¿Sabeu en què s’assemblen el beat Josep Samsó de Mataró i el cardenal Vives i Tutó de Llavaneres? En el fet que la memòria que se’ns proposa en relació amb ells és selectiva. Els esforços que darrerament s’han fet per a restaurar-ne el record i enaltir llurs figures ometen informacions rellevants. En certa manera, tots dos estan idealitzats. Cosa que és humanal i comprensible: si jo ara fes cuec, vull pensar que els amics mirarien de recordar els meus encerts i deixarien de banda els episodis galdosos. Tots en tenim, de drapets bruts, i no ens fa mica de gràcia veure’ls exposats a l’estenedor.Per això és normal que els beatificadors de Josep Samsó callin segons què. L’ara beat tingué una fi dramàtica l’estiu de 1936, quan un escamot d’anarquistes el van assassinar en el cementiri de Mataró. Diuen que el sacerdot no aprofitava els sermons –com feien tants altres- per a dir pestes de la República. Tant és. Baldament ho hagués fet, la seva mort hauria estat igual d’injusta. El que no han dit per aquests cenacles de Déu és que Josep Samsó s’envoltava de devotes adinerades i es treia un sobresou venent-los parcel·les de cel. Una d’aquelles operacions especulatives està documentada: en parla el meu amic Joan Jubany i sobretot en Miquel Torner.
El llavanerenc Josep de Calassanç Vives i Tutó també té les seves vergonyes, degudament dissimulades. Perquè resulta –ja ho vaig fer notar en un apunt de fa dos anys- que l’il·lustre purpurat va posar tota la seva influència i capacitat de treball (que era molta) al servei de la Sodalitium Pianum, una organització secreta destinada a recollir informació sobre els catòlics sospitosos de “modernisme” (ço és, els partidaris que l’Església catòlica fes les paus amb el liberalisme, el positivisme, el laïcisme i la democràcia). Que era un integrista, vaja. I no és estrany, doncs, que la carcúndia franquista aixequés l’any 1950 el cenotafi que avui presideix l’entrada a Llavaneres quan, venint de l’autopista o de l’N-II, fem cap al poble.
