Montserrat Nebrera és intel·ligent i té carisma. Escoltar-la fa goig, perquè la seva vèrbola és audaç i els arguments que maneja estan ben cordats. I això ho agraeixo sempre (baldament en discrepi, i malgrat les trampes dialèctiques que esquitxen el seu discurs). Però la Nebrera té defectes, com tothom: per exemple, no té paraula. Els qui impulsem la consulta sobre la independència a Llavaneres teníem previst de posar en escena un debat entre l’Àngel Colom (que havia de postular el SÍ) i la Montserrat Nebrera (que havia de vendre el NO). La barrina era feta, tot estava emparaulat... i l’exdiputada va i se’n recorda que està fent un partit i troba que no li va bé significar-se a favor del NO. En bona hora se li desperta la memòria! I se’n desdiu, i ens fot el debat enlaire. En fi, que ho sapigueu per si mai voleu tenir tractes amb la senyora o senyoreta.Hi havia un temps en què la paraula donada tenia valor contractual. Són temps que han passat a millor vida. Avui complir o incomplir els compromisos orals és només una qüestió d’educació que ens parla de la integritat, la responsabilitat i l’honestedat d’un hom o una don. La lleialtat a la paraula donada dóna la mesura de la qualitat humana. És una qüestió de noblesa. Vegeu si n’és d’important, encara. Sobretot quan la paraula es dóna a l’adversari. Els amics sempre ens perdonaran una lleugeresa: per això són amics. Però els enemics no. Amb els enemics s’ha de ser exquisit (a saber, seriós, deferent i complidor). És en aquesta era de batre on es demostra la vàlua d’una persona, sobretot si fa política.
I Montserrat Nebrera no ha donat la talla. Perquè faltar a la paraula donada i ocasionar un greuge innecessari a uns altres és faltar-los al respecte. Qui ho fa, no té autoritat moral per parlar de regeneració democràtica.
