'Les roses de Ronsard', al CaixaForum

N’hi ha que, per fas o per nefas, a l’agost no podem marxar gaires dies -servidor, per exemple. Però tenim premis de consolació. Per exemple, el 12 d’agost hi ha a la nostra disposició un espectacle que fa salivera: el recital d’una selecció dels Sonets per a Helena de Pierre de Ronsard (1524-1585), traduïts fa dos anys per Pere Rovira i publicats amb el títol Les roses de Ronsard. Si no vaig errat, la direcció i la recitació també van a càrrec de Pere Rovira, i l’acompanyament musical és cosa de Miquel Hortigüela. Això serà al CaixaForum de Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8) a les 9 del vespre; el preu és de 4 euros i les places són limitades. Per als qui teniu mig oblidats els versos del gran poeta francès i no coneixeu les versions que n’ha fet Rovira, vagi per endavant el més cèlebre poema del recull:

Oda XVII
A la seva amiga

Vegem, bonica, si la rosa
que aquest matí ha volgut descloure
el vestit porpra, al sol ixent,
no haurà perdut aquesta tarda
cap plec de la seda porprada
i el bon color, semblant al teu.

Ai! Mira, mira, en quin poc temps,
bonica, ai las!, per terra té,
tantes belleses com portava!
Que mala mare que ets, Natura,
ja que una flor com ella dura
sols del matí a la vesprada!

Bonica, doncs, si em vols fer cas,
mentre et veuràs florir l’edat
amb la color més fresca i nova,
cull, cull la teva jovenesa:
perquè de pressa la bellesa
se’t marcirà, com a la rosa.

(Les roses de Ronsard, Pierre Ronsard; tria i trad: Pere Rovira; Proa, 2009)

Pere Rovira i la llibertat poètica

Escriu Pere Rovira, en el pròleg de la magnífica traducció que ha fet de Les roses de Ronsard: “Sóc dels que opinen que la part artesanal de la poesia, com la de qualsevol altre ofici, té poc a veure amb la llibertat. Ningú no espera que un cirurgià se senti lliure quan agafa el bisturí. En canvi, des de fa un parell de segles, hi ha hagut molts escriptors que han aspirat a sentir-se lliures amb la ploma a la mà. Devem a alguns dels que ho han aconseguit uns quants dels més inintel·ligibles productes que ha donat la ment humana. La famosa llibertat artística, tot i el mal que ha fet al món, sempre ha trobat individus disposats a comprendre-la, a aplaudir-la i a explicar-la al públic.”

Segurament algú arrufarà el nas davant aquesta opinió -¿quants poetes no han dit o pensat que l’art és la màxima expressió de la llibertat de l’home? Però el nas d'un servidor no es posticarà. I és que jo també penso que, en confegir un vers, hom no fa –o no hauria de fer– el que vol, sinó el que cal; crec que el versejador no tria la paraula, sinó que la troba (li és «revelada», que deien abans). “Una vegada més el mot s’ha avançat cap allí on jo anava”, va escriure Riba en una carta a un pintor, per ventura sense reparar que descrivia el vassallatge d’uns dits sotmesos a la majorala autoritat de les paraules. Sense voler, el mestre parlava de la poesia. Perquè el poeta no és un déu que crea, sinó un home (o una dona) que obeeix. Com un picapedrer que alça una paret seca i els bonys de cada pedra prefiguren els forats de la pedra següent.