dissabte, 22 d’octubre de 2011

Ser català és fer fills catalans

Déu n’hi do el paper d’estrassa que ha fet Gerard Quintana al programa de l’Albert Om, a TV3. Pobre noi, ara tothom sap que no és un home intel·ligent. Si ho era, se’n guardaria com de caure, d’ensenyar segons quins drapets de la família.

L’estampa que Quintana va mostrar em recorda una màxima d’en Josep Guia: “És català qui fa fills catalans”. La frase no és exacta –no és obligatori tenir fills per ser català–, però és bona: honora els milers de catalans nascuts a Andalusia, al Magrib, o més lluny encara, que han decidit educar els fills com a catalans (ço és, fer catalans).

Tenir fills i que no parlin català ni a casa és, per a un indígena d’aquí, abdicar-ho tot: la llengua, la cultura, el país i la dignitat. Si fas això –o et passa això–, tingues vergonya i almenys no ho ensenyis, home.

I havent-la vessada, Gerard, no s’hi valen excuses. ¿Què vol dir que cadascú parla com vol? Mentida. Ja veig que no fas llarg. Quines ganes de posar-te en evidència. Mentida, he dit. Els danesos no parlen danès perquè volen, sinó perquè són danesos. En Gabriel Bibiloni ho diu millor que jo: “la gent no parla així com vol, sinó així com toca”.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Per una estoneta que passa amb els fills cada setmana, és ben difícil que els pugui transmetre gaire cosa. Primer s'ha de fer de pare, i de pare no se'n fa a estones.
Cadascú dins ca seva fa el que vol, però hi ha coses que val més no mostrar-les gaire.

Joan Calsapeu ha dit...

Sí, quan un aspecte de la teva vida és una mica galdós, és prudent no posar-lo davant d'una càmera.

L'apunt que he redactat em neguiteja una mica, perquè puc semblar intolerant... però no me'n desdic. Vejam. Quan una persona ajunta les paraules "llengua" i "llibertat", quasi sempre vol fer trampa. Si jo me'n vaig a Valladolid, no sóc lliure per parlar el que vulgui: he de parlar castellà. I si me'n vaig a Alemanya, hauré de parlar alemany. Això és la normalitat -ai dels qui la perdin!: es perdran ells.

Però és cert que dins casa és una altra història. Una persona sí que decideix quina llengua parlarà amb la parella i els fills. Un turc, a Alemanya, és lliure per mantenir el turc com a llengua familiar. I un català, com en Gerard Quintana, és lliure per transmetre o no, als fills, la llengua del país. Potser considera que l'entorn i l'escola ja "porten" el català. Passa que a Eivissa no és el cas. A Eivissa, el català que no es transmet a casa no es transmet de cap altra manera. I això ja és una qüestió de sensibilitat. El que sobta, en el cas d'en Quintana, és que aquesta sensibilitat falti.

Anònim ha dit...

No ets intolerant, Calsapeu. Tens tota la raó. Estic d'acord amb tu.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

No sé de què se n'estranya tant la gent, per més rocker que siguis, a casa sempre manen les dones.