'Parets', de Laia Noguera

Com peixos vermells que neden en el safareig de dins. Així es mouen els poemes de Parets (Edicions 96, 2011), de Laia Noguera. Un aplec de composicions breus ajocades en un llibret escarit, gairebé una plaquette. Les parets del títol no són sinó les parets de la intimitat, que són primes, poroses, i no estalvien els corrents d’aire. La casa que Laia Noguera dibuixa té envans per fora i cortines per dins; les parets sòlides que un voldria tenir, i sentir, no hi són.

El poemari és quasi narratiu: parla de la relació amb un home, de la dificultat de compartir la casa i del deure de servar la identitat (“Aquesta sospita de ser / al lloc equivocat, / com si em digués el nom / amb accent estranger”). Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges (“Hi ha dolors que són un autobús a l’autopista”); i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot:

“Amb tanta nit a sobre,

acabaré

per confondre el meu cos

amb el desig de tu,

que se m’enfila amunt,

com la malesa.”

El bisturí poètic de la calellenca sembla, en les pàgines de Parets, una vareta màgica. I és que la Laia Noguera és una maga de la intimitat.

La presentació de 'Triomf'

Presentació de Triomf, de Laia Noguera Clofent, ahir a la llibreria Robafaves de Mataró. La saleta –quines coses– era plena. Servidor vaig parlar de la trajectòria de l’autora i del llibre, i la Laia va recitar. Ella ho va fer molt bé; jo, no sabria dir-ho. Vet aquí tres pinzellades dels meus apunts:

a) En els versos de No et puc dir res fa la sensació que les paraules es descordin i vessin, i facin llum. Però no brillen les paraules, sinó el ressò de les paraules. I semblen música: dues paraules seguides són l’acord d’una partitura. Perquè és així com neixen molts poemes de la Laia, musicalment, i és ella mateixa que ho diu en un dels poemes del recull:

“Puc dir-te que t’alzines
(ara tinc mots)
del fons del so que vibra
i véns i te m’acostes
i em dius a cau d’orella
fragments que se t’acuden.
I ja ets poesia.”
(p. 59)

b) No cal ser molt perspicaç per notar, sentint el Rèquiem de Mozart, que està molt lluny de ser fúnebre, i que ben altrament sona com una acció de gràcies a la vida, com una expressió de joia per haver tingut l’oportunitat de triomfar, durant uns anys, sobre la mort. I és en aquest punt que Mozart enllaça amb la poètica de Laia Noguera, perquè aquell triomf sobre la mort és en la Laia un triomf sobre el buit, sobre l’absurd i sobre l’angoixa, una victòria que neix d’acceptar àmpliament l’existència.

c) La Laia no és pas la primera poeta que té una concepció musical de la poesia: Marina Tsvetàieva va tenir una educació musical molt rigorosa i això es nota en els seus versos. Joan Vinyoli deia que la poesia és la música que fa l’ànima quan està sola i en estat de gràcia –no ho deia ben bé així, però em sembla que m’hi acosto. L’originalitat dels versos de la Laia rau en l’exacta correspondència entre unes peces musicals concretes i unes paraules poètiques que les frasegen, i el resultat d’aquest maridatge és d’una potència meravellosa. Penso que és el millor que ha escrit la Laia; si més no, el millor que li he llegit.

Valgui la mostra. ¿Cal dir que la vetllada d’ahir va ser un plaer? Se n’haurien de fer més. Sobretot, les editorials (Columna, i també les altres) s’haurien d’espavilar, perquè els lectors (de poesia o del que sigui) s’han d’anar a buscar, se’ls ha d’atreure i convèncer-los que val la pena que comprin i llegeixin un llibre. Menys subvencions i més anar a l’encontre del lector, sisplau.

Un 'Triomf' de Laia Noguera

Triomf, el poemari amb què Laia Noguera ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009, ja és a les llibreries, editat per Columna. En aquest recull, el poemes neixen de la música així com els peixos neixen de la mar. El tercer "triomf" (el més extens, amb vint-i-un poemes) segueix l'estructura del Rèquiem de Mozart: cada poema consona amb una de les parts de la missa de difunts, la qual, lluny de sonar fúnebre, es dreça com un joiós homenatge a la vida. I així ho interpreta la Laia. Vegeu (i oïu) "Lacrimosa", que tanca la tercera part de la composició mozartiana, dita Sequentia.

"Passar entre els plàtans.

Notar-se no-res.

El trist amor infinit.

Amb qui brindaria.

El mar, els arbres pelats, les coses buides.

Jo buida.

Jo caminant.

La jo que camina entre els plàtans i els plàtans pelats de l'hivern.

Els plàtans i l'aire molt net i jo buida que hi passa.

Voldria recórrer aquesta tristesa.

Hi ha coses a dintre.

Esberlo una rialla.

Pardals que s'alcen."

(Laia Noguera, Triomf, Columna, 2009)

Laia Noguera, premi Miquel de Palol de Poesia 2009

Va ser la setmana passada. Laia Noguera i Clofent recollia, a Girona, el Miquel de Palol de Poesia, un dels premis que la Fundació Prudenci Bertrana atorga de fa ja trenta-dos anys. Just fa quatre dies que la Laia va recitar en el meu poble, i la gent va xalar. I ara he tingut el privilegi de llegir el treball premiat, Triomf, seixanta poemes repartits en dos ramats: 27 a “Triomf” i 33 a “Estralls”. Poemes, tots, que tenen parents musicals. No puc judicar la vàlua del primer falcat: només puc dir que els poemes han passat volant per damunt meu i cap projectil no m’ha ferit. En canvi, puc dir que la segona rabera sí que m’ha commòs: m’ha agradat.

Potser convé advertir que el recull de la Laia no té res a veure amb els Triomfs de Petrarca –ella admet que no els tenia presents. Si en Petrarca hi ha un encadenament de triomfs successius i eliminatoris (del Pudor sobre l’Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la Fama i finalment de l’Eternitat sobre tots els anteriors), en Noguera hi ha un únic triomf, el de la vida en la seva complexitat i plenitud, de la qual la mort és un ingredient més. A tot estirar, un dels pocs paral·lelismes que podem trobar entre ambdues obres potser està en aquest vers que la Descarnada diu a Laura: “A vosaltres que tant estimeu la vida, ara m’adreço”. Però deixem Petrarca tranquil.

Hi ha poetes que escriuen versos perquè tinguin sobretot lectors, i n’hi ha que els escriuen perquè tinguin sobretot oients (Riba, Bartra, Brodsky, són del primer grup; Wordsworth, Yeats, Toni Ibàñez, pertanyen al segon). Laia Noguera s’inscriu clarament en aquest segon grup. La jove poeta tria les paraules pensant en la música que transporten i en el seu potencial dramàtic. Aquesta preocupació per la musicalitat i per la “teatralitat” convida a dir els versos damunt d’un empotissat, cosa que dóna joc... però tal opció entranya un perill: que la cadència veli les idees. I crec, modestament –no t’enfadis, Laia–, que aquest perill s’ha fet present en el primer bloc.

Però no pas en el segon. A “Estralls” hi ha una veu reflexiva que es reconcilia amb la vida i la celebra, a pesar que “Tota l’estona és el final. Una certesa”. Les esquerdes de viure (el dolor, el buit, l’absurd) hi són, però la Laia les conjura amb unes poques paraules: “Hi ha les esquerdes a les parets. / És per això que t’agafo la mà”. L'amor, doncs, és una de les claus. L'altra clau és l'acceptació (que cal no confondre amb el conservadurisme): es tracta de permetre que passi allò que ha de passar, deixar que llisqui i sentir la carícia dels refrecs, obrir els porus a la sensualitat del món: “Som pedres. Ens deixem caure”. Hi ha algun vers final que fluixeja (“Viure és una capsa buida”), però els versos reeixits són majoria, com aquest: “No crec en l’absurd”, que condensa el rebuig de tota una manera existencialista, amargosa, d’estar en el món. És el bo i millor que he llegit de la Laia. Ho deixo aquí i us mostro un dels poemes del recull (d'"Estralls"), que aviat publicarà Columna:

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la pedra i, a la fi,
el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

(Laia Noguera, Triomf, inèdit.)

Laia Noguera

La Laia Noguera és boja -o no. Pretén viure de la poesia -i ho fa. Algú tal vegada pensarà que un país on es pot viure de la poesia ha d’ésser un país meravellós. S’equivocarà de mig a mig. Perquè la cosa va al revés: un país en què els filòlegs més preparats es veuen forçats a viure de la poesia és una merda de país. Un país on l’ensenyament secundari és un crematori. Un país en el qual l’Institut d’Estudis Casolans paga sous penibles (entre 800 i 1.200 euros al mes) als llicenciats en Filologia Casolana que recluta –baldament hagin acabat la carrera amb notes altíssimes. Un país que castiga l’excel·lència, que maltracta així els millors cervells, no és un país, sinó una païssa. (Digueu-li Catalunya. )

Això ve a tomb perquè avui he conegut la Laia Noguera. L’he reclutada (juntament amb en Jordi Llavina) per a la Nit de Poesia que farem a Llavaneres l’11 de Setembre. La paga també serà modesta. Però servidor no sóc l’IEC, i l’Ajuntament va escanyat. En fi. La Laia viu dels recitals que fa –no us perdeu l’espectacle Carboncle, en què s’acompanya amb una viola de gamba- i dels drets d’autor dels llibres que ven. Ja us podeu afigurar… Però ella ho té clar: val més viure humilment, però amb dignitat, que no vessar quaranta hores de feina difícil, molt qualificada, pagada a preu de fregar rajols.

"No et puc dir res", de Laia Noguera

Quan la Laia Noguera (Calella, Alt Maresme, 1983) va escriure L’oscultor, tenia divuit anys. Aquell recull va rebre ex aequo el Premi de Poesia Amadeu Oller 2002, de bracet amb el feixet de versos dit Sota la llum de neó, del també joveníssim Rubèn Zaragoza. En aquell moment la Laia era això que se’n diu una promesa. Pius Morera va definir L’oscultor amb quatre pinzellades: parlà d’una “extraordinària densitat poètica, un ull cinematogràfic tafaner, un feminisme latent i un panteisme bonhomiós”. Han passat set anys i la Laia ha mantingut i millorat aquestes constants, i ens ha donat allò que prometia i més, perquè ara és una bona poetessa, una escriptora de qualitat que ha crescut amb el mestratge sobretot de la Montserrat Abelló.

Però ha costat i costa que li reconeguin la vàlua, perquè a Catalunya la joventut excessiva és un pecat penitencial que comporta llargs anys de purgatori. En el gremi no abunden les veus disposades a reconèixer el mèrit d’una jovencella o un xitxarel•lo nascuts als anys vuitanta. Fins aquí podríem arribar. No recorden que, als divuit anys, Espriu i Palau i Fabre ja no eren promeses, sinó escriptors fets. La memòria és selectiva.

Ara he llegit No et puc dir res (Premi de Poesia Martí Dot 2006 de Sant Feliu de Llobregat) i m’ha tornat a impressionar la veu despullada, la dicció tèbia, els mots com gongs menuts que casen els ressons en cerca de sentit. Sí, els versos de la Laia Noguera ens diuen que hi ha d’haver un sentit més enllà de la confusió, i que per tant cal “construir un temple / contra el deler / del buit obert / insultantment / a sobre nostre”. Que la veritat hi és: “No és fàcil identificar / la frontera entre l’autenticitat / i el simulacre”. Una veritat, diu la Laia, que és feta de paraules: “Tens un dia clar / perquè hi ha unes paraules / que es recorden de tu”. Tot plegat té o tenia un nom: romanticisme. Però trobo que un nom tan rebregat fa poc servei. Em calen altres noms, però no els trobo. Per això tiro de perífrasis i de paràfrasis, i d’imatges. Per impotència. I per ignorància.