'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

'Winesburg, Ohio', de Sherwood Anderson

En un poble, les vides de la gent tenen una densitat especial. No és que a les ciutats les persones siguin més simples –quina bajanada!–, sinó que un observador atent i arrelat pot copsar, en un lloc petit, un mosaic de pregoneses que a les ciutats passen desapercebudes. Això és el que havia fet l’escriptor que ara és vell, i que del llit estant “va tenir un somni que no era un somni” i “li van aparèixer davant els ulls tot de figures”, i “totes eren grotesques. Tots els homes i les dones que l’escriptor havia conegut al llarg de la seva vida havien esdevingut formes grotesques”.

El vell va escriure un llibre que anomenà El llibre del grotesc i que no va publicar mai. Aquesta obra tenia una idea central de llei platònica, que fa així: “En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees, però no n’hi havia cap que fos veritat. Era l’home qui es feia la veritat”, n’agafava d’una llista, i “en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.”

Sherwood Anderson conta a Winesburg, Ohio (Viena, març 2009) les històries d’aquestes persones aparentment vulgars que, abraçades a una veritat o altra, arruïnen a poc a poc les seves vides. Tots són veïns de Winesburg, un poblet polsegós de l’oest americà on sembla que no passi res. Però en realitat hi passa tot. Un tot que abraça tota la gamma de desconcerts, absurditats i misèries freàtiques que un ésser humà arriba a col·leccionar en silenci durant molts –massa– anys. En traducció catalana de Francesc Parcerisas. Chapeau. Magistral. Un dels grans encerts d’El cercle de Viena.