dimecres, 7 de març del 2012

El meu veí



Posem que es diu Ahmed. Era el meu veí. El seu currículum recent és bo de resumir. Deu anys enrere va arribar del Marroc amb dona i filles, va fer cap a Mataró i es va posar a viure dels serveis socials i de la dona. Ella era feinera, ell no. Treballar no entrava en els seus plans; estudiar tampoc. Inspirat sens dubte per una remota filosofia oriental, es va dedicar a fluir. Fins que la dona es va atipar de mantenir un dropo i el va engegar.

Llavors Ahmed es va buscar una altra dona. Va enllepolir una senyora granada, vint anys més gran que ell, i es va posar a viure a ca seva; a canvi del plat a taula i d’una assignació setmanal, li escalfava el llit (ell a ella). I vinga fluir, que el temps fa temps i viure engreixa. Fins que ella també es va cansar de mantenir un gallòfol i el va fer fora. Ara Ahmed menja i dorm en un centre d’acollida d’indigents, i no sé si fa comptes trobar una altra dona que el mantingui. Potser està desenganyat. Jo ho estaria.

El més trist de tot és que Ahmed no ha aprofitat aquesta dècada prodigiosa per formar-se. Podia haver estudiat català, o anglès, i no ho ha fet. Es podia haver tret dues carreres, però li feia mandra. S’ha estimat més gratar-se la panxa, viure del “qüento” i qui dia passa any empeny. Ara és un ni-ni de quaranta-dos anys. Llàstima.


No vull inflar butllofes. Ahmed vingué del Marroc, però n’hi ha que són com ell i vénen de Mollerussa, de Porto o de Venècia. ¿Sabeu què m’inquieta? Que tothom diu que té un veí com ell, i si no el tenen se l’inventen, i en el seu magí els Ahmeds es multipliquen i després voten el que voten. Jo agraeixo a la vida haver compartit replà, durant un parell d’anys, amb aquest entranyable acròbata de la vida.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Has descrit perfectament un conegut. No és marroquí. És de Barranquilla, Colòmbia. A mi no em sorprenen els acròbates. A mi em sorprenen les dones treballadores que els acullen...
Em sorprenen i em fan patir.

Escocell

Joan Calsapeu ha dit...

Escocell, avui és un bon dia per recordar i homenatjar les dones treballadores que aguanten pòtols. El seu bon cor les du, sense voler, a fomentar el parasitisme. Però no tenen per què suportar-ho, això. Salvant els vincles de sang, l'amor no és incondicional: és per a qui se'l treballa.

Clidice ha dit...

D'aquesta mena n'hi ha arreu, moltes dones tenen por a la soledat i els adopten, com podrien adoptar qualsevol altra cosa. Però això va així, i sempre hi ha algú que tem no ser estimat i d'altres que en fan lletra de canvi.