Compleixo la promesa de dedicar un segon apunt a l'Epistolari Joan Coromines & Joan Sales. I ho faré subratllant un aspecte de l’editor barceloní que els culturetes acostumen a passar per alt: Joan Sales era independentista. Sales era més viu que una centella i tenia una visió molt clara de la situació del país, del que se’n podia esperar i del que calia fer. Guaiteu aquestes línies del 1949, quan just feia un any que l’escriptor havia tornat a Catalunya:“El que hi ha hagut (com ja us deia) és una invasió castellana massissa; una tercera part dels habitants de Barcelona són immigrants vinguts de 1936 ençà (la invasió va començar en època roja –aquesta expressió ha estat ja consagrada per l’ús general-, quan els bonifacis de la Generalitat tenien la llagrimeta prompta als tangos dels «republicanos españoles» sobre les tragèdies dels «hermanos» que volien fugir del domini franquista; des del moment que el domini franquista va arribar a Catalunya, es veu que les tragèdies d’aquests hermanos ja es van acabar, perquè no van fugir més, i ara estan molt ben avinguts amb els «hermanos» franquistes que han anat venint després).” (p. 92)
Sales era així: amb quatre ratlles feia una dissecció esmolada i lúcida, i les paraules no li feien por. Els anys no passen en va i algun dels conceptes que manejava (raça, Església, Exèrcit) ha quedat antiquat, però el plantejament és correcte i vigent. Vegeu un altre fragment de la mateixa carta:
“A mi el que m’esglaia és la incapacitat de cert tipus de català per elevar-se a les idees normals d’Exèrcit, Universitat, Església, Estat, etc. Si aquest tipus fos el característic de la raça, la conseqüència a treure’n és que la nostra seria una raça destinada al fracàs, en tant que inepta a les formes superiors de societat humana. [...] És perquè tinc fe que d’això nostre se’n pot fer una nació (un altre error dels catalanistes era creure que ja ho era), o sigui un organisme social dotat d’Exèrcit, Església, Universitat i Estat propis, que continuo essent nacionalista, i més nacionalista que mai.” (p. 93)
Avui també ens esglaia la incapacitat de cert tipus de català que no entén que no es pot estimar Catalunya sense voler-la lliure, i que la llibertat és ara, perquè demà serà massa tard.
