Vejam si em sabré explicar. La Generalitat és una institució autonòmica amb vocació nacional; els qui l’han presidida han navegat sempre entre dos pols: el pol de la realitat (feta de subordinació) i el pol de l’aspiració (feta de llibertat); els peus en terra i a la mà una brúixola que apunta cap al nord de la plenitud nacional. Això obligava moralment els presidents nostrats a mantenir un discurs que enllacés amb la tradició catalana secular de lluita per la llibertat i la projectés cap al futur en forma d’esperança. Doncs bé, un president que diu que “la independència és la decadència” es gira d’esquena a tot això.
El president de (la Generalitat de) Catalunya no està per sobre del bé i del mal, esclar; però sí que ha d’estar una mica per damunt de la boxa dialèctica de partit. Les paraules rimades de més amunt les pot dir Miquel Iceta tranquil·lament –i si l’afirmació la sustentava amb arguments, dades, fets i xifres, o sia, si tingués raó, els independentistes fugiríem de l’error i correríem a votar-lo. Però són impròpies d’un president del país.
El president de (la Generalitat de) Catalunya ha de ser tothora amic de la llibertat i de la cultura, perquè Catalunya és feta d’això. José Montilla pot dir un fum de mentides i no passa res –no som calvinistes, aquí–, però n’hi ha una que ell no pot dir mai: que la llibertat és dolenta per a Catalunya. Dir això és més que negar la veritat: és negar el país.
