Bartomeu Fiol és mort

Ho acabo de saber per Vilaweb. En Fiol s’ha mort. Tenia –perquè els tenia, sí, els havia ben llaurats– setanta-cinc anys. L’homenot de Cavorques. El poeta que es va estrenar el 1966 amb el poemari Calaloscans. Bartomeu Fiol va ser, del primer al darrer vers, un poeta singular: els seus poemes no s’assemblaven a res del que s’havia escrit a Mallorca. I el van ignorar. La seva veu creixia en sentit contrari a la de Mallorca. No encaixava enlloc.

Des de la penombra poètica, Fiol va assistir la ràpida putrefacció de la seva illa al llarg dels anys seixanta, setanta, vuitanta i els que seguiren. L’enorme dignitat del seu verb feia un contrast feridor amb la indignitat creixent del seu país. Van haver de passar dècades perquè una generació de joves poetes, als anys noranta, en descobrissin la vàlua. Això va ajudar una mica, no gaire. Fiol va continuar sent un inadaptat de luxe, un exiliat interior, i la desesperança se li va menjar l’alegria.

El recordo fa un parell o tres d’estius, que va recitar al Poesia i + de Caldes. Se’l veia molt cansat; era l’home que ja havia fet donació de la seva biblioteca, em sembla que a la UIB. Encarava la recta final. I ara ja està. Per donar-li l’arreveure no se m’acut res millor que recordar un poema seu del 2002 (que no està publicat a cap poemari, sinó al dietari Entre Cavorques i Albió), uns versos que són el balanç d’una vida i que tenen un aire d’epitafi. Adéu i gràcies, Tomeu. Ens quedem els teus llibres.

La meva biografia és un desordre ingenu

i la desgràcia de ser autodidacte.

No he tingut a l’abast cap doctor Albió o Sió

que m’hagi fet mai cinc cèntims de llum.

Tampoc no m’he topat cap patriota de Cavorques

que m’hagi inspirat un mínim respecte.

Sense pàtria ni instrucció com no siguin les del verb,

doncs, com no sigui la llengua i la mort,

perquè el verb són ambdues coses,

ens hi podem jugar bé el coll.

L’única biografia meva vàlida seran eventualment

nou llibres. No he de deixar cap més herència

si és que pot aprofitar qualcú

sense pàtria, com no sigui la llengua i la mort.


(Bartomeu Fiol, Entre Cavorques i Albió. Un dietari, Palma, Moll, 2007, p. 243)

'Entre Cavorques i Albió. Un dietari', de B. Fiol

Sóc al tren, assegut a l’esquerra d’una col·lega de la feina. Davant d’ella seu una noia que deu tenir uns vint anys, més aviat baixa, els cabells llargs color panotxa, faldilla texana i ulleres fosques (tipus anys setanta) que li tapen mitja cara –atractiva, sí. A les mans hi tinc un llibre blanc, un punt fosc clavat dins l’espessor dels fulls. “Què llegeixes?”, s’interessa la col·lega. “Un dietari”, responc. Li vull explicar quina mena de dietari és, però m’adono que em costarà. El tren arrenca. Som a Arenys de Mar i fem cap a Mataró. “Si vols, te’n llegeixo alguns fragments perquè te’n facis una idea”, proposo. Crec que és l’opció millor. Ella fa que sí. Vaig espigolant passatges que he subratllat, i els dic:

“La filosofia dóna seguretat produint més inseguretat. És a incrementar la seva inseguretat que el filòsof ha d’exercitar-se.”

“Molt més important que els meandres de l’escriptura és l’escriguera, que és concomitant amb el pensament.”

(La noia dels cabells color vint anys i faldilla fosca m’observa des dels vidres texans de les ulleres. Deu pensar que sóc un sonat -potser té raó.) Segueixo:

“Els jos –siguin el que siguin, exageració o il·lusió, etc.– dels individus no pinten una regadora al costat del moviment o de l’evolució de l’espècie. Tots hauríem de tenir una mica mentalitat de paleontòleg.”

“Les il·lusions i els entusiasmes són propis de la joventut. Després sols queda una mena de caboteria o tossudesa gairebé mecànica. Les cartes que encara, amb una mica de sort, puguin ser-te repartides mai no conformaran una escala de color.”

Un poc més de picadís i la meva col·lega es dóna per satisfeta: se n’ha fet una idea i troba que la lectura fa profitós el trajecte Arenys-Mataró i viceversa. Arribat a destí i ja alçant-me, la noia dels cabells texans i faldilla panotxa s’arrenca tot d’una l’antifaç i m’envela: “Perdona, ¿que em pots dir el títol i l’autor del llibre?” “Prou! –faig–: Entre Cavorques i Albió. Un dietari, de Bartomeu Fiol”. I ella, que ha tret el mòbil, ho registra lletra per lletra. Trobo que duu feina: e-n-t-r-e-c-a-v-o-r-q-u-e-s-i-a-l-b-i-o-f-i-o-l. Però avui les noies panotxes texanes de vint anys són així.

El poeta segons Fiol

“El poeta no és més que un indiscret
que no respecta cap convenció
ni cap decòrum.

El poeta és un bandejat,
campa per les foranes, assilvestrat,
i desvirtua arreu el seu paper.

El poeta és un provocador,
un dissident de tot partit,
un escarràs de la veritat.

[…]

El poeta és, doncs, un apprenti sorcier,
un aprenent de xaman fora de lloc,
a strife-torn fellow running amok,

un saturador del text
que no remata mai la seva tasca
i deixa oberts tots els portells.”

(Bartomeu Fiol, Canalla lluny de Grècia, Obra poètica 3, Proa)

Dic: Si us abelleix, benvolgut Fiol, podeu afegir-hi que el poeta és una bèl·lua que rosega el carnús que la gent com cal ha repudiat i sebollit -per pudicícia, i també per preservar-se del miasma.