L'ESO i el nibell C de catalá

Ola! Tinc quinse añs i astic a punt de acabar cuart de ESO, yupi! I astic mol cuntent perque m’an dit q’amb el titol de ESO tindre el nibell C de catalá. Es per axò que ascric aquestes ralles: per fel·licitar al canceller Arnest Maragay, que bol el milló per nusaltres i axí, am el nibell C, ja podre se funsionari o tipu cosa axí, perque portu mols añs estudian catalá i hara que grasies a la ESO ja en se, dons ja tinc el nibell C i pug fé feinas de no cançarme i arribá a la hora que vulgi i si fatx alguna falta dons per ‘xò ial correctó ortrográfic y está molt be que tots tingem el nibell C perque no pot sé que hagi gent que desprès de estudiar tan haguin de estudiá catalá de grants, que si no’ns hu posen fásil quedarem tirats i tindrem que estudiar.


(DOGC núm. 4168, 6/7/2004, Ordre PRE/228/2004 [vigent], del Departament de Presidència, sobre els títols, diplomes i certificats equivalents als certificats de coneixements de català de la Secretaria de Política Lingüística.)

Nyèbits

Si, en una merceria del centre o l’eixample de Mataró, demaneu nyèbits, entendran perfectament el que voleu: tanques metàl·liques rodones a pressió. I sense arrufar el nas, perquè a la capital del Maresme nyèbit és, amb el significat predit, paraula normalíssima. Emperò, cap diccionari no recull aquesta accepció. El primer diccionari que registra l’entrada nyèbit és l’Aguiló (1915), amb el sema ‘trinxeraire’. Quan el 1932 es publica el Fabra, el significat hi apareix més precisat: ‘Noi que va perdut pels carrers, dit despectivament d’una persona que no té la menor distinció, gens de sentiments elevats’. D’aleshores ençà, tots els diccionaris no han fet sinó versionar, en aquest punt, el Fabra. I així matex féu Ramon Monton quan va publicar El nyèbit (Proa, 2003), talment una novel·la picaresca, el protagonista de la qual és un fill de meretriu i de pare incert, un no-ningú que malda per sobreviure a l’Europa convulsa del segle XVII. Coromines (DELc) no sap quin és l’origen del mot. Però l'Alcover-Moll recull una accepció que pot donar raó de l’ús mataroní: ‘llautó, en el llenguatge dels drapaires i trinxeraires barcelonins’.

El cas és que no em consta que el nyèbit, com a gadget, sigui conegut fora de Mataró. ¿Hi ha cap altre lloc on signifiqui ‘tanca a pressió’? ¿Algú en sap res? ¿Hem de considerar aquest mot un endemisme mataroní?

Benezul i Veneçuela

Sempre ens han explicat que el nom de Venezuela prové de la ciutat italiana de Venècia pel fet que els conqueridors espanyols, en veure aquell país, hi van trobar una gran semblança amb el paisatge. Doncs ara és arribada l’hora dels descreguts. Perquè els amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya han localitzat alguns mapes antics [vegeu-ne tres] en els quals el nom del territori és Benezul; són els mateixos mapes que anomenen Venetia la ciutat europea de l’Adriàtic. I clar, això no lliga: ¿per què hi ha escrit Benezul amb be alta si vol ser una variant de Venècia? ¿I per què Benezul i no directament Benezuela?

La boira ha començat a esvair-se amb la troballa, a Internet, d’un text que parla d’un globus terraqüi de 1578, en el qual apareix el nom Miquel Benezul sobre l’actual territori de Veneçuela. Sembla, doncs, que el nom d’aquest senyor va donar lloc al corònim. Un home de cognom de vés a saber on, però de nom Miquel; si de cas no era català, la catalanització del nom indica que comandava una expedició catalana. ¿Era un geògraf o un prohom de la noblesa? Qui tingui cap notícia d’En Miquel Benezul, que piuli, per favor. (Els mapes i la troballa les dec a Joan Cavaller, que hi ha posat moltes hores.) Al web de la FEHC hi trobareu més informació.

Madame se meurt...

M’ha costat, però finalment he localitzat l’article en què Gabriel Ferrater vaticinava, l’any 1953 (Ínsula, núm. 95) la mort de la cultura catalana -en cursiva, sí, perquè d'això parla el poeta. Diu Ferrater (en espanyol): “la cultura catalana disposa encara, per al seu orgull tal vegada legítim i per a la seva complaença per ventura imprudent, d’una rica poesia; i la cultura catalana s’està morint”. La llengua va dins el paquet, sí, però la desfeta va enllà deçà de la llengua.

Ferrater inicia l’article evocant una conferència que Paul Valéry havia pronunciat a Barcelona vint-i-cinc anys enrere, en la qual membrava “el fantasma de la vella cultura occitana, morta de poesia, morta d’haver estat només poesia” i ens posava en guàrdia davant la insensatesa de fer de la poesia el fonament d’una cultura. Deia Valéry que “la poesia és, si un vol, la culminació d’una cultura; però les muntanyes no reposen als seus cims”. Sembla que el francès hi tocava, car avui vivim una estupenda florida poètica, però la cultura indígena de massa té el llevat fluix. Fins fa poc, les expressions populars de la cultura catalana havien estat majoritàries de llarg; i ara són una escorrialla, una caricatura d’allò que foren –mireu els jocs de la canalla, el lleure del jovent, les parèmies dels adults.

Com que no es vol embardissar, Ferrater aclareix que parla de cultura en el sentit ampli de “conjunt de totes les possibilitats d’intel·ligència d’una col·lectivitat”, atesta que “una cultura no pot morir” i mira d’explicar-se: “en dir que la cultura catalana es troba en trànsit de mort, volíem significar només que certes formes culturals s’esfumen l’una rere l’altra”. El lingüista i poeta no ho diu, però dóna entenent que la llengua és una d’aquestes formes.

Bé, de llavors ençà s’han escolat cinquanta-sis anys i el balanç de la cosa és que la cultura catalana culta produeix altíssima qualitat però és teca de pocs; que la cultura catalana popular també és minoritària i, a més, a les àrees urbanes va pels racons i només treu el nas en dates assenyalades; i, quant a la llengua, que es manté la transmissió intergeneracional, però es deturpa greument i cau a plom en l’ús social. ¿S’ha acomplert la profecia ferrateriana? Jo diria que encara no.

Soledats

Escriure és escoltar la soledat de dins. Llegir és escoltar les soledats de fora. Estimar és empeltar la pròpia soledat en la soledat d’algú altre. Som un vivàrium de solituds, ves, cadascú amb el seu nom inintel·ligible inscrit en una placa, ran de terra (talment arbusts que no saben mirar al cel i tanmateix n’esperen pluja, i si no plou segreguen fe); sols enmig de la congregació arbustiva. Al voltant nostre tot és mudança, tot compareix i fuig, menys la soledat, que hi és sempre; i ens acompanya, tothora, garingola ençà.

Recital d'Anna Hernández a Calella

És difícil no enamorar-se de la poesia d'Anna Hernández (Malgrat de Mar, 1974). Quan l’any passat vaig llegir Magnòlia en mà, vaig quedar-hi atrapat, i des de llavors procuro no perdre’m cap dels poemes que l’Anna dóna a conèixer per un o altre mitjà. Doncs bé, demà el bar-restaurant-centre cultural El Pla dels Encants, a Calella (de la Costa) ens convida a escoltar l’Anna recitant una selecció dels seus poemes. Els qui hi aneu sentireu peces de Magnòlia en mà, del projecte Croma i poètica dels objectes quotidians (un experiment pictoricopoètic que es cou a Arenys i s’ha empescat Pere Planells), i una mostra del recull inèdit Procés embrionari extern. Amb permís de l’Anna, us n’avanço un poema:

"ningú mai ha fet parar cap tren. tampoc no hi ha hagut cap tren per parar, ni cap barret d’infància. la gorra se la va endur el vent -això és una altra història– tanmateix, sempre buscant punts de fuga, sabent que aquí la perspectiva no existeix. però al cap i a la fi, en el fons, ningú mai va parar cap tren i tampoc no hi havia cap tren per parar ni cap barret d’infància. sí una nena"

El Pla dels Encants és al carrer d’Anselm Clavé, 46 (al costat de l’estació del tren). El recital serà el diumenge 26 d'abril, a les vuit del vespre. I en acabat, ja no cal pensar ni discutir on anar a sopar.

Nen que llegeix un poema en veu alta i s'equivoca

Som insegurs i molt vulnerables. En tenim consciència plena, però ens fa vergonya donar llum a les febleses –com és lògic: el combat atàvic per la supervivència dels individus i de l’espècie demana mostrar fortalesa allí on hi ha tovor. I és quan la vida ens vulnera en públic que l’empatia i la compassió s’activen. Per exemple. Un nen llegeix un poema davant el respectable i la vessa (s’embarbussa, s’encalla o emmudeix), s’enrojola i exhala una ranera mentre sonda el cervell en cerca dels mots extraviats. El seu tràngol desferma un ruixat de tendresa que s’infiltra part dedins els porus dels oïdors, es capbussa dins la sang i obra el miracle de la fraternitat humana, una commoció com una onada, una mena de meravellosa consanguinitat de l’ànima.

Cataluña-Espanya

Avui s’estrena, a molts cinemes catalans, Cataluña-Espanya, una mena d'Euskal pilota a la catalana. Es tracta d’una cinta que recull la veu de més de quaranta persones que reflexionen en veu alta sobre el conflicte secular entre Catalunya i Espanya. Hi parlen Toni Soler, Germà Bel, López-Tena, Rubert de Ventós, i també Albert Boadella, José Alcalá-Zamora, Queipo de Llano... -homenots de pelatge divers, vaja. Molt interessant. Però les multinacionals americanes la faran saltar si aquest cap de setmana no omplim els cinemes per veure-la (sobretot al Comèdia de Barcelona, els dies 24, 25 i 26 d’abril). La pel·lícula també es projecta a partir d’avui a Girona, Tarragona, Lleida, Sabadell, Manresa, Vic, Mataró, Granollers i Olot. Fem-la durar molts mesos! Que tothom la pugui veure. Per saber-ne més, cliqueu aquí.

Dona que llegeix un llibre a la barra del bar

La dona que llegeix un llibre a la barra del bar enfosqueix tot el que hi ha al seu voltant, n’osca els contorns, i els volums adquireixen un fesum com de crosta. Potser cal que digui que és parençosa i té un posat absent -altrament, els objectes i les altres persones no estarien submergits en una atmosfera hirsuta; enllà del cos lector, l’obaga no semblaria un cementiri de fòtils. La dona bella que llegeix un llibre a la barra del bar subratlla la sordidesa del món, i es redimeix.

Enclavionada

L’atzar ha fet que un mot de la Garrotxa hagi anat a petar a Calella (de la Costa), i d’aquí ha rebotat a Arenys de Mar, lloc on els sensors d’un servidor l’han detectat. “La persiana està enclavionada”, diu ella, volent dir que està engalavernada o que s’ha empernat. Jo que me la miro com si veiés l’espectre d’en Marià Vayreda. “¿Com ho has dit, això?”, faig. Ella es posa vermella i ho repeteix: enclavionada. I comença la recerca. El DIEC no recull el mot, ni el Fabra, ni el DGE; al DCVB no hi és, ni al DELc, ni a l’Aguiló; ni a l’Optimot, ni al Rodamots, ni a l'A paraules em convides. Ni rastre documental. Una microenquesta d’àmbit familiar situa la genealogia del mot a la ruralia garrotxina. La paraula devia passar per malla als informadors de mossèn Alcover e tutti quanti.

Així doncs, la mostro en aquest aparador i la poso a disposició de qui me’n sàpiga donar clarícies o vulgui fer-ne ús. A banda de les persianes, ¿quines altres coses trobeu que es poden enclavionar?

Recordar el futur

Fa Damià Huguet: “En poesia cal, es fa necessari recordar el futur. El futur que volem: i aquest futur justament s’emmiralla en els fets que hem viscut, en allò que hem palpat, en el passat de totes les vivències que tenim la profunda necessitat de no oblidar.”

Faig jo: I no només en poesia, Damià. Els pobles que obliden el seu futur tornen gentada, caramull humà sense entitat, fullaraca que el vent s’endú. La memòria és un múscul que ens manté alhora en equilibri i en moviment, com si la memòria del passat residís en un peu, i la del futur, a l’altre. I em temo que en aquests verals hem perdut, o estem perdent, el centre de gravetat que ens és propi. Com qui no sap on té la mà esquerra ni quin cul és el seu.

Operació Fora Bolquers

El Dia FB va ser Dijous Sant. I la brega es va allargar fins al Dilluns de Pasqua Florida. Processó de penitents sense sortir de casa. Cinc dies de lluita contra l’espontaneïtat corporal de la Joana, total per no-res. Perquè no hi ha hagut manera. S’ho ha fet sempre a sobre -a l’orinalet, mai. Un no parar de mullar calcetes, pantalonets, mitjonets, sabatetes, i les rajoletes de vegades també; la fregona, en dansa, i la rentadora, a escarada. Li dius “seu” i no seu; l’asseus i s’aixeca; li expliques un conte i no és del seu gust; li cantes una cançó i et diu que callis; fas rajar l'aixeta i no surt res perquè s’ho aguanta; fins que se t’acaben els menuts, li apuges calcetes i pantalons, la fas sortir del lavabo i xoooooof!, mullena per avall. I així un dia i l'altre i l'altre...

Hem fracassat, sí, però no passa res. Cal aprendre a fracassar, mostrar el fracàs amb la mateixa contenció orgullosa que assagem quan mostrem un èxit, i pensar que quan es cansi dels bolquims ja ho farà saber. Al capdavall, ¿com li hem de demanar a una nena de dos anys i busques que controli els seus esfínters si nosaltres encara no controlem la nostra sexualitat?

Pere Rovira i la llibertat poètica

Escriu Pere Rovira, en el pròleg de la magnífica traducció que ha fet de Les roses de Ronsard: “Sóc dels que opinen que la part artesanal de la poesia, com la de qualsevol altre ofici, té poc a veure amb la llibertat. Ningú no espera que un cirurgià se senti lliure quan agafa el bisturí. En canvi, des de fa un parell de segles, hi ha hagut molts escriptors que han aspirat a sentir-se lliures amb la ploma a la mà. Devem a alguns dels que ho han aconseguit uns quants dels més inintel·ligibles productes que ha donat la ment humana. La famosa llibertat artística, tot i el mal que ha fet al món, sempre ha trobat individus disposats a comprendre-la, a aplaudir-la i a explicar-la al públic.”

Segurament algú arrufarà el nas davant aquesta opinió -¿quants poetes no han dit o pensat que l’art és la màxima expressió de la llibertat de l’home? Però el nas d'un servidor no es posticarà. I és que jo també penso que, en confegir un vers, hom no fa –o no hauria de fer– el que vol, sinó el que cal; crec que el versejador no tria la paraula, sinó que la troba (li és «revelada», que deien abans). “Una vegada més el mot s’ha avançat cap allí on jo anava”, va escriure Riba en una carta a un pintor, per ventura sense reparar que descrivia el vassallatge d’uns dits sotmesos a la majorala autoritat de les paraules. Sense voler, el mestre parlava de la poesia. Perquè el poeta no és un déu que crea, sinó un home (o una dona) que obeeix. Com un picapedrer que alça una paret seca i els bonys de cada pedra prefiguren els forats de la pedra següent.

El tren orbital a les Cinc Sènies

Aquí teniu una vista aèria de les Cinc Sènies (el darrer espai agrari de Mataró), amb el traçat previst del futur tren orbital i la retxa alternativa que proposen la majoria dels pagesos de la zona. Fer baixar la via cap a mar permetria de conservar la mina que proveeix d’aigua els sembrats –la mina és el sistema d'extracció hídrica més civilitzat que hi ha, car recull només la capa superficial dels aqüífers i no els exhaureix mai. A més, amb aquest traçat es preservaria la integritat de l’espai agrari. Però llavors no tindrien excusa per esbucar les cases, trinxar els trossos, urbanitzar les vores de la via i especular amb els terrenys.

(Per cert, que a les Cinc Sènies ara és temps de raves, pastanaga, patata, ceba, api, porro, all, col, enciam, escarola, espinacs, coriandre, julivert, carxofes, bròquil, i si us afanyeu encara trobareu les darreres faves de la temporada. En Ramon Pruna en ven, al caient de la tarda, a ca seva mateix. I als mercats de Mataró i de bona part del Maresme trobareu una parada o altra amb aquestes hortalisses, que són les millors del món perquè són del temps i de casa.)

'Winesburg, Ohio', de Sherwood Anderson

En un poble, les vides de la gent tenen una densitat especial. No és que a les ciutats les persones siguin més simples –quina bajanada!–, sinó que un observador atent i arrelat pot copsar, en un lloc petit, un mosaic de pregoneses que a les ciutats passen desapercebudes. Això és el que havia fet l’escriptor que ara és vell, i que del llit estant “va tenir un somni que no era un somni” i “li van aparèixer davant els ulls tot de figures”, i “totes eren grotesques. Tots els homes i les dones que l’escriptor havia conegut al llarg de la seva vida havien esdevingut formes grotesques”.

El vell va escriure un llibre que anomenà El llibre del grotesc i que no va publicar mai. Aquesta obra tenia una idea central de llei platònica, que fa així: “En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees, però no n’hi havia cap que fos veritat. Era l’home qui es feia la veritat”, n’agafava d’una llista, i “en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.”

Sherwood Anderson conta a Winesburg, Ohio (Viena, març 2009) les històries d’aquestes persones aparentment vulgars que, abraçades a una veritat o altra, arruïnen a poc a poc les seves vides. Tots són veïns de Winesburg, un poblet polsegós de l’oest americà on sembla que no passi res. Però en realitat hi passa tot. Un tot que abraça tota la gamma de desconcerts, absurditats i misèries freàtiques que un ésser humà arriba a col·leccionar en silenci durant molts –massa– anys. En traducció catalana de Francesc Parcerisas. Chapeau. Magistral. Un dels grans encerts d’El cercle de Viena.

En portuguès, sisplau

Ara que no ens llegeix ningú, em ve de gust contar-vos un pas de quan vaig començar el primer curs de Filologia portuguesa a la UB, perquè trobo que diu coses galdoses de la nostra societat. Faig números i em surt que allò va ser... el 1994 -mare de Déu, com llisca el temps! En la primera classe de Literatura portuguesa del Renaixement, la professora ens va dir que a ella li plauria perorar en portuguès –mormols de desaprovació entre els alumnes–, però que en atenció a la nostra ignorància estava disposada a fer-ho en català o en espanyol –mormols d’alleujament. I després d’ofendre la nostra intel·ligència ens va demanar que triéssim. Hi havia, doncs, una opció bona (el portuguès), una de dolenta (el català) i una altra de pitjor (l’espanyol). El portuguès va ser descartat per assentiment general [!] i aquella dona ens va fer votar si català o espanyol. Va guanyar l’espanyol, clar. Servidor vaig protestar obertament i vaig quedar com un antidemòcrata.

Han passat quinze anys i no sé si les coses han canviat gaire o molt. M’agradaria que algú em digués que això ja no passa, que a Filologia portuguesa les classes es fan en portuguès, i que les carreres no filològiques són generalment en català. Digueu-m’ho, per favor -encara que sigui mentida.

Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons

La Fundació Maria-Mercè Marçal, que malaveja per difondre el llegat de la poeta d’Ivars d’Urgell, ha tingut una pensada estupenda: musicar catorze poemes de la Marçal a càrrec de catorze cantants de generacions i estils varis (a saber: Maria del Mar Bonet, Gerard Quintana, Marina Rossell, Guillermina Motta, Toti Soler, Jabier Muguruza, Lídia Pujol, Txiki Berraondo i Anna Subirana, Teresa Rebull, Túrnez i Sesé, Sílvia Pérez Cruz, Marga Bufí, Mercè Serramalera i Maria Cinta). El músic Enric Hernàez ha menat l’escamot i Perejaume ha fet la portada [vegeu-la aquí dalt] de la cosa. El resultat és un disc preciós i variat, amb música de mel i textos de mató, que per Sant Jordi es regalarà amb el diari Avui –cal reservar-lo en el quiosc, que si no us el pintareu a l’oli.

El poble de Damià Huguet

El 1996, quan servidor encetava una vida nova feta d’illes (Mallorca, Eivissa i Mallorca de nou), el poeta Damià Huguet va tenir la indelicadesa de morir-se. Només tenia cinquanta anys. Jo arribava i ell partia. No vaig tenir temps de conèixer-lo. Sí que vaig tastar la seva poesia, que aleshores coneixia poca gent fora Mallorca. Edicions 62 li havia publicat Guarets a l’alba el 1987, sí, però en Damià feia vida a Campos, no es prodigava fora de l’illa, escrivia en foraviler, i entre una cosa i l’altra els seus versos van passar de llis pel Principat. Hom no sabia mirar enllà del localisme (només aparent) de la seva poesia. La recepció del poeta al continent va millorar el 1999, quan Proa va publicar una Antologia poètica del campaner.

Aquell mateix any vaig deixar enrere Eivissa, i, pres per un atac d’oxitocina, vaig plantar la tenda a Campos, el poble de Damià Huguet Canova. Allí vaig tenir el privilegi de contrastar, in situ, els versos del campaner amb el paisatge on arrelaven. A Campos estant, llegir en Damià i sortir a passejar els gossos a les rotes eren dos caires d’una sola experiència. A la major part del poble no hi havia aigua corrent: a casa la portava un camió-cisterna que ens omplia el dipòsit; l'aigua era cara i teníem bon compte de no tudar-la –quan avui sento parlar de restriccions, em vénen rialles.

Campos era una vila pagesa, ramadera –pescadora ja no– i preturística. Gent de call vermell, en deien i se’n diuen, pel color rogenc de la terra i pel bater del sol que tinta els cossos quan tornen dels conrons, havent collit tàperes, plegat ametles o espàrecs, llaurat el tros, o havent omplert caixes de tomàtigues, pebreres i colfloris. Els campaners es queixaven d’haver quedat al marge del progrés que envaïa Mallorca en forma d’hotels, pubs, restaurants, blocs de pisos i urbanitzacions. Titons, no sabien el que es deien... Aquell dol treia de polleguera en Damià –i a mi també. Quan, fa ben poc, van tastar el xarop de la urbanització massiva, el remei se’ls va entravessar i van fer caure el govern municipal del PP per posar-ne un d’Unió Mallorquina.

Tot això ho explico perquè l’altre dia en Sebastià Alzamora ens ennovava que l’editorial Perifèrics ha publicat l'Obra poètica completa de Damià Huguet Canova en dos volums, el segon dels quals conté l’obra lírica inèdita que s’ha trobat als calaixos de ca seva. Volums que m’afanyo a comanar al meu llibreter. Gràcies, Sebastià.

Ella i el mar

Observo la plenitud blava del mar. Somriu i m’encomana una alegria d’argent. La placenta ha cessat d’increpar-me. L’enyorança del safareig amniòtic ja no em rapinya per dins, ara és un enyor que reposa sobre un matalàs de vísceres asserenades. Prop meu, la nostra filla replega sauló amb la pala de plàstic i en va omplint la galledeta amb un objectiu clar: el recipient és ella, i en omplir-lo ella s’omple sense acabar-se d’omplir. Ha de créixer, encara. En canvi, jo sóc un home ple o acomplert -una galledeta plena que un dia es buidarà del tot. I no sabria dir qui somriu més, si ella o el mar.

Anem a fer una musa

Anem a fer una musa és una frase popular del llevant de Mallorca que avui encara és viva i que vol dir anar a fer una copa en bona companyia. Com volent dir que, tot brindant per la salut dels amics, hom pot inspirar-se i obtenir una visió especial d’allò que l’envolta i fer petar la xerrada. Doncs així es titula l’espectacle que Q-ARS TEATRE estrenarà el 17 d’abril al Brossa Espai Escènic, una musa escènica en què Eva i Maria, dues amigues, ens guiaran en un viatge que comença a l’Occitània trobadoresca del segle XII i acaba a la Catalunya barroca del XVII. Una passejada per cinc segles de poesia catalana, fent parada i atenció al món silenciat per la història oficial, el de les dones escriptores i el món que les envoltava. L’estranya parella que fan Eva i Maria us hi acompanyaran fins al 3 de maig. Si podeu, no us ho perdeu.

L'últim home que parlava català

El títol de la novel·la de Carles Casajuana (Premi Ramon Llull 2009, Planeta) està pensat perquè algú com jo (o com tu) el compri –servidor he caigut en el parany només a mitges, perquè he tirat de biblioteca. El plantejament és original i la novel·la és més -però no gaire més- que correcta. Les dues trames que en teoria hi ha, en realitat en són una de sola, perquè la novel·la dins la novel·la que hi busquem només està esbossada a la ment de Miquel Rovira, un dels dos escriptors que protagonitzen el relat.

L’últim home... és sobretot una novel·la d’idees: idees sobre la literatura i sobre el futur negríssim de la llengua catalana. Però una novel·la –ara no recordo qui ho va dir, això– no es fa amb idees, sinó amb paraules. El relat conté observacions agudes, però som allà mateix: el llenguatge ha de tenir relleu, frondes i glevers -i trobo que ací no n'hi ha a bastament.

La profecia que parla de l’extinció del català està ben raonada, sí. I també entenc que la novel·la parla més del present que no pas del futur. Passa que les alarmes que alerten del perill d’extinció de la llengua no provoquen l’efecte “correm-hi tots a salvar-la!”, sinó l’efecte exactament contrari: “si ho hi ha res a fer, deixem-ho anar”, i “jo no m’apunto a una llengua que fa aigües”. I el pendís es fa encara més capavallós. Perquè ningú vol ser l’últim. Amb les llengües passa igual que amb les parades de plaça: allí on s’apila molta gent, hi va tothom, i on n’hi ha poca no hi va ningú. Així doncs, malament si som lúcids i ho diem, malament si som lúcids i ho callem, i malament si no som lúcids. Es tracta d'una fatalitat, un caure sabent que caus i com més t’exclames més de pressa t’enfonses.

Potser perquè la mala salut del català és un tema depriment –i ja me’l sé–, trobo més interessants les veus que reflexionen sobre la creació literària, com aquesta: “Explica [Balaguer] que el que a ell l’interessa, quan escriu, no és l’argument, sinó la textura, que les paraules tinguin el gruix que han de tenir, obrir camins, aixecar pedres per veure què hi ha a sota, no desenvolupar una trama preconcebuda. Vol barrejar paraules i lligar frases, no contar històries.” (p. 100). Peroració, per cert, que consona amb la que feia Jaume Cabré a l’excel·lent article que va publicar al Cultura de l’Avui del 28 de març: “És tan important, saber usar la llengua, tenir consciència d’estil, que de vegades penso que l’escriptor s’inventa personatges, històries, nusos narratius, desenllaços, món, personatges... només per poder fer servir els seus recursos d’estil. És gran! Tenia ganes de fer servir aquella metonímia i per això ha escrit una novel·la.”

Les Cinc Sènies, en perill

Fa uns anys, quan estava a Mallorca, Jaume Corbera i un servidor vam organitzar a Palma unes jornades sobre l’estat general de la llengua, de títol El català a Europa. Hi vam convidar ponents d’ací i d’allà, un dels quals fou Joan Vallvé, aleshores eurodiputat per CiU. Quan el vaig anar a cercar a l’aeroport, anàvem bé de temps i vam tenir una estonada per parlar del país, la bolla i el món. Xerrant d’això i d’allò, ens acordàvem poc o molt... fins que la conversa va fer port a la política agrària europea i ja hi vam ser pels trossos. Vallvé va amollar que la pagesia del país l’hem de deixar caure, perquè l’agricultura catalana la farem a Califòrnia. I es va quedar tan ample com el batiport de la Seu.

Ahir, que vam fer un tomb per les Cinc Sènies (l’espai agrari de Mataró) de la mà de la Unió de Pagesos, aquella conversa em va tornar a la memòria. Perquè Joan Vallvé no està sol: sembla que l’Ajuntament de Mataró (governat per PSOEc-ERC-IC) també combrega amb la seva fe transatlàntica. I no ho dic només perquè el traçat previst del tren orbital passi per enmig de les Cinc Sènies, arrasant les cases, la mina i els pous d’en Jaume Pera –que em proveeix cada dissabte d'hortalisses– i de molts altres pagesos.

No. La cosa ve d’abans. Ve de quan l’ajuntament mataroní aprovà un Pla d’Ordenació Urbana (POUM) que preveu farcir d’habitatges el perímetre urbà de Mataró sense preveure-hi els serveis que caldran (com ara un segon hospital), la qual cosa farà inevitable ubicar-los... a les Cinc Sènies -i tothom ho entendrà, clar. I també ve de fa ben poc, quan el consistori capgròs va aprovar un catàleg del patrimoni a preservar a les Cinc Sènies... en el qual no figuren les sènies ni les mines ni les cases dels pagesos.

La intenció declarada és fer restaurants i hotelets d’ambient rústic -que bufó!- a l’espai que avui encara és agrari, i entaforar una estació a les Cinc Sènies. La no declarada és desfer amb talussos hectàrees senceres de conreus, posar-hi aparcaments i magatzems i altres baluernes, i especular amb el tros que resti per arrebossar-lo d'asfalt i plantar-hi totxos a preu d’or. El tren orbital es podria fer passar cap a la banda de mar, sí; però llavors no farien el negoci fabulós que pretenen.

El termini per presentar al·legacions al traçat del tren orbital acaba el divendres 24 d’abril.

Tirant lo Roís (de Corella)

Darrerament m’ha tocat predicar Tirant a dues aules de secundària. I ara pensareu que us parlaré d’una prèdica en el desert. Doncs no. El Tirant interessa (i als adolescents, encara més). Interessa l’argument, la vivor dels personatges, la frescor de l’erotisme. Però és que interessa fins i tot la qüestió de l’autoria. ¿Ens hem de creure que Martorell és l’autor del Tirant? Que s’ho cregui qui vulgui. Jo no. I quan començo la classe dient “Avui us explicaré per què no em crec que Joanot Martorell sigui l’autor de Tirant lo Blanc”, tot són orelles badades i ulls rodons. Miraré de fer-vos cinc cèntims del meu escepticisme.

1) El Tirant és una de les millors novel·les europees del segle XV, és l’obra mestra d’un escriptor de raça. Un novel·la així no surt del no-res, sinó que és filla d’un carroportal de lectures prèvies i d’una praxi escriptora continuada. No és obra d’un home mitjanament culte que hagi escrit això i poca cosa més. No encaixa amb el perfil de Martorell.

2) Els escriptors valencians contemporanis de Martorell els coneixem no només per allò que van escriure, sinó per les referències que uns altres fan d’ells. Els escriptors valencians de la segona meitat del s. XV vivien “en xarxa”: s’elogiaven, es bescantaven, se citaven... però no s’ignoraven. Doncs bé, fora de la coberta del Tirant, Martorell no el trobem citat enlloc, pels seus coetanis, com a escriptor -i això que va ser cunyat d’Ausiàs March!

3) Tots els estudiosos del Tirant admeten que mitja novel·la (els capítols retòrics cuinats a la valenciana prosa) sembla sorgida de la ploma de Joan Roís de Corella. Però no fan el pas següent: sospitar que el Tirant és obra de Corella; com si el picardiós mestre en teologia, que tants gèneres i registres va abraçar, no fos capaç d’escriure la part no-retòrica del Tirant. Ultra això, Josep Guia ha posat en relleu els centenars d’estilemes del Tirant que retrobem en el conjunt de l’obra corellana (“més angèlica que humana” i d’altres).

4) Corella publica la seva traducció del Psalteri a Venècia el 1490, el mateix any que el Tirant es publica a València. Tothom coincideix a explicar l’eixida veneciana amb una possible persecució inquisitorial. De fet, Corella maneja els evangelis apòcrifs per a construir les seves obres hagiogràfiques, cosa que no devia plaure a la Inquisició. I és un fet que la seva obra va estar alguns anys sota sospita inquisitorial. D’altra banda, Lola Badia ha fet notar que Corella no se servia dels clàssics com a exemplum morals negatius –així com tocava– i que la seva obra traspua una filogínia envers les heroïnes clàssiques. (¿I no és Carmesina una “heroïna clàssica” que, havent consumat –forçadament– el seu amor, s’aboca tràgicament al suïcidi?)

5) ¿Hom prohibí a Corella de publicar en cap dels territoris de la flamant Corona hispànica? Tot sembla indicar que sí. ¿I què fan els escriptors de raça quan veuen vedada la publicació dels seus llibres al seu país? Fan dues coses: publicar a l’estranger o fer-ho a casa amb un altre nom. Si Corella va escriure el Tirant, l’any 1490 no podia signar-lo amb el seu nom; perquè la novel·la veiés la llum calia atribuir-la a algú altre, a un difunt, perquè no pogués piular. Doncs bé, el seu convilatà Joanot Martorell feia vint-i-dos anys que era mort i no tenia fills. Li anava com el sèu a la teia.

Adiós Nonino, d'Astor Piazzola

A la 3a Nit de la Poesia de Premià de Dalt, el passat 27 de març, Marcelo Mercadante i Gustavo Battaglia van interpretar 'Adiós Nonino', d'Astor Piazzola. És una peça d'una bellesa extraordinària, que es posa sobre la pell i treu arrels, i fa esgarrifances de plaer.

Duran Gran Cremat

Duran Gran Cremat. Vet aquí el nom del xampany que van tastar ahir, a l’Ateneu Barcelonès, els qui assistiren a la presentació de l’associació El Matí, metàbole i metàbasi del difunt sector crític d’Unió en clau sobiranista. Ja m’imagino el contraatac a la seu del partit socialcristià, regant el conclave amb un cordial de nom Casa gran. Mas brut.

¿Què ho fa, que la política catalana té aquest aire de sainet? Deu ser que l’exercici d’un poder nacional miseriós fa ridículs els qui s’hi aferren. La falta de poder convida a la conyeta, i la conyeta fa passadora la falta de poder. Són els polítics catalans, els qui imiten Polònia –i no a l’inrevés.

Diccionari del català col·loquial

Dissabte passat, al Cultura de l'Avui, Màrius Serra en deixava anar una de freda i una de calenta a l’entorn del nounat Diccionari del català col·loquial (Enciclopèdia Catalana, 2009). La freda: l’argot jove del català d’avui és l’espanyol (cosa que converteix el dit volum en un diccionari bilingüe); la calenta: les solucions proposades funcionen. Servidor, que valoro i agraeixo el diccionari –poca broma, que Josep Ruaix hi ha ficat cullerot i escumadora!-, hi trobo a faltar un pa de pagès i un cadafet d'olives. El pa: no hi ha equivalències valencianes i balears, dues fonts riquíssimes de solucions col·loquials (queferós [val.] al costat de pesat per evitar pelma*; popes, polpes [bal.] al costat de sacsó i de mitxelí*). Les olives: trobo a faltar entrades com “chanchullo” (estrafolleria [centr.]; mangalotxa, maganxa, mangalatxa [val.]) o l’empipador “pelotazo” (enriquiment sobtat és estàndard; jo goso proposar, com a forma col·loquial, martingala bruta); tampoc no hi ha proposta de solució per a l'etílic "botellón" (l'aplec de la garrafa, potser?).

'Entre Cavorques i Albió. Un dietari', de B. Fiol

Sóc al tren, assegut a l’esquerra d’una col·lega de la feina. Davant d’ella seu una noia que deu tenir uns vint anys, més aviat baixa, els cabells llargs color panotxa, faldilla texana i ulleres fosques (tipus anys setanta) que li tapen mitja cara –atractiva, sí. A les mans hi tinc un llibre blanc, un punt fosc clavat dins l’espessor dels fulls. “Què llegeixes?”, s’interessa la col·lega. “Un dietari”, responc. Li vull explicar quina mena de dietari és, però m’adono que em costarà. El tren arrenca. Som a Arenys de Mar i fem cap a Mataró. “Si vols, te’n llegeixo alguns fragments perquè te’n facis una idea”, proposo. Crec que és l’opció millor. Ella fa que sí. Vaig espigolant passatges que he subratllat, i els dic:

“La filosofia dóna seguretat produint més inseguretat. És a incrementar la seva inseguretat que el filòsof ha d’exercitar-se.”

“Molt més important que els meandres de l’escriptura és l’escriguera, que és concomitant amb el pensament.”

(La noia dels cabells color vint anys i faldilla fosca m’observa des dels vidres texans de les ulleres. Deu pensar que sóc un sonat -potser té raó.) Segueixo:

“Els jos –siguin el que siguin, exageració o il·lusió, etc.– dels individus no pinten una regadora al costat del moviment o de l’evolució de l’espècie. Tots hauríem de tenir una mica mentalitat de paleontòleg.”

“Les il·lusions i els entusiasmes són propis de la joventut. Després sols queda una mena de caboteria o tossudesa gairebé mecànica. Les cartes que encara, amb una mica de sort, puguin ser-te repartides mai no conformaran una escala de color.”

Un poc més de picadís i la meva col·lega es dóna per satisfeta: se n’ha fet una idea i troba que la lectura fa profitós el trajecte Arenys-Mataró i viceversa. Arribat a destí i ja alçant-me, la noia dels cabells texans i faldilla panotxa s’arrenca tot d’una l’antifaç i m’envela: “Perdona, ¿que em pots dir el títol i l’autor del llibre?” “Prou! –faig–: Entre Cavorques i Albió. Un dietari, de Bartomeu Fiol”. I ella, que ha tret el mòbil, ho registra lletra per lletra. Trobo que duu feina: e-n-t-r-e-c-a-v-o-r-q-u-e-s-i-a-l-b-i-o-f-i-o-l. Però avui les noies panotxes texanes de vint anys són així.