Suite de Gelida, també d'Àlex Susanna

És del 2001, de Proa. Ja té uns anys, però encara no està descatalogat. I com que és poesia immensa, per sucar-hi pa i escurar, i repetir, us en faig cinc cèntims. Suite de Gelida és poesia de resistència: resistència al desànim, a les decepcions, al cansament, a les foies de l'ànima ("Ara sé que no s'hi val a badar / i que les més dures batalles / no són mai fragoroses."). Els versos de Susanna brollen de l'experiència personal, i això no obstant ens parlen de vivències, sensacions, emocions, universals, perquè tots les entenem com a nostres. Copsem tot d'una que el poeta no parla d'ell, sinó de nosaltres, de tots. I ho fa regalant-nos versos que són com una flassada que ens abriga en una nit de fred, com una onada tèbia. Els versos discorren com un rierol que baixa calmós, sense por ni recança. Apartat de cap moralisme i de cap rictus alliçonador, lluny d'ínfules filosòfiques de pa sucat amb oli, Suite de Gelida és una manera intel·ligent d'entomar la poesia i les coses de la vida. El poema més impressionant del volum, "Inútil poesia", fa així:

És bo oblidar-se de la poesia,
de la d'un mateix i de la dels altres,
deixar que la vida ens garfeixi
per autopistes o marrades
[...]
Per això és tan bo oblidar-la,
la molt inútil poesia,
i retrobar-la sols de tard en tard,
com un vell conegut,
topar-hi quan menys ho espereu,
en tombar una cantonada
o obrir un llibre empolsegat
que ha mig caigut de la prestatgeria...

Si us va passar per alt, encara sou a temps de trobar-lo.

Angles morts, d'Àlex Susanna

Robert Frost definia la poesia com la peripècia d'unes emocions que busquen els seus pensaments i dels pensaments que busquen les seves paraules. Els poemes d'Angles morts semblen gestats seguint una pauta semblant: un objecte o experiència quotidiana susciten una emoció, que creix com una planta tropical i desemboca en un o altre lleu de la condició humana. El desguàs del poema és a voltes una paradoxa, una ironia, una finestra que s'obre a la reflexió, la calma digestió d'una inquietud. D'una faisó o altra, sempre hi ha un horitzó que s'eixampla, una lluminositat serena, una perenne invitació a la saviesa de viure. Poesia com vi de vellut, que deixa un rastre càlid a la gorja. És molt recent, del 2007, de Proa.