En dos apunts anteriors (aquest i aquest altre) em vaig fer ressò de la possible filiació catalana del salut ciao. Primer Manel Capdevila, i després Frank Dubé i Jordi Bilbeny, proposaven que el mot italià pot provenir del siau català. Tots tres al·legaven la llarga presència catalana a Itàlia i dubtaven del pas schiavo>ciao, propugnat fins ara per la filologia italiana. Servidor hi vaig ficar cullerada i vaig escriure que, per afermar la hipòtesi catalana, “caldria documentar l’ús de siau a Itàlia. I algun filòleg hauria de posar emperòs a l’evolució schiavo>ciao”.Doncs bé, fa pocs dies un català d’origen italià, de nom Pelino, ha visitat aquest xibiu i ha escrit, en el primer dels apunts que enllaço, les ratlles següents: “Hola. Sóc un italià que viu a Barcelona des de fa nou anys i m’agrada molt tot el que es refereix al català, la seva història i les seves connexions amb la meva llengua materna. Fa una setmana mirava una pel·li italiana on hi havia gent de la Puglia, regió del sud d’Itàlia, i de cop surt un siau de salut. Em va sobtar molt i he començat a preguntar i buscar en quins dialectes italians es fa servir siau com a salutació de comiat. No cal dir que les respostes que he tingut apunten a totes les regions del regne català: Sardegna, Sicilia, Napoli, Calabria, Puglia... Apareix en tot el sud d’Itàlia. En alguns dialectes del nord es fa servir ciau, amb u final, com a salutació de comiat també.”
(Pelino, no saps com agraeixo la teva aportació!) El comentari d’en Pelino em sembla tan significatiu i valuós que he volgut reproduir-lo en aquest apunt. Perquè ara ja tenim la feina feta: ja hem documentat l’ús de siau a Itàlia, i Capdevila ja ha posat emperòs de pes a l’etimologia que fins ara es donava per bona. Ara el pas siau>ciao ja no és una hipòtesi: és una veritat científica que, qui no l'accepti, haurà d’arromangar-se i mirar de refutar-la.
