'Travessant fronteres', de Czeslaw Milosz

Quan, el juliol del 2007, la Marià Josep Escrivà presentava, al Poesia i + de Caldes, els poemes que es disposava a recitar, digué que els hi havia inspirat un poeta polonès, Wislawa Szymborska, un vers del qual fa de pòrtic al poemari Flors a casa: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. En aquell moment vaig sentir una barreja d’enveja i de vergonya, perquè jo no havia llegit mai cap poeta polonès.

Ara, havent llegit la primera antologia de poemes de Czeslaw Milosz en català, he començat a curar-me d’aquella malura –la ignorància és com la pols: un dia la treus de la lleixa i l’endemà torna a ser-hi, augmentada. El volum es titula Travessant fronteres (Proa, 2006), aplega poemes publicats entre el 1945 i el 2000, i la traducció, a càrrec de Xavier Farré, fou finalista del Primer Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover, dins els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2005).

És impossible donar compte, en un xibiu com aquest, de cinquanta-cinc anys d’obra poètica d’un autor tan abundant i complex com Milosz –molts crítics l’han qualificat com un Goethe del segle XX. Em limitaré, doncs, a fer dos apunts breus. En primer lloc, cal recordar que Milosz és un poeta que gaudeix d’una reputació immensa en països com els Estats Units o Alemanya, però és prou desconegut a Catalunya per manca de traduccions –un tort que ara es comença a redreçar. Ferré afirma que Milosz (Steiniai, Lituània, 1911 - Cracòvia, 2004) “és, tal vegada, el poeta de més rellevància en l’actualitat”.

En segon lloc, hom pot notar que la poesia de Milosz presenta, part dessota la seva varietat, algunes constants: 1) la cerca d’una forma de més cabuda, que pugui acollir el carroportal de perplexitats que ens ha llegat el segle XX; 2) el sentiment de contradicció i la força cega que empeny a comprendre-la i conciliar-s’hi; 3) la convicció que el llenguatge no pot expressar la realitat, ni el record (“Amb tot, jo medito sobre la debilitat de la llengua. / Sóc molt vell i junt amb mi desapareixeran mots no dits, / On les persones mortes fa temps podrien tenir-hi casa”), i 4) la densa intertextualitat que travessa tota la seva obra és un llarg diàleg amb moltes tradicions, però sobretot amb el poeta.

Perquè allò que busca Milosz és l’acord amb ell mateix, la comprensió i l’acceptació del seu lloc en el món. Una entesa que troba, a la fi, a través de la poesia: “Tard li va arribar el temps humil de l’acord / Amb si mateix. «Sí –va dir– / Estic creat per a això, per ser poeta / i res més»” (“Acord”, pàg. 242).

Milosz i Espriu

“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, fa el càntic d’Espriu. I els versos de Czeslaw Milosz fan així:

“Llengua meva fidel, / potser sóc jo qui t’ha de salvar. /Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors / clars i purs si això és possible, / perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.”

El polonès i el català es donen la mà en aquests versos, que parlen d’una llengua adolorida, una víscera castigada. Arreu, les paraules han estat i són instrument de salvació -no deixem Milosz:

“Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,
de la seva infantesa, quan encara no sabia
que alguns volien salvar el propi jo,
unint un mot rere l’altre vora les espelmes cada nit.”
(La ciutat sense nom, 1969)

Però només en alguns llocs les paraules són objecte de salvació: a Polònia durant bona part del segle XX; a Galícia avui, i a Euskadi, i a Catalunya. Les veus d’Espriu i Milosz foses en una sola veu, la dels pobles trepitjats, la de les cultures assetjades, la de les llengües ultratjades. La nostra veu. Però Milosz ha pogut morir tranquil: la seva llengua està salvada. La nostra no. Nosaltres continuem igual o pitjor que fa quaranta anys, i hem de córrer a salvar la llengua sense l'esperança de salvació que fa quatre dècades covàvem.