Enguany fa cent anys que va néixer Màrius Torres, el jove metge lleidatà que, tot just quan començava a exercir la seva professió, va caure malalt de tuberculosi, es va concentrar en l’escriptura i esdevingué “aquesta cosa absurda: un poeta líric”. Rellegint Torres, a pocs dies del 28F, no puc sinó pensar que Pere Gimferrer tenia raó quan escrivia que la poesia del lleidatà és intemporal. Perquè els versos “cívics” de 1938 i 1939, els que parlen de l’esperança que se sobreposa a la desfeta, semblen parlar-nos del país que demà diumenge, a pesar de tot, donarà mostres de vitalitat nacional.En el mític poema sense títol, de ressons verdaguerians, Torres veu “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç”, sobre l’ample terrer que “la galerna i el llamp, el torb i la tempesta, han combatut a ras”. És la flor que enlaira el seu perfum i que té les arrels tan fondes “que floriria encara si aquesta terra amarga un dia fos coberta d’una crosta de sal”. La flor, Màrius, floreix de nou –t’agradaria tant veure-la i olorar-la!
¿Te’n recordes, Màrius, que volies “fugir d’aquests mots on morim, / i somniar la llengua d’una major naixença / on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor / fent ritme en el torrent d’una sang que no mor”? Ja en fugim, Màrius, i ja som a tocar d’una major naixença. I tu llavors no ho sabies, però aquell poema teu, Febrer, profetava aquest febrer del 2010, perquè ara “el món, altra vegada despert davant l’atzur, / pressent càlidament que ha de tenir un futur / –sempre el somni que precedeix la força!”.
Demà, Màrius, el somni precedirà la força. T’agradaria tant ser-hi!: veure la flor i olorar-la.
