M’ha costat, però finalment he localitzat l’article en què Gabriel Ferrater vaticinava, l’any 1953 (Ínsula, núm. 95) la mort de la cultura catalana -en cursiva, sí, perquè d'això parla el poeta. Diu Ferrater (en espanyol): “la cultura catalana disposa encara, per al seu orgull tal vegada legítim i per a la seva complaença per ventura imprudent, d’una rica poesia; i la cultura catalana s’està morint”. La llengua va dins el paquet, sí, però la desfeta va enllà deçà de la llengua.Ferrater inicia l’article evocant una conferència que Paul Valéry havia pronunciat a Barcelona vint-i-cinc anys enrere, en la qual membrava “el fantasma de la vella cultura occitana, morta de poesia, morta d’haver estat només poesia” i ens posava en guàrdia davant la insensatesa de fer de la poesia el fonament d’una cultura. Deia Valéry que “la poesia és, si un vol, la culminació d’una cultura; però les muntanyes no reposen als seus cims”. Sembla que el francès hi tocava, car avui vivim una estupenda florida poètica, però la cultura indígena de massa té el llevat fluix. Fins fa poc, les expressions populars de la cultura catalana havien estat majoritàries de llarg; i ara són una escorrialla, una caricatura d’allò que foren –mireu els jocs de la canalla, el lleure del jovent, les parèmies dels adults.
Com que no es vol embardissar, Ferrater aclareix que parla de cultura en el sentit ampli de “conjunt de totes les possibilitats d’intel·ligència d’una col·lectivitat”, atesta que “una cultura no pot morir” i mira d’explicar-se: “en dir que la cultura catalana es troba en trànsit de mort, volíem significar només que certes formes culturals s’esfumen l’una rere l’altra”. El lingüista i poeta no ho diu, però dóna entenent que la llengua és una d’aquestes formes.
Bé, de llavors ençà s’han escolat cinquanta-sis anys i el balanç de la cosa és que la cultura catalana culta produeix altíssima qualitat però és teca de pocs; que la cultura catalana popular també és minoritària i, a més, a les àrees urbanes va pels racons i només treu el nas en dates assenyalades; i, quant a la llengua, que es manté la transmissió intergeneracional, però es deturpa greument i cau a plom en l’ús social. ¿S’ha acomplert la profecia ferrateriana? Jo diria que encara no.
3 comentaris:
No serà que el que està en declivi és la intel·ligència i de retruc en pateix la cultura? Les llengües pateixen aquests embats i tan sols la seva corpulència en minimitza ls percepció que en tenim. El català és el nostre problema, certament, però la resta de llengües no poden restar al marge d'aquestes agressions. Tard o d'hora les patiran irremeiablement.
-C'est la vie, mon ami!
Això no justifica que renunciem a projectar-nos més enllà del que algúns pretenen. La nostra voluntat ha de ser de perviure amb plenitud i no abandonar-nos a la simple supervivència, avantsala de la mort. I això implica voluntat, tenacitat i esforç. Hi estem disposats?
La primera pregunta que formules em sembla molt intel·ligent: m'agrada perquè amb poques paraules, i en forma d'interrogació, resumeixes moltes coses. Onsevulla que anem, el declivi de la intel·ligència ho empastifa tot.
Quant a la darrera pregunta, només vull matisar que de vegades la voluntat, la tenacitat i l'esforç d'UN NOMBRE REDUÏT PERÒ SUFICIENT de persones basta per preservar un bé comú -si més no, l'encabotament d'uns pocs ens fa guanyar temps.
Lamentablement (en aquest punt concret), en Ferrater era un gran visionari...
Salutacions,
S.
Publica un comentari a l'entrada