo era una manera de dir ‘sóc el vostre esclau’ o ‘sóc el vostre servidor’. Sembla que era la fórmula amb què, a Venècia, els servents saludaven els senyors. L’etimologia també té solta, perquè aquesta evolució semàntica ha estat molt habitual a Europa: els territoris de l’antic Imperi austrohongarès conserven el mot SERVUS com a forma habitual de salutació, així com ha fet l’italià; i als Països Catalans els botiguers encara diuen ‘servidor’ o ‘per servir-lo’ al client a qui acaben de fer a mans el producte de la venda. Així doncs, el pas de SCHIAVO a ciao sembla plausible.

Ara bé, el músic Frank Dubé i l’investigador Jordi Bilbeny proposen una altra teoria. Diuen que el ciao italià pot provenir del català siau. Punts a favor d'aital hipòtesi: 1) la llarga presència catalana a Itàlia (del segle XIII al XVI); 2) el fet que, tradicionalment, els catalans hem reduït la fórmula adéu-siau a siau. Diu Dubé que recorda com el seu pare deia siau per dir adéu. Si se’m permet de ficar-hi cullerada, al·legaré que no cal enfilar-se a l’arbre genealògic de Dubé: al meu poble, Llavaneres, és habitual (o ho era fins fa quatre dies) dir siau –jo mateix dic de vegades: Apa, siau! Però això no demostra res. Caldria documentar l’ús de siau a Itàlia. I algun filòleg hauria de posar emperòs a l’evolució SCHIAVO˃ciao.

Siau!