Exemple u. L’abril de 1948 Ramón Gómez de la Serna desembarca a Bilbao, procedent de l’Argentina, i obre la boca per proferir que “mi admiración, sobre todo, es para los que han luchado de verdad y han salvado a la España suprema: el Caudillo y aquellos a los que acaudilló.”
Exemple dos. El desembre de 1947, José Ortega y Gasset pronuncia la lliçó inaugural d’un curs sobre l’obra de Toynbee en el flamant “Instituto de Humanidades”. Darrere seu hi ha una gran oleografia de Franco, i, damunt el retrat del dictador, una enorme inscripció falangista en lletres daurades: “JOSÉ ANTONIO, PRESENTE!”. Davant d’ell, a primera fila, seuen el ministre Serrano Suñer, la noia Primo de Rivera i el poeta Pemán. El discurs va ser una llarga diarrea de papallones retòriques.
Com Gómez i Ortega feren Marañón, Pérez de Ayala, Azorín, Benavente, Baroja, etc. “Gairebé totes les primeres figures de l’actual literatura espanyola de llengua castellana traeixen la pròpia consciència per servir el propi interès –escriu Gaziel– [...] L’adhesió a Franco, declarada o vergonyant, de la flor dels escriptors espanyols de llengua castellana”.
Havent constatat això, Gaziel interpel·la les generacions venidores –ço és, a nosaltres– amb les paraules següents: “Jo estic convençut que, passant temps, quan es vegin de lluny i amb serenitat els horrors i els estralls de la darrera Guerra Civil espanyola, el fenomen d’aquesta incomprensible traïció dels intel·lectuals serà el més inexplicable: tan massís, tan general, tan aclaparador com potser no se’n conegui un altre de semblant en cap més poble, fora de Rússia.”
Poc es podia pensar Gaziel que, passant temps, havent mort Franco, el gruix dels intel·lectuals espanyols practicaran una barreja d’amnèsia, censura i dimissió per la qual no es plantejaran la traïció immoral dels seus predecessors. I és que, ¿on són els congressos, els seminaris, les sessions d’estudi per mirar de comprendre aquella monstruositat? Enlloc. Perquè el pensament espanyol d’avui n’és fill.
